Ramon Llorens

Les paraules de Gregorio Peces-Barba al congrés de l’advocacia fet aquesta setmana a Cadis: “Sempre dic de broma què hauria passat si ens haguéssim quedat amb els portuguesos i haguéssim deixat els catalans. Potser ens hauria anat millor” i “[...] No sé quantes vegades va caldre bombardejar Barcelona [...]. Crec que aquesta vegada es resoldrà sense necessitat de bombardejar Barcelona”; han provocat un batibull de cal ample. De poca cosa li va servir a un dels pares de la Constitució del 1978 la condició de tal, ni les disculpes que es va apressar a donar. La polèmica, trending topic (hores d’ara modisme imprescindible) i capdavantera a les xarxes socials, s’haurà apaivagat d’aquí a quatre dies. El que no canviarà és el tarannà d’aquest bon senyor. La seva broma em va recordar unes paraules de Josep Lluís Núñez: “La ciutat que porta el nom del Club” (referint-se, evidentment, a l’FC Barcelona). Llavors també es va dir que havia estat un lapsus. Fals! No era i no és tal cosa. Malgrat àmbits, situacions i casuística desigual, ambdós personatges són conscients dels seus mots. Per un, el club era l’eix que donava carta de naturalesa a la ciutat on es va fundar. Pel mesetari, Espanya continua sent una “unidad de destino en lo universal” malgrat la Constitució, l’Estat de les autonomies i… la Bíblia en vers. Com en el seu dia l’escriptor Gonzalo Torrente Ballester va cridar a: “Defender lo que es vuestro por legítimo derecho de conquista”, perquè es mantingués a Salamanca l’arxiu de la Generalitat de Catalunya espoliat durant la guerra civil. La caspa lluny de remetre torna amb més força que mai.