Fa un grapat de dies que Dominique Strauss-Khan, director gerent de l’FMI i candidat a la presi- dència de França, va saltar a la primera pàgina de l’actualitat. Un triomfador que cau emmanillat a Nova York, acusat de violació i segrest amb violència d’una assistenta de neteja de l’hotel on s’allotjava, no es veu cada dia (afortunadament). El volum d’informació que la notícia ha generat és aclaparador, però el que ha estat realment interessant és veure’n l’evolució. De la defensa aferrissada de la seva figura i la negació, com no podia ser d’una altra manera, de l’acusació, fins a la revisió del seus antecedents (conflictius) amb el sexe femení. Passat el xoc inicial, les hemeroteques han servit per completar les parts poc conegudes, o amagades, de la seva personalitat. I el que d’entrada només era blanc ha anat agafant tonalitats grises, d’entre les quals a saber quina més fosca, per acabar despullant DSK de la seva aureola. D’entre tot, una recomanació: l’article El porno del poder, de la professora Beatriz Preciado (Història Política del Cos i Teoria de Gènere) a l’Ara (25/05/11). Des de la perspectiva de la seva especialitat enfoca l’assumpte com: “Un veritable laboratori per estudiar les relacions contemporànies entre gènere, sexualitat i poder.” I afirma que: “Tot plegat ens permet concloure que la presumpta violació d’Ofèlia [que els mitjans han presentat com obrera, dona, negra emigrant, poc atractiva] no és un accident, sinó una de les pràctiques constitutives del poder blanc, heterosexual i masculí a les institucions democràtiques modernes.” Potser que ens ho féssim mirar.
L’Església catòlica no deixa passar ocasió per demostrar que ha perdut el nord ja fa dies. Aquesta vegada la incredulitat esdevé indignació (paraula de moda) davant un estudi publicat per la Conferència Episcopal nord-americana que afirma, sense embuts, que els abusos sexuals comesos pels capellans d’aquell país són culpa de la revolució sexual dels anys 60 i 70, perquè els va pillar descol·locats i amb les defenses baixes! S’ha d’estar molt desesperat per perdre l’oremus fins a aquest extrem i que no et caigui la cara de vergonya –avali i/o signi qui vulgui l’estudi–. La notícia té una lectura que la fa comprensible si deixem l’àmbit espiritual de banda i parlem de xifres. Només als EUA, els processos i denúncies per abusos sexuals protagonitzats per capellans des que es va descobrir el pastís tenen un cost total estimat en 1.820 milions d’euros. La pasta és la pasta, i l’Església, com qualsevol altra multinacional, ha de fer front a les pèrdues amb tots els elements al seu abast. El pitjor del cas no és l’estudi. El pitjor, i que val per a tots els abusos comesos per capellans arreu del món, amb revolució sexual o sense, és l’ignominiós silenci i l’encobriment que la mateixa Església catòlica –des del Vaticà fins al capellà de torn– ha dut a terme durant tots aquests anys. I no són excusa les tèbies reaccions que, obligats pels esdeveniments, s’han implementat des de la cúria. En termes legals, i la llei està per sobre de qualsevol creença i religió, d’això se’n diu complicitat. Ni pietat, ni prudència, ni acte caritatiu, ni collonades variades. Pura i simple complicitat penal.
Passat el cop emocional que ha suposat la mort de veïns i la destrucció completa o parcial de llars i projectes de vida i famílies a Llorca, algú es pregunta per què? (dit sense cap intenció de frivolitzar). Per què dos terratrèmols moderats (4,5 i 5,2 graus en l’escala de Richter) han provocat les destrosses tràgiques que han provocat en una zona de riscs sísmic alt? Els experts no han tardat a explicar que la proximitat al nucli urbà, la poca fondària del epicentre i “l’acceleració del sòl” (depenent del tipus, el moviment es desplaça més o menys ràpid i amb més o menys força) n’han amplificat els efectes i han provocat danys superiors als que cabria esperar. Per acabar-ho d’adobar, també hi han afegit que aquesta mena de terratrèmols es produeixen cada 500 anys (El País, 13/05/2011). Vist així i dit d’una altra manera, es tractaria d’un cas de vertadera mala sort (!!!). És clar que tenint en compte que la província de Múrcia comptabilitza des del 1950 vint-i-vuit sismes (28) de més de 4 graus (Institut Geogràfic Nacional-El País), potser s’hi hauria pogut fer alguna cosa més. El risc existia, la zona està catalogada, hi ha una Comissió Permanent de Normes Sismoresistents (a Foment) i la corresponent normativa. Qualsevol comparació és odiosa i en aquest cas encara més, però de ben segur que a molta gent li han vingut a la memòria les imatges del recent i devastador terratrèmol del Japó (11/03/11, de 8,9 graus). Tot i que els estàndards de seguretat d’un i altre país són diferents, horroritza pensar en les conseqüències del terratrèmol a Llorca, amb la força del del Japó (tsunami i nuclears, a banda).
Aquesta setmana s’ha produït una de les notícies / fets de l’any, si no directament del segle. Parlo, òbviament, de la mort d’Ossama bin Laden en una operació militar nord-americana al Pakistan. El president Barack Obama va comparèixer en directe a la TV per anunciar solemnement que l’enemic número 1 dels EUA des de l’11-S del 2001 estava mort. A pocs mesos del 10è aniversari del salvatge atemptat i després d’una caça a l’home sense precedents, Obama declarava que s’havia fet “justícia”. Justícia? Bin Laden no es mereixia segurament res més que el final que ha tingut. Passat el cop d’efecte inicial i les reaccions dels líders d’arreu, el que hauria de quedar meridianament clar és que la seva mort no és un acte de justícia; és una venjança en tota regla, en el marc d’una guerra global. El llavors president, George W. Bush, ho va deixar molt clar des del primer moment, amb un “Death or alive” a l’estil del vell oest, pur made in USA. A partir d’aquí es podrà debatre, criticar i/o pontificar sobre la condició de Nobel de la Pau d’Obama; les manifestacions d’alegria d’uns i de rebuig d’altres; si ha estat una execució a sang freda; la conveniència de llençar el seu cos al mar… i així fins a l’infinit amb totes les contradiccions, especulacions i rectificacions sorgides des que es va saber la notícia. L’autor intel·lectual dels atemptats de l’11-S era un terrorista assassí il·luminat i malalt. D’això, a convertir un acte de venjança consumada en justícia i paradigma d’una actuació legal i ajustada a dret en qualsevol de les seves facetes hi ha una línia que no es pot esborrar / eliminar, per molt que hi insisteixin.
