Quan els diners són la mesura de totes les coses, un estudi ens diu que els factors comuns de les deu feines més “felices i satisfactòries” són una remuneració econòmica discreta/baixa i l’entrega als altres. Heretgia! Si la cosa va –o anava fins a la irrupció de la crisi– de fer la màxima quantitat possible de cales, sense miraments i escrúpols de cap mena! L’estudi és del Centre Nacional d’Opinió de la Universitat de Chicago i, entre d’altres, se n’ha fet ressò la revista Forbes, bíblia del capitalisme. Capellans, bombers, fisioterapeutes, escriptors, professors d’educació especial, mestres, artistes, psicòlegs, venedors de serveis financers i operaris de maquinària pesada, en aquest ordre, són els professionals amb més satisfacció amb la seva feina. Deixant de banda les discrepàncies de cadascú; del costat de l’entrega als altres s’hi troba a faltar els polítics. Servir la comunitat i/o el país no ha estat de sempre el leitmotiv dels qui emprenen carrera política? O la política no és una professió tan altruista com caldria esperar? De corrupció, corruptors i corruptibles n’hi ha arreu… En descàrrec seu val a dir que fer de polític/fer política tampoc no està entre les feines més odiades. La llista és de la cadena CNBC (Forbes de nou). Les dolentes de la pel·lícula comparteixen grans ingressos i molt reconeixement social. Són, entre d’altres: director de tecnologies de la informació, director de vendes i màrqueting, product manager, desenvolupador de webs, tècnic d’electrònica, etc. Ves per on, l’univers virtual de Google, Facebook, Twitter, etc., no donen la felicitat. Però això ja ho sabíem, no?
El que semblava desvariejos d’un multimilionari en edat madura, ha esdevingut un moviment organitzat. Fa pocs mesos Warren Buffet sorprenia l’opinió pública del seu país (i de gran part del món) amb una carta oberta publicada a The New York Times, demanant al Govern que deixés d’aviciar els rics amb impostos baixos. Ara són els membres de l’associació Milionaris Patriòtics per la Fortalesa Fiscal els que amb una altra carta han demanat a la Casa Blanca i al Congrés que apugin els seus impostos “per al bé del país”. No és cap broma pesada. L’associació en qüestió la integren 140 multimilionaris de veritat de la bona. El seu objectiu, per estrany i marcià que pugui semblar en aquestes latituds i a les nostres orelles, és aconseguir que s’acabin les retallades impositives de les quals gaudeixen les grans fortunes, les anomenades vacances fiscals, que es van endegar en el darrer mandat de George Bush. I ja posats, també volen que s’apugi el tram alt de l’impost sobre la renda. Els republicans, impulsors en el seu dia de les Bush vacances i amb majoria a la Cambra de Representants (el Congrés) s’hi oposen. Una vegada més els EUA sorprenen. Els motius del posicionament i actuació d’aquests riquíssims és tan prosaic i senzill que descol·loca. Al·leguen que ja que ells es van beneficiar d’una economia sòlida, és de justícia que ara ho pugin fer d’altres. El somni americà colpeja de nou. Tòpics més o menys feliços a banda, costa creure que una línia de pensament com aquesta tingui cap mena de possibilitat de ser imitada i/o copiada a casa nostra. Per al bo i per al dolent l’american way of life ens passa la mà per la cara.
“Ciudadanos de un lugar llamado Mundo”, diu la cançó reconvertida en eslògan d’espot televisiu. Ambdues coses trameten un missatge en positiu. Un cosa que costa de trobar avui dia, immersos com estem en una crisi o més ben dit la crisi que no dóna signes de remetre. Com quasi sempre, on menys t’ho esperes salta la sorpresa i per si un encara no ho tenia clar del tot, Ferran Adrià li demostra que és un crac. Les declaracions són radiofòniques. L’excusa de l’entrevista és la presentació d’un llibre de receptes. Per ser concrets els menús, els àpats diaris del personal d’El Bulli. Amb uns plats senzills i econòmics com a teló de fons, Adrià aprofita l’ocasió per dir-nos que el món no s’acaba. Ell, que té el privilegi de viatjar d’un continent a l’altre, avisa que la crisi, que ens sembla universal i insalvable, no és tal cosa. Que hi ha molta gent arreu amb ganes de treballar i fer coses. Que hi ha molta gent que a més de tenir-ne ganes, les fa. Gent, països, economies, que penquen, que s’esforcen i que cada vegada tenen un pes específic més important en el mapa geoeconòmic planetari. I que d’aquesta mena de gent també n’hi ha a les nostres contrades. Escoltant-lo no podia evitar pensar que per a molts nomes és un cuiner que ha triomfat fent coses rares! Si tenir sentit comú, si voler progressar, si tancar el millor restaurant del món per saltar a una nova dimensió en format de fundació que, entre altres coses, es dedicarà a fer pedagogia alimentaria és ser rar; hi estic del tot d’acord. D’aquesta mena de tipus raros no en sobren mai, ans al contrari, sempre en falten.
D’aquí a quinze dies, Mariano Rajoy guanyarà les eleccions al Parlament espanyol per majoria absoluta. Serà la més gran de les que s’han produït en democràcia, quatre comptant-hi aquesta, dos per al PSOE i ara també dos del PP, i acte seguit serà nomenat president del Govern. Curt i ras, això és la crònica d’unes eleccions anunciades (que el gran Gabo em disculpi la llicència), si no fos perquè d’avui a allà queden quinze dies de campanya electoral, si no del tot inútil, quasi. Si un fos crèdul i adepte a les conspiranoies més recargolades, l’explicació a la contundent victòria del PP (crisi, atur, etc., a banda) començaria per la data dels comicis, el 20-N. Ja sé que no ha passat desapercebuda, però sí lluny de ser una d’aquelles casualitats el dia hagués estat triat premeditadament! Si fos veritat que en Paco, el dels segells –aviat i sense conyes, una altra vegada Francisco Franco Bahamonde, Generalísimo o Caudillo (per escollir)– ho va deixar tot lligat i ben lligat! Cert que l’any no coincideix amb cap aniversari assenyalat, en fa 36 que jeu al Valle de los Caídos, però ningú no és perfecte (gràcies a en Wilder). Fins a la data, les eleccions generals espanyoles (amb aquesta onze convocatòries) mai havien caigut en novembre, ni en dia 20. I el PP, dirà algú, ja havia fet una majoria absoluta amb José M. Aznar. Eren altres temps, ell era un “il·luminat” i no es vivia l’actual situació de crisi. Una situació que demanda un líder fort que tregui Espanya de la crisi. Que dic Espanya… Europa, o ja posats al Món sencer. Sigui pel que sigui, l’escollit ara és Don Mariano. Embolica que fa fort…!
