Els indignats demanen “democràcia real”. Una altra manera de fer política. No estan contents amb els polítics escollits democràticament per la ciutadania, però més enllà dels eslògans i els comunicats consensuats assambleàriament, la seva força i els motius que els han impulsat fins aquí, a poc a poc es van diluint en el mar de la realitat real. La que a ells no els agrada, però que de moment és amb la que rutlla el sistema. Una mostra d’aquesta és potser la que escenifiquen ac- tualment CiU i el PP a Catalunya (pressupostos, etc.). Aproximen, consensuen, pacten; diguin-li’n com vulguin, posicions per assolir uns objectius favorables a ambdues formacions. La sensació d’aquest apropament vist des de fora és la de l’abraçada de l’ós. D’entrada pot semblar reconfortant, per convertir-se en asfixiant a la poca estona. Veurem com acaba! Una altra mostra de política real l’ha donada el govern espanyol, que aquesta setmana, només quatre mesos i escaig després de prendre la mesura, han decidit tornar a posar/apujar el límit de velocitat a autopistes i autovies en 120 quilòmetres per hora. No hi ha estalvi energètic ni disminució de la contaminació que valgui. Les circumstàncies, diuen, han canviat. El petroli, diuen, està més barat… encara que a les gasolineres el preu no hagi baixat. El que sí ha baixat, i força, és la recaptació per a aquest capítol, als pressupostos generals de l’Estat. I tercera, no menys exemplificant, l’anunci de la retirada de les tropes nord-americanes d’Afganistan, fet pel president Obama en persona. Per què? Per la pasta. La mamella ja no dóna més de si. La democràcia i la llibertat estan cada vegada més cares.
El aldarulls del setge al Parlament de Catalunya protagonitzats pels indignats de plaça Catalunya han indignat tothom. El moviment, perquè ha perdut gran part del bon cartell que tenia la seva protesta reivindicativa entre la població. La classe política, per la dèbil resposta policial a l’assetjament i pel segrest de la democràcia. I els mossos, perquè fa quatre dies els van criticar per excés de zel (operació Neteja de la plaça Catalunya) i ara per ser massa tous.
La idea del bloqueig de la cambra era dolenta des d’abans de pensar-la. La història dels moviments reivindicatius està plena de bones intencions i millors aldarulls. Recorden com va acabar la del moviment antiglobalització contra el Banc Mundial del 2001 a Barcelona? Una massa humana és quelcom molt inestable perquè costa poc o gens canviar-li el xip. Per passar-la de pacífica a turba només fan falta quatre agents provocadors. I d’aquests, vocacionals o professionals, disposats a generar violència per qualsevol motiu, n’hi ha arreu. Un altre dels seus hàbitats naturals és l’àmbit esportiu. I si no que ho preguntin als pacífics ciutadans de Vancouver que dijous passat, després de veure com els Canucks, l’equip local d’hoquei gel, perdien el partit final de l’Stanley Cup (sèrie al millor de 7), van assistir impotents a les destrosses vandàliques d’uns quants sense cervell que, teòricament, eren seguidors de l’equip. Els aldarulls de Canaletes on, també teòricament, tots els que s’hi concentren són afeccionats del Barça, és una malifeta innocent al costat de la salvatjada perpetrada a Vancouver.
El dia a dia sobre l’actualitat actua com una trituradora informativa. Preval la novetat per sobre de qualsevol altra consideració. Fukushima seria història si no fos perquè la seva magnitud ha estat una mentida des del primer dia. Una mentida que les autoritats japoneses tot just ara han acabat acceptant. Un dels efectes col·laterals d’aquesta dinàmica informativa és que els temes de llarg recorregut queden arraconats i es cobreixen com una rutina. Tant hi fa que parlem de l’arribada de les rebaixes, per exemple, com del Dia mundial sense tabac, que, per cert, es va celebrar el dia 31 de maig passat. Un té la sensació que s’han convertit en una més de les cites del calendari internacional anual. Els milions de morts que el tabaquisme, directament i indirectament, produeix no haurien de quedar com una freda estadística mes. És un tema sobre el qual val la pena reincidir i tornar a escriure. I més ara, en què les lleis per afavorir els espais lliures de fum, per prohibir fumar, es van aplicant a més països i afortunadament cada vegada en més àmbits. Queda, però, molt per fer, perquè la indústria no es queda amb els braços creuats. Les successives baixades del preu del tabac a Espanya el darrer any en són una bona mostra. Per això és important que aquí a Andorra tiri endavant la proposició de llei contra el tabaquisme. El tabac mata directament i indirecta perquè és una droga. Més de cinc milions i mig de persones en son víctimes, directes o indirectes, anualment arreu del món. No és una causa perduda, ans al contrari; tots hi tenim molt per guanyar els 365 dies de l’any, no tant sols quan ho marca el calendari.
Fa vuit dies l’FC Barcelona va guanyar espectacularment la seva quarta Champions. Un trofeu que amb el de la lliga conformen el que es considera una temporada triomfant. Sembla doncs que amb la dinàmica guanyadora que ha imposat l’equip des que el dirigeix Josep Guardiola, els culés hauríem d’estar instal·lats en un nirvana de felicitat potser no permanent, però sí persistent. Doncs res de res. No havien passat ni tres dies que la crítica i el safareig tornaven a ocupar el primer pla de l’actualitat. D’una banda, el mercat d’estiu, els reforços, els nostres amb l’etern debat / retorn (Cesc sí, Cesc no) etc., i els del maligne, que a més d’entregar-se en cos i ànima a Mourinho, tornarà a fitxar tot el que es mou (!!). I de l’altra, la junta a la qual li ha faltat temps per endegar un conjunt de mesures discutibles en el fons i les formes. La Grada Jove deixa anar aromes boixnoiesques, per dir-ho suaument. I les retallades pressupostàries a les seccions, són maquillatge de mala qualitat. Ningú posa en dubte que el futbol espanyol viu en una bombolla que ha de petar, més d’hora que tard. Toca actuar amb diligència però també amb transparència per al bé de tots, entitat i afeccionats. L’estiu futbolístic acaba de començar. Espero i desitjo de tot cor que les males vibracions / senyals d’aquest moment, quedin en res. L’FC Barcelona és ara la referència futbolística internacional. Són els altres els que han de tremolar i patir, no a l’inrevés. Pep Guardiola (i l’equip) mereixen tot el respecte i tenen crèdit il·limitat per planificar la propera temporada. S’ho han guanyat amb el valor de tenir valors!
