A València se celebra des del 2008 un simposi mundial sobre teories de la conspiració. Enguany l’eix principal de la trobada, que no l’únic (+ inf.: www.spectra.cat), seran les conspiracions relacionades amb l’atemptat de les Torres Bessones de Nova York de l’11 de setembre del 2001. Reflexionar amb esperit crític i escèptic sobre aquestes teories és sens dubte un exercici molt recomanable. Tots, en major o menor grau, hem esdevingut uns incrèduls que desconfiem per defecte de les explicacions oficials, de la realitat. És veritat que ens han enganyat, o ho han intentat, tantes vegades que el missatge institucional sovint ja no cola. El problema amb aquesta postura, bona i sana d’entrada, és passar-se de frenada i acabar a l’altra banda. Cosa que succeeix cada vegada amb més freqüència, fins al punt que qualsevol argumentació alternativa o directament contrària és més creïble i bona que l’oficial. Els experts (sociòlegs, etc.) afirmen que en aquest context caure en la paranoia és relativament senzill, ja que l’espiral que genera creure sistemàticament en “versions alternatives”, és a dir, en mentides, pot acabar creant en la persona una “realitat paranoica”; que fa que considerin que el món gira al voltant seu. Ara que l’estiu tomba pàgina i la tornada s’anuncia dura en tots els àmbits, no estarà de més que intentem controlar el nostre grau d’incredulitat, mantenint l’esperit crític alerta però sense perdre de vista que per la majoria de casos i coses l’explicació més simple sol ser la real. Jose Mourinho i el Madrid són un exemple, entre molts, de com es pot perdre el senderi.
Són paraules de Pep Guardiola en la roda de premsa posterior al partit de tornada de la Supercopa d’Espanya, guanyada pel FC Barcelona. Una Supercopa que, malgrat l’espectacle futbolístic ofert pels dos equips, passarà a la història (entrades de joc assassines a banda) per la lamentable actuació de José Mourinho. L’agressió a Tito Vilanova per l’esquena, premeditada, amb traïdoria i nocturnitat, és d’aquelles imatges que, a banda de fer la volta al món, despullen de qualsevol argument el protagonista. L’espiral verbal i gestual, i ara amb actes, que ha protagonitzat des que es va fer càrrec de l’equip merengue no té parangó amb res ni ningú dins el món del futbol. L’entitat blanca no badarà boca i el Barça pot esperar assegut si creu que el Comitè de Competició actuarà d’ofici contra Mourinho. Per les reaccions de part de la central lletera, podria semblar que alguna cosa ha canviat. Que l’entrenador merengue ja no és intocable. Doncs no… L’explicació: Florentino Pérez, l’Ésser Superior, no té cap més escut protector al voltant. Ha entregat el club per al bo i per al dolent a José Mourinho amb un únic objectiu: posar fi a l’hegemonia del Barça. Una rivalitat esportiva convertida en obsessió en un club en mans d’un egòlatra ambiciós i calculador que només pensa a incrementar el seu currículum a qualsevol preu, no pot acabar bé de cap manera. Els partits entre Barça i Madrid ja fa molt de temps que van deixar de ser només futbol per esdevenir enfrontaments. Molt em temo que l’avís de Guardiola servirà de ben poc, per no dir de res. “Algun dia prendrem mal…” Aquest dia, veient com va tot, està cada cop més a prop.
L’estació ens ha portat, com cada any, un grapat d’imatges estivals. No es poden enumerar totes, però és sabut que criden l’atenció i desperten la curiositat, gaudint d’una àmplia difusió. Les vacances dels famosos: fauna diversa de tota mena i condició d’aquí i d’allà, són tot un clàssic del gènere, en el qual gaudeixen d’atenció especial les de la família reial espanyola a Mallorca. En l’àmbit esportiu el Tour és l’estrella indiscutible. Res millor que veure el patiment dels ciclistes grimpant sota un sol o un fred de justícia, ben escarxofats a l’ombra, per constatar que no estem tan malament (com diria l’expresident del Barça, que ara és carn del paper cuixé). El paisatge seria idíl·lic, si no fos perquè l’àlbum s’omple, malgrat el relaxament dels mitjans de comunicació, d’imatges lletges que en trenquen l’harmonia. Entre altres la fam que colpeja 12 milions de persones a l’anomenada banya d’Àfrica, que ja ha provocat la mort de més de 29.000 criatures i que no té aturador; els milers de morts de la primavera siriana de Bashar al-Assad, que s’allunya del guió que ha sacsejat els països àrabs; la carnisseria perpetrada per Anders Behring Breivik a Noruega; o l’esclat de violència urbana que recorre Anglaterra, que amaga una fractura social de gestió més que complicada… en són una petita mostra. Unes imatges que, per molt que ens vulguem enganyar, demostren que malgrat la calor (poca o molta) estacional, no estem en cap moment diferent de l’any. I que si hi ha algun miratge, en cap cas són les tragèdies esmentades, ni la crisi. El miratge, no ens equivoquem, són les vacances.
La paraula és el que ara s’anomena un trending topic. Està de moda. Una moda imposada, obligada per l’actualitat. El mot, per no fer-ho massa llarg, és mercats. Amb la seva sola menció les borses trontollen, els tresors públics (d’aquí i d’allí) es paralitzen i els governs pateixen atacs de pànic que intenten dissimular amb declaracions més o menys altisonants, que sovint generen més pànic. Sigui com sigui els mercats s’han fet els amos de l’escenari. Com a espectador/víctima (entre cometes) d’aquesta crisi el que més em preocupa, i em consta que no sóc l’únic, és el buit que s’amaga al darrere de la paraula. Els mercats actuen com un ens amb vida pròpia. Són capaços de prendre decisions i no els trontolla el pols a l’hora de posar a la picota l’estabilitat econòmica mundial, per tal de saciar la seva voracitat per acumular riquesa. Estem, diuen veus autoritzades (!), davant un nou estadi del capitalisme, una volta més per assegurar l’hegemonia del sistema, sense que importin massa els efectes col·laterals que genera. I tot això ho aconsegueixen des de l’anonimat. Aquest és el quid de la qüestió. L’anonimat, un estat fantàstic i genial al qual no es poden demanar comptes ni exigir responsabilitats. Notícies, tesis, informes, teories… I cap nom ni cognom. Algú, darrere els mercats s’està aprofitant de la situació de crisi (que ells mateixos han ajudat a crear) sense donar la cara. No es poden identificar… són com fantasmes (o sense el com). Els mou una força invisible que hi té la mà trencada a generar i acumular riquesa. I ningú hi pot fer res. Excepte indignar-se i després acabar pagant.
