Ramon Llorens

Aquesta setmana han coincidit en l’espai/temps ibèric dos fets que exemplifiquen perfectament, tal com una metàfora literària, les essències del país –i no estic parlant de la trepitjada de Pepe a Messi–. La mort de Fraga Iribarne i el judici al jutge Baltasar Garzón al Tribunal Suprem per les escoltes telefòniques de l’anomenada xarxa Gürtel. Pel que fa al difunt, entre d’altres perles ha faltat temps perquè el PP i bona part del PSOE lloessin la seva actuació democràtica, com un dels “pares de la constitució” i figura clau de la “transició”, a més de treballador incansable, etc. El seu passat franquista, si poc ens en descuidem, quedarà com un pecat de joventut, com ha estat el cas per a d’altres il·lustres difunts… El jutge Garzón, de la seva banda, s’ha assegut a la banqueta dels acusats en una causa oberta contra ell pels caps de la trama Gürtel, que l’acusen de prevaricació (delicte pel qual una autoritat, jutge/advocat o funcionari públic dicta una resolució arbitrària en un assumpte ad­ministratiu o judicial sabent que la resolució és injusta). Ja té bemolls que ell hagi acabat a la banqueta abans que els caps de la conxorxa de blanqueig de diners que va enviar a la presó. Aquesta venjança, perquè d’això es tracta ni més ni menys, a més d’un precedent perillós, exemplifica ben clarament què entenen per justícia i democràcia part del sistema judicial i de la classe política espanyols que, casualment, són els mateixos que tenen Don Manuel com un “demòcrata” i “pare de la pàtria” exemplar. Com diu Zyg­munt Bauman, “avui la nostra única certesa és la incertesa.”