Aquesta setmana el conflicte (sense fi?) entre israelians i palestins ha viscut un capítol força esclaridor amb l’ONU com a escenari. Com vostè, amable lector, ja deu saber, Mahmud Abbas, líder de l’Autoritat Palestina, volia demanar formalment la inclusió de Palestina com a Estat membre d’aquest organisme internacional amb tots els drets i obligacions. La sacsejada que ha sofert el procés de pau o… diguin-li com vulguin, ha estat interessant. L’arriscada aposta personal d’Abbas ha fet que els actors implicats en aquesta obra amb 60 anys de vida s’hagin hagut de posicionar sense trampa ni mitges tintes. Amics, enemics, simpatitzants i indiferents varis s’han vist obligats a prendre partit. La petició no tenia cap possibilitat de prosperar. La foto resultant, si més no, ha servit per constatar que malgrat els discursos i la simpatia expressada envers el poble palestí, la prioritat d’Obama és Israel. Estem vivint un moment de reequilibri geopolític de forces amb la irrupció de noves potències emergents (de la Xina a Brasil, passant per l’Índia, etc.) i a l’administració nord-americana no li queda més remei que fer mans i mànigues perquè no l’assenyalin com al bomber que va anar a apagar el foc amb gasolina. De tot l’embolic qui en continuarà traient més profit és el govern israelià. Malgrat la pèrdua de suports exteriors (Egipte), les dissensions interiors (protestes ciutadanes) i les crides internacionals perquè reprenguin les negociacions, continuen impassibles la política de terra cremada i assentament construït! Manen els fets, la resta són collonades (com sempre).
Les declaracions de Cristiano Ronaldo després del partit de Champions en què li van posar tres punts al turmell per culpa d’una entrada bèstia, no tenen pèrdua. L’acció va ser de targeta vermella directa; com tantes altres al llarg d’una temporada (la de Pepe a Alves per exemple!) Però no justifica que quan et posin un micròfon al davant diguis que et peguen perquè ets “guapo, ric i bon jugador”. A can Barça també hem tingut eixelebrats que, amb i sense la pilota, feien meravelles. Qui no recorda la trepitjada perpetrada per Hristo Stòitxkov en la persona d’Ildefonso Urizar Azpitarte, àrbitre del partit d’anada de la final de la Supercopa, el 5 de desembre de 1990. Sense ànim de polemitzar, es pot dir que el búlgar té un palmarès que resisteix la comparació amb el del portuguès. I que de xulejar també en sabia una estona. Tot i això, en Hristo li dóna mil voltes al Cristiano, en capacitat comunicativa i, si m’apuren, en intel·ligència emocional, de la qual ara està tan de moda parlar. Tot i les seves bretolades, Stòitxkov era (i és) conscient del lloc que ocupa al teatre de la vida i mai no se li han sentit unes declaracions amb la prepotència, el menyspreu i l’arrogància de les de l’estrella (va sense segones) originària de les illes Madeira. No es pot anar pel món com ho fa aquest noi privilegiat i multimilionari. Cert que no és l’unic, però a diferència de molts és una figura esportiva, és a dir un model per al jovent. Com molt be escrivia A. Palomas divendres a El Periódico: “Cinc milions de parats es deixarien donar deu puntades als turmells en un camp de futbol dos dies a la setmana pel 0,5% del seu sou diari.”
Avui Catalunya celebra la seva diada i els EUA, el 10è aniversari dels atemptats de les Torres Bessones. Establir paral·lelismes entre ambdós està fora de lloc. El que sí és constatable, més enllà de la versió oficial, és que anem enrere en quasi tots els àmbits, en lloc de progressar adequadament. Sí, ja sé que per a molts l’assassinat de Bin Laden va ser una gran notícia. La seva fi estava cantada des que es va presentar com a ideòleg d’aquella salvatjada, sense entrar en com i quan. Però malgrat la seva desaparició i la d’altres terroristes i dictadors, etc., la cosa, lluny d’acabar-se, continua. I la doctrina de la por enfortida per una crisi sistèmica de la qual no s’albira la fi, guanya per golejada qualsevol altra perspectiva, sensibilitat, enfocament, interpretació –diguin-li com vulguin– de la realitat. L’amenaça “creïble i específica” amb què s’han viscut als EUA els dies previs a l’aniversari dels atemptats n’és, per desgràcia, una prova claríssima… I per als catalans, medalla d’or del Parlament a Pep Guardiola a banda, la cosa no pinta massa bé. Millor dit, la cosa pinta directament negra. Els 35 anys de transició democràtica (modèlica, segons veus competents en la matèria) són un miratge que només se l’han cregut ells (els catalans), perquè d’Espanya n’hi ha una que després de la visita del Papa continua sent “grande” i “libre”. Entenent-se per aquest extrem: catòlica, apostòlica i castellana. Sigui del color que sigui l’inquilí de la Moncloa ha quedat força clar que no hi ha immersió lingüística, ni estat de les autonomies que valgui. Doncs això, aniversaris!
Una de les obsessions que practico amb més assiduïtat i premeditació és la del temps. Ho confesso: m’agrada estar al corrent de la previsió meteorològica per saber quin temps farà. Sempre és millor estar previngut, no? La meva dona diu que a ella el temps no li fa perdre el son. Això sí, de tant en tant es despenja demanant quin temps ens espera! Sóc conscient que com per qualsevol altra obsessió, aquesta si no es controla pot degenerar fins a esdevenir perillosa. De moment la porto pou bé! He de confessar, però, que en els darrers anys hi ha un element que ha distorsionat l’assumpte. Amb la irrupció de les noves tecnologies (les tan anomenades TIC), tinc/tenim, accés a la informació meteorològica en suports diversos i de diferents fonts. Ara mateix, el puc consultar al mòbil i tinc una aplicació oberta a la pantalla de l’ordinador. Més fàcil i pràctic impossible, si no fos pel detall que sovint, massa sovint, no es posen d’acord. L’una i l’altra no preveuen el mateix. No cal sincronització al minut, però sí que donin dades similars per al mateix període i lloc. Davant la divisió de prediccions, a qui creure? Qui diu la veritat? La solució, diu la meva dona, és que passi del tema i em relaxi tant si plou com si fa fred i surt el sol. No dic que no sigui un mal consell, ni una bona actitud. La cosa només té un inconvenient i és que indefectiblement, sinó avui, demà passat o l’altre, ella em tornarà a demanar quin temps farà? Que lluny que queda l’època en què TV i ràdio seguien el dictat de les dades de l’Institut Nacional de Meteorologia (actualment: Agència Estatal de Meteorologia).
