Prendre posició
Aquesta setmana el conflicte (sense fi?) entre israelians i palestins ha viscut un capítol força esclaridor amb l’ONU com a escenari. Com vostè, amable lector, ja deu saber, Mahmud Abbas, líder de l’Autoritat Palestina, volia demanar formalment la inclusió de Palestina com a Estat membre d’aquest organisme internacional amb tots els drets i obligacions. La sacsejada que ha sofert el procés de pau o… diguin-li com vulguin, ha estat interessant. L’arriscada aposta personal d’Abbas ha fet que els actors implicats en aquesta obra amb 60 anys de vida s’hagin hagut de posicionar sense trampa ni mitges tintes. Amics, enemics, simpatitzants i indiferents varis s’han vist obligats a prendre partit. La petició no tenia cap possibilitat de prosperar. La foto resultant, si més no, ha servit per constatar que malgrat els discursos i la simpatia expressada envers el poble palestí, la prioritat d’Obama és Israel. Estem vivint un moment de reequilibri geopolític de forces amb la irrupció de noves potències emergents (de la Xina a Brasil, passant per l’Índia, etc.) i a l’administració nord-americana no li queda més remei que fer mans i mànigues perquè no l’assenyalin com al bomber que va anar a apagar el foc amb gasolina. De tot l’embolic qui en continuarà traient més profit és el govern israelià. Malgrat la pèrdua de suports exteriors (Egipte), les dissensions interiors (protestes ciutadanes) i les crides internacionals perquè reprenguin les negociacions, continuen impassibles la política de terra cremada i assentament construït! Manen els fets, la resta són collonades (com sempre).
