Què pensaria vostè, benvolgut lector/a, si al diari (aquest o qualsevol altre) aparegués en plena campanya electoral un article de títol: “Els candidats ‘x’ han de ser cínics o tontos.” Improbable, per no dir impossible, no? Doncs a principi de febrer Paul Krugman publicava en el seu blog (El País, 3/02/12) un article titulat Los candidatos republicanos tienen que ser cínicos o tontos, i aquí pau i allà glòria –article recomanable com tots els de l’autor–. Cert que Krugman (economista, periodista, premi Nobel d’economia, premi Princep d’Astúries, etc.) no és un mindundi qualsevol. L’article posava en evidència la cursa republicana per la tria de candidat a la Casa Blanca i titllava de curt de gambals Rick Perry; de cínic Mitt Romney, i de tonto i farsant alhora Newt Gingrich, a més d’inútils la resta de desapareguts i ressuscitats (que n’hi ha) en l’intent! A les nostres latituds aquest compromís públic per escrit de personatges de tan alta volada no es prodiga. També és cert que els polítics o aspirants a ser-ho no estan gaire avesats a digerir crítiques d’aquest calibre i personals encara menys. Ni Zapatero amb tot el seu talante, ni Rajoy el galleguíssim, sense anar més lluny, s’han hagut d’enfrontar a un titular semblant (que recordi!). Mentrestant, la cursa continua i els republicans malden per trobar un presidenciable creïble per entronitzar-lo en la convenció nacional del 27 d’agost a Tampa (Florida). Poca broma, serà l’home que s’haurà d’enfrontar a Obama. Ja ho diu Krugman: “Si l’economia no continués sent terrible, no tindrien la més mínima possibilitat.”
“El Sáhara no le importa a nadie”. L’afirmació és de Javier Bardem a Berlín entrevistat amb motiu de la presentació al Festival de cinema de Berlín del documental Hijos de las nubes: la última colonia, que es fa ressò de la situació en què viuen els refugiats sahrauís. Malauradament aquesta no és l’única tragèdia humanitària que pateix el món actualment. N’hi ha una pila tan gran per triar que podria semblar que els mitjans les van alternant. I ens empassem noves-notícies-velles que aparquem / oblidem als deu minuts sense cap mena de remordiment. La pregunta potser s’hauria de fer en genèric. Què ens importa? O millor dit, què ens importa realment? Ara tenim una gran resposta: la crisi. Una situació nova per a nosaltres que ha esdevingut omnipresent –no es cansen de recordar-nos que, lluny d’acabar-se, no ha tocat fons–. Una situació que ho condiciona tot. Les famílies han entrat en mode d’economia de guerra i l’estalvi ha passat de virtut a necessitat. Fins aquí, correcte. El problema és que aquesta realitat (que és nova per a nosaltres), és l’hàbitat o la circumstància natural, com vostè ho vulgui anomenar, de la meitat de la població del planeta. 3.500 milions de persones viuen en la misèria, condemnades a la pobresa absoluta, sense esperança de cap mena de sortir-ne, sense perspectives laborals, sense futur, en crisi permanent. Una crisi que en molts aspectes, directament o indirectament, hem propiciat nosaltres. Tornem a fer-nos la pregunta: què ens importa realment? O millor encara, què és realment important?
Houston, tenen un problema! O millor invocar el sant patró: Santiago y cierra España, davant l’afronta i l’escarni que està patint l’esport espanyol. Les paròdies dels guinyols de C+ França per la sentència del TAS (Tribunal d’Arbitratge Esportiu) al cas Contador han aixecat una onada de pàtria indignació com feia anys que no es veia. Ni crisi, ni reforma laboral, ni niño muerto que valgui. El que és realment escandalós, el que de cap manera no es pot tolerar, és que se’n fotin descaradament dels èxits aconseguits amb tant d’esforç, suor i sacrifici pels esportistes espanyols. Que carall s’han cregut aquests franchutes, envejosos més que envejosos, perquè fa segles que no es mengen un quico ni al Tour ni al Roland Garros. Una vegada més, la rauxa irreflexiva i el malentès orgullo nacional torna a posar el carro davant dels bous i embolica que fa fort (perquè ni són tots els que hi ha, ni hi ha tots els que són!). Més valdria als qui s’han indignat –des de polítics fins a esportistes passant per mitjans i afeccionats, de tota mida i condició– parar-se un moment a reflexionar sobre la patètica, tova i trista imatge internacional que Espanya ha mostrat els darrers anys amb el tema del dopatge. Autoritats donant suport a esportistes sota sospita; la famosa Operación Puerto, que continua sense resolució de cap mena sis anys després, sis anys… No fotem, sembla que Johann Muehlegg – Juanito per als amics– no hagués existit mai com perquè ara es proclami públicament la innocència de Contador. Per molt que costi admetre-ho, el cos humà de cap ésser humà genera clenbuterol. De moment!
Mentre la confiança de la gent en la recuperació/sortida de la crisi continua baixant –a un costat i altre dels Pirineus– i les dades de l’atur continuen batent rècords –que per això hi són, que diria algú–, els bancs continuen tenint guanys. Aquesta setmana s’han publicat les xifres de negoci de dues de les entitats bancàries més fortes de l’Estat espanyol, el BBVA (Banco Bilbao Vizcaya Argentaria) i el Santander (Santander Central Hispano, BSCH), i els titulars en ambdós casos tenien un to clarament negatiu. Els beneficis del Santander han caigut un 35% i els del BBVA un 34,8%, respecte de l’exercici anterior. El més curiós –i pervers– del cas és que si un es molestava a llegir la notícia, resulta que el primer ha guanyat 5.351 milions d’euros i l’altre, 3.004. Que potser ens hem tornat bojos? No, aquests titulars només són un reflex de la mena de món on vivim; de la fal·làcia del creixement continu com a veritat única. Collons (i perdonin l’expressió)! Ni en el seu deliri més kafkià el Josep Lluís Nuñez cracovià (ni l’original) deu poder copsar/imaginar tres mil milions d’euros, per no parlar de cinc mil. No és més notícia destacar que hi ha beneficis? I més després, entre altres, de fer ajustaments per sanejar els comptes per temes de risc immobiliari –segment de negoci que les havia proporcionat grandíssims beneficis– i per acomplir les recomanacions de l’Autoritat Bancària Europea (EBA) sobre capital. El que sí que ha quedat fora de focus són les retribucions de les cúpules directives, per allò de no ferir susceptibilitats, ni donar peu a comparacions que ja se sap que són odioses per natura.
