Ramon Llorens

Parlem sense parar dels “mercats financers” i de la pèrdua de “confiança” d’aquests envers països com Grècia, Itàlia i Espanya. Les ja comentades retallades pressupostàries resulta que no han tornat la maleïda “confiança” als mercats. Si hom es pregunta per què, més enllà del tòpic que s’han de fer més “esforços” (retallades a tort i a dret), pot trobar la resposta en l’article de Vicenç Navarro Quien define la confianza de los mercados financieros (Público, 5/04/12). Resumint, el catedràtic de Polítiques Públiques ordena totes les peces de l’auca: l’indicador per mesurar la confiança dels mercats “són els interessos que l’Estat ha de pagar per vendre el seu deute públic”. Qui defineix els interessos? “en general són les agències de valoració de bons les que, amb les seves avaluacions, guien el comportament dels esmentats mercats”. Fins aquí la cosa en teoria aniria bé, si les agències i la seva tasca fossin “independents, objectives i creïbles”. Però resulta que “aquestes agències són simples instruments d’aquelles institucions que, en gran part, les financen”. Quines són? bancs, companyies d’assegurances, fons d’inversió, etc., que vés per on, alhora són les mateixes institucions que actuen en el mercat! Més clar l’aigua. Epíleg: “El problema del deute públic ha estat i és un problema artificial creat, en part, per les agències de valoració, per obtenir els interessos d’aquelles institucions que les financen. El fet que s’hagi creat aquest problema (un problema que és fals) es deu que als bancs els ha anat molt bé amb l’existència de tal problema.” Som-hi que no ha estat res.