La cafrada perpetrada per Anders Breivik a Oslo, a banda de canviar per sempre més aquell país / paradís, ha generat l’efecte desentendre’s. És un efecte força comú quan es produeix un succés negatiu en qualsevol mena d’escenari. I molt més visible quan hi ha víctimes mortals pel mig. En aquesta ocasió els que s’han donat pressa per desentendre’s de l’assassí han estat els partits i moviments racistes d’ultradreta, que han fet de la immigració la diana perfecta de tots els problemes que sacsegen el nostre model social i de benestar. Des de Noruega fins a Espanya, passant per casa nostra, aquesta percepció està cada vegada més estesa. És més fàcil i molt millor carregar les culpes a l’altre, a qui ve de lluny i invoca déus estranys; que fer examen de consciència i el que és més difícil, estar disposat a renunciar a tot allò que, quasi per decret, ens hem acostumat a tenir, gaudir i fer. Enlluernats per l’extremisme islàmic, hem deixat que el pati de casa s’omplís de monstres autòctons que envalentits pel discurs racista i xenòfob de les formacions extremistes (i no tant) d’arreu d’Europa (i Amèrica del nord) protagonitzen massacres salvatges, sense sentit i gratuïtes. Amb els fets consumats als grups, partits, bandes, ultres que alenen aquest discurs, a Noruega i per extensió, a Europa, els ha faltat temps per desentendre’s de Breivik. Qualsevol argument / excusa és bo. Del que es tracta és que la merda que ells van sembrant no els esquitxi en el moment que algú sense cervell (o potser no tant) decideix que ha arribat l’hora de fer neteja en nom d’aquesta gloriosa, sagrada, divina i honorífica merda.
La dimissió de Francisco Camps com a president de la Comunitat Valenciana ha estat (de moment) el darrer acte públic de la vida política de Francisco Camps. I l’ha fet en rigorós diferit pel Canal 9. Amb la bomba Gürtel fent tic tac a la vista d’unes eleccions generals que portaran sí o sí Rajoy a la Moncloa, Camps, tot i negar la major, feia dies que estava dimitit. Només quedaven els serrells per tancar l’operació, que diria un intermediari qualsevol. La seva gestió al capdavant de la Generalitat Valenciana ha estat marcada per la grandiloqüència d’un ego que es creia per sobre del bé i del mal fins a l’infinit i més enllà. Resultat: el País Valencià és la comunitat més endeutada de l’Estat, amb una taxa d’atur del 24,12%. I s’han esmerçat quantitats ingents de diner públic en projectes faraònics –Copa d’Amèrica, visita del Papa, nou GP d’ F1– per a major glòria del president. En plena recessió i crisi. Com sempre en aquest casos, les reaccions no s’han fet esperar. Don Mariano ha sortit del seu mutisme predimissió i, amb la seva dicció habitual, ha afirmat que Francisco Camps ha “actuat amb grandesa” i que “ha estat a l’altura de les circumstàncies,(…) per la seva terra i el seu partit”, etc. Més xocants han estat les declaracions de Juan Cotino, president de les Corts Valencianes, que ha afirmat, sense cap mena de rubor, que Camps ha estat víctima d’una injustícia comparable a la que en el seu dia va patir Galileu Galilei! I creu el prohom del PP valencià que “igual que va succeir amb Galileu, el temps i la història faran justícia”. Ànims se-nyor FC, que 359 anys per la causa no són res!
La candidatura de Madrid als Jocs Olímpics d’estiu torna a ser notícia. L’alcalde de la capital ho vol intentar per tercera vegada. Amb una crisi que, lluny de tenir símptomes positius, sembla que no ha tocat fons, és de rebut insistir en el tema. I per si no n’hi hagués prou, l’ajuntament de Madrid és el més endeutat d’Espanya (7.000 milions d’euros). La història dels JJOO està farcida d’apostes fallides. Atenes ni els hauria d’haver sol·licitat i el Comitè Olímpic Internacional no els hi hauria d’haver concedit. Grècia ja era un país en crisi l’any 2004. Vista la seva evolució i actual situació, els Jocs no han estat cap miracle. Com tampoc no ho van ser a Sidney o a Montreal, on fa quatre dies que encara pagaven factura olímpica. Deien aquesta setmana a la tertúlia de Catalunya Radio que Alemanya, amb tot el seu potencial i capacitat, només n’ha celebrat uns, Munic 72, i que en l’actual conjuntura els reptes que es planteja són d’un altre tipus. Maneres diferents de veure/viure la realitat? Madrid és la capital del país amb més xarxa d’alta velocitat d’Europa i el segon del món, només superat per la Xina! Una xarxa en la qual d’una banda es continua invertint una quantitat indecent de diners mentre que de l’altra es tanca la línia Albacete-Cuenca-Toledo perquè només tenia nou passatgers diaris de mitjana! És el que passa en endegar projectes faraònics que no es regeixen per criteris racionals. La xarxa continua sent radial. A la vista d’aquesta realitat, hom té cada vegada més la impressió que el rellotge que es va parar durant quaranta anys, hi ha espais/llocs físics i mentals on continua aturat.
Tanca el Bulli i en Harry Potter i els seus companys de Hogwarts estan a punt d’abaixar el teló amb l’estrena cinematogràfica de la segona part de Les relíquies de la mort, l’últim dels llibres de la nissaga. Dos fenòmens de masses, cadascun en la seva categoria, el final dels quals coincideix en el temps. També és casualitat que els pares d’ambdues criatures, Ferran Adrià, el cuiner, i J. K. Rowling, l’escriptora, hagin assegurat que es tracta del punt final. Assolir l’èxit és una tasca complicada i exigent en la qual intervenen molts factors, alguns incontrolables i/o incontrolats. La feina, el treball, la constància en són la base, però no ho són tot. Quantes novel·les d’èxit descansen al cementiri dels llibres oblidats? Quants cuiners han estat negats per les estrelles Michelin? Des d’aquesta perspectiva el fet que ell tanqui el restaurant que ha estat el referent mundial de la gastronomia en els darrers anys o que ella no prevegi ampliar la nissaga de set llibres de l’univers Potter, són decisions que surten de la norma habitual. Estem farts de veure tot el contrari. Polítics que no pleguen, artistes que no baixen de l’escenari, futbolistes i esportistes varis que es neguen a l’evidència, etc. Tots entestats a allargar, amb més pena que glòria, l’èxit i la popularitat que comporta. Tots disposats a vendre’s l’ànima al dimoni per tornar a assaborir, ni que sigui fugaçment, l’èxtasi. Una paraula, èxit, que a la vista d’alguns elements als quals ha estat atorgat, està força devaluada. Això, o que n’hi ha de diverses categories. En tot cas, J. K. Rowling i Ferran Adrià, l’han assolit per mèrits propis i merescudament.
