Quan falta un partit per acabar el serial que enfronta el Reial Madrid amb el Barça –lliga, Copa, i els dos de les semifinals de Champions– i sigui quin sigui el desenllaç del darrer, la tornada de Champions (fins i tot donant-li la volta a una eliminatòria que tenen costa amunt) José Mourinho, “The Special One”, com el van batejar a Anglaterra i també “Patge de l’error aliè”, el “Príncep del resultat” i “Rey de la bronca”, per gentilesa de Rubén Uría (Eurosport), ha demostrat que és un egocèntric manipulador i covard. Una mentida futbolística que en el clàssic de lliga al Camp Nou, (5-0) va deixar abandonat l’equip a la seva sort (“Mourinho sal del banquillo”, li corejava l’estadi en ple). L’empat de lliga al Bernabéu, que va fer que fins i tot Don Alfredo Diestefano s’avergonyís, i la victòria a la final de la Copa del Rei, li ha permès treure pit durant uns dies, set per ser exactes, fins al partit de Champions de dimecres passat on, jugant a casa, al Bernabéu, va quedar definitivament despullat. La roda de premsa, millor dit, el monòleg que va interpretar acabat el partit és indigne d’algú que es vol com a professional de primer nivell amb un currículum internacional ple d’èxits. Preguntant-se per què? va deixar de banda el futbol i el seu equip i es va dedicar a llançar merda contra el Barça, els arbitres, la UEFA, l’Unicef, els catalans i el Sursum Corda! En set minuts (penjats a YouTube) va trinxar el seu prestigi i de passada, i això és el més greu, va embrutar tot allò que d’il·lusionant, educatiu i meravellós pot tenir el futbol. El joc pròpiament dit ja l’havia destrossat al camp.
Natalie Portman és una de les meves debilitats… cinematogràfiques. Des que a Leon (Luc Besson, 1994) li va robar la cartera a Jean Reno, professional de l’assassinat, i Gary Oldman, un poli corrupte i psicòpata passat de voltes, la seva imatge m’ha captivat. L’admiració va continuar amb Beatiful Girls (Ted Demme, 1996), on amb 13 anys feia trontollar tots els principis d’un immadur Timothy Hutton. Interpretant la princesa Amidala de la segona trilogia de Star Wars, de George Lucas, va pujar a l’estrellat mediàtic adult, encara que la saga no arribés als talons a les anteriors-però-posteriors de la primera trilogia. Darrerament V de Vendetta (James McTeigue, 2006) i Mr. Magorium i la seva botiga màgica (Zach Helm, 2007) han alimentat aquesta devoció, a falta de visionar –ningú no és perfecte– la seva oscaritzada interpretació a Black Swan (Darren Aronofsky, 2010). No es poden imaginar quin sobresalt ha significat el tràiler de Your Highness, que s’estrenarà aquí com Caballeros, princesas y otras bestias, en la qual apareix a punt de prendre un bany medieval, en un llac, amb un tanga i d’esquena. Tal qual! Natalie Portman ensenyant el cul a major gloria del setè art i dels seus fans. Ai las, l’alegria ha durat poc perquè ens han donat gat per llebre. El paner de la seqüència, que ho és amb tots els ets i uts (no voldria que ningú se sentis ofès per l’alabança) no és el seu. Maleïda manipulació digital. L’admiració per la Portman continua ferm, però Caroline Davis, la estudiant irlandesa de cinema que la substitueix a l’hora del bany, s’ha guanyat un racó a l’imaginari cinèfil.
El nom potser no els dirà res, però si hi afegim l’elixir de la vida eterna, la cosa canvia. És el que promet el creador, el veterinari català Joan Cunill. Ho han llegit bé, un veterinari. El producte miraculós de la seva invenció és una barreja de proteïnes extretes de l’embrió d’ou fecundat de gallina. Un ampli reportatge publicat fa just una setmana al diari Ara (10/04/11, pàg. 22-23) en feia cinc cèntims. Resumint-ho, estem davant la font de l’eterna joventut en una xeringa (és el que hi ha, de moment) de 6 ml, a 1,5 € la dosi. Mentre la comunitat científica es mostra cauta, per no dir directament escèptica, i demana/espera anàlisis i proves científiques –valgui la redundància– contrastades per pronunciar-se, el selecte grup de clients i clientes (uns 600) que fins ara estan seguint el tractament se’n mostren encantats. Val a dir que entre aquests escollits resulta que hi ha el bo i millor de la societat catalana, que, no faltaria sinó, en són els millors publicistes. I no perdria cap pèsol, en cas que me’l volgués jugar, si hi afegeixo que de l’elixir d’ou de pollastre també en deu arribar al Principat. No sé com acabarà tot plegat, però que la immortalitat passi per les mans d’un veterinari (amb tot el respecte per al col·lectiu) i un ou de gallina, per més fecundat que estigui, no resisteix la comparació amb recursos clàssics com el Graal o moderns com la nanotecnologia. D’altra banda, 135 €, que és el que costa el tractament mensual diguem-ne estàndard, semblen una broma barata per obtenir la vida eterna, tot i la fama de garrepes que arrosseguen els catalans.
Al bell mig d’una crisi que lluny de donar senyals de recuperació s’allargarà més enllà del que els experts anunciaven, no és de rebut intentar mantenir certs privilegis. El cas és que els eurodiputats/des del Parlament Europeu han decidit, per votació, no cenyir-se el cinturó. Ni parlar-ne de canviar la classe business per la turista per als seus desplaçaments (encara que només sigui per a vols curts de menys de 4 hores). I tampoc estan disposats a congelar-se el sou i les dietes per al 2012. El missatge que envien amb aquesta actitud els 736 escollits que formen l’eurocambra, a més del personal que hi treballa i que també gaudeix de certs privilegis, es pot adjectivar de moltes maneres i cap de bona i/o positiva. Quan tots els països (de la UE i de fora) s’estan aplicant en la reducció pressupostària i l’estalvi amb mesures que pateix la ciutadania cada vegada amb menys resignació, no toca (com diria l’expresident) que els seus representants europeus fugin d’estudi. Encara que la quantitat a estalviar sigui poc significada davant el pressupost de l’europarlament (1.725 milions per al 2012) el que compta és el gest, la intenció. Més els valdria estar a l’aguait, i donar-se per assabentats que el descrèdit dels polítics no para de créixer, com es reflecteix en les dades de la darrera enquesta del CIS a Espanya. La crisi econòmica i l’atur encapçalen la llista de problemes que més preocupen la ciutadania, però està canviant a ulls vista i cap a pitjor la percepció de la classe política, que de ser un dels agents per buscar solucions a la crisi, s’està convertint en un dels factors causants.
