Fantasmes
La paraula és el que ara s’anomena un trending topic. Està de moda. Una moda imposada, obligada per l’actualitat. El mot, per no fer-ho massa llarg, és mercats. Amb la seva sola menció les borses trontollen, els tresors públics (d’aquí i d’allí) es paralitzen i els governs pateixen atacs de pànic que intenten dissimular amb declaracions més o menys altisonants, que sovint generen més pànic. Sigui com sigui els mercats s’han fet els amos de l’escenari. Com a espectador/víctima (entre cometes) d’aquesta crisi el que més em preocupa, i em consta que no sóc l’únic, és el buit que s’amaga al darrere de la paraula. Els mercats actuen com un ens amb vida pròpia. Són capaços de prendre decisions i no els trontolla el pols a l’hora de posar a la picota l’estabilitat econòmica mundial, per tal de saciar la seva voracitat per acumular riquesa. Estem, diuen veus autoritzades (!), davant un nou estadi del capitalisme, una volta més per assegurar l’hegemonia del sistema, sense que importin massa els efectes col·laterals que genera. I tot això ho aconsegueixen des de l’anonimat. Aquest és el quid de la qüestió. L’anonimat, un estat fantàstic i genial al qual no es poden demanar comptes ni exigir responsabilitats. Notícies, tesis, informes, teories… I cap nom ni cognom. Algú, darrere els mercats s’està aprofitant de la situació de crisi (que ells mateixos han ajudat a crear) sense donar la cara. No es poden identificar… són com fantasmes (o sense el com). Els mou una força invisible que hi té la mà trencada a generar i acumular riquesa. I ningú hi pot fer res. Excepte indignar-se i després acabar pagant.
