Perdre el senderi
A València se celebra des del 2008 un simposi mundial sobre teories de la conspiració. Enguany l’eix principal de la trobada, que no l’únic (+ inf.: www.spectra.cat), seran les conspiracions relacionades amb l’atemptat de les Torres Bessones de Nova York de l’11 de setembre del 2001. Reflexionar amb esperit crític i escèptic sobre aquestes teories és sens dubte un exercici molt recomanable. Tots, en major o menor grau, hem esdevingut uns incrèduls que desconfiem per defecte de les explicacions oficials, de la realitat. És veritat que ens han enganyat, o ho han intentat, tantes vegades que el missatge institucional sovint ja no cola. El problema amb aquesta postura, bona i sana d’entrada, és passar-se de frenada i acabar a l’altra banda. Cosa que succeeix cada vegada amb més freqüència, fins al punt que qualsevol argumentació alternativa o directament contrària és més creïble i bona que l’oficial. Els experts (sociòlegs, etc.) afirmen que en aquest context caure en la paranoia és relativament senzill, ja que l’espiral que genera creure sistemàticament en “versions alternatives”, és a dir, en mentides, pot acabar creant en la persona una “realitat paranoica”; que fa que considerin que el món gira al voltant seu. Ara que l’estiu tomba pàgina i la tornada s’anuncia dura en tots els àmbits, no estarà de més que intentem controlar el nostre grau d’incredulitat, mantenint l’esperit crític alerta però sense perdre de vista que per la majoria de casos i coses l’explicació més simple sol ser la real. Jose Mourinho i el Madrid són un exemple, entre molts, de com es pot perdre el senderi.
