Les paraules de Gregorio Peces-Barba al congrés de l’advocacia fet aquesta setmana a Cadis: “Sempre dic de broma què hauria passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i haguéssim deixat els catalans. Potser ens hauria anat millor” i “[...] No sé quantes vegades va caldre bombardejar Barcelona [...]. Crec que aquesta vegada es resoldrà sense necessitat de bombardejar Barcelona”; han provocat un batibull de cal ample. De poca cosa li va servir a un dels pares de la Constitució del 1978 la condició de tal, ni les disculpes que es va apressar a donar. La polèmica, trending topic (hores d’ara modisme imprescindible) i capdavantera a les xarxes socials, s’haurà apaivagat d’aquí a quatre dies. El que no canviarà és el tarannà d’aquest bon senyor. La seva broma em va recordar unes paraules de Josep Lluís Núñez: “La ciutat que porta el nom del Club” (referint-se, evidentment, a l’FC Barcelona). Llavors també es va dir que havia estat un lapsus. Fals! No era i no és tal cosa. Malgrat àmbits, situacions i casuística desigual, ambdós personatges són conscients dels seus mots. Per un, el club era l’eix que donava carta de naturalesa a la ciutat on es va fundar. Pel mesetari, Espanya continua sent una “unidad de destino en lo universal” malgrat la Constitució, l’Estat de les autonomies i… la Bíblia en vers. Com en el seu dia l’escriptor Gonzalo Torrente Ballester va cridar a: “Defender lo que es vuestro por legítimo derecho de conquista”, perquè es mantingués a Salamanca l’arxiu de la Generalitat de Catalunya espoliat durant la guerra civil. La caspa lluny de remetre torna amb més força que mai.
Aquesta setmana, abans que ETA digués adéu a la lluita armada i Muammar el Gaddafi rebés un tret al cap, i tot en un mateix dia, em van colpir les paraules de l’escriptor i polític Antoni Vives al seu article, Siguem nosaltres (Ara, 17/10/11). Parlava de per què com a societat hem arribat fins on hem arribat (la crisi). Deia que: “el problema d’Occident és haver estat un model d’èxit amb un cada cop més feble esperit crític. Tothom veia el que passava i ningú no parlava. El problema d’Occident és haver oblidat que tot sistema de vida humana incorpora en el seu si forces que miraran de treure el màxim profit sense tenir en compte el bé general”. I es fixava en el seu país: “Els catalans quan hem estat nosaltres és quan més conscients hem estat de la pobresa dantesca de la nostra terra, i per tant de la necessitat d’afegir-hi valor mitjançant la nostra capacitat. La nostra pobresa és tan gran que fins i tot ha afectat la nostra capacitat per construir arquitectures polítiques resistents a les ambicions anorreadores dels nostres veïns. I malgrat tot som aquí… mentre mantinguem l’ambició de seguir adaptant-nos als canvis radicals de cada període històric, amb ambició de lideratge”. Inconscientment vaig canviar Catalunya per Andorra i la reflexió, com és obvi, val per a nosaltres, perquè també som un “poble petit, producte de migracions de tota la terra…”. Encara que a diferència de Catalunya, sobirà i independent, no “sotmès”. Queda per esbrinar, ateses les circumstàncies, si som un poble “orgullós i conscient”, i per tant, capaç de donar el millor de nosaltres per superar la crisi!
Alguns de vostès, perquè a Andorra hi ha molta afició, deuen estar al cas que a l’altra banda del planeta (Nova Zelanda) s’està duent a terme la setena edició del Campionat del món de rugbi de 15. De fet, aquest cap de setmana es juguen els partits de semifinals, en què s’enfronten Gal·les i França (ahir) i Austràlia i Nova Zelanda (avui, 10 matí hora AND). Explico tot això perquè gràcies al rugbi he viscut una experiència força gratificant. La disputa dels partits de quarts (el cap de setmana passat) em va agafar lluny de casa, fent el turista amb una colla d’amics per aquests mons de Déu. Preveient la circumstància, m’havia procurat (quin gran invent Internet) l’adreça d’un pub –escocès, per a més detalls– a la nostra destinació on se seguia en rigorós directe el campionat. La cosa implicava llevar-se a quarts de set per veure començar els partits (a les 7.00 h). En principi no compartia aquesta afició amb ningú més del grup, però en assabentar-se’n, a alguns els va picar la curiositat per veure què podia fer que un estigués disposat a llevar-se a deshora i anar a un pub desconegut d’una ciutat estranya per veure un partit de rugbi, un esport del qual només sabien el nom. La seva sorpresa va ser doble: no s’esperaven trobar el caliu que hi havia al pub i a més, una vegada els vaig haver explicat maldestrament –no en sóc cap expert– quatre regles bàsiques per comprendre’n la mecànica, els va agradar el rugbi. L’èxit va ser tal que l’endemà es van llevar tan d’hora com un servidor i van repetir experiència. En honor a la veritat s’ha de dir que l’scottish breakfast i les pintes de cervesa del pub els van ajudar i molt a l’hora de decidir-se!
Aquesta setmana tinc una notícia bomba per compartir amb tots vostès. Es tracta d’un projecte empresarial que pot canviar radicalment el posicionament d’Andorra en la comunitat internacional. Dit així, sense embuts, pot semblar una mica agosarat, però quan sàpiguen de què va, ja no l’hi trobaran tant. L’aturada del programa espacial nord-americà, i el fet que Europa és al bell mig d’una crisi econòmica que està lluny de tocar fons, ha propiciat la creació d’un gran consorci internacional per continuar amb la conquesta i colonització de l’espai exterior. Aquest nou gegant empresarial està participat per les principals empreses privades de la indústria aeronàutica internacional europea i americana, i també per diverses potències emergents, capdavanteres en tecnologia. No és moment encara de donar noms i països, ja hi haurà temps una vegada es vagin concretant els projectes en estudi. El que implica directament Andorra i motiu d’aquestes ratlles és la creació d’un complex de llançament i seguiment de coets espacials de nova generació. En aquest moment s’estan valorant diversos emplaçaments i el Principat és un dels llocs escollits a causa de la nostra privilegiada ubicació geofísica. Els podrà semblar increïble, però la iniciativa compta amb el suport (de moment des de l’anonimat) de diversos grups empresarials que veuen en la implantació d’aquest centre espacial a casa nostra una oportunitat única… O potser la bomba informativa era la construcció una plaça de toros? Per mil milions de llamps i trons! (com diria en Haddock), ara no ho tinc clar del tot.
