Ramon Llorens

Ja és oficial, en Pep Guardiola plega. D’aquí a quatre setmanes mal comptades deixarà de ser l’entrenador de l’FC Barcelona. No és que un es vulgui posar nostàlgic. Toca posar-se nostàlgic. Durant molt de temps la història del Barça ha estat un melodrama, quan no directament un drama de proporcions i greuges històrics. La figura d’en Pep ha estat l’aglutinador final d’un seguit de canvis que, esperem, per al bé del club i de la nostra salut com a seguidors, que hagin modificat, si no definitivament, sí que significativament l’ADN blaugrana. El cant unànime de l’estadi una vegada consumada l’eliminació de la Champions davant el Chelsea, dimarts passat, ha de ser el referent d’una nova mentalitat blaugrana. El punt d’inflexió d’un nou sentiment. El Barça d’en Pep ja és història viva del futbol mundial (pesi a qui pesi). El club –del president al darrer aficionat, passant per la directiva, els tècnics, els jugadors i els socis– està al davant d’una oportunitat única. Les paraules se les emporta el vent, només queda el treball realitzat. D’actes i de posicionaments en Pep n’ha deixat una munió infinita per continuar el patró marcat. Alguna errada també hi ha, però és que contràriament al que alguns mal nascuts vomitaven, és humà i es podia equivocar. Se’n va perquè l’ànima li ha dit que prou. Se’n va perquè, encara que veient jugar al Barça sembli difícil, sap que hi ha vida més enllà del futbol. Sr. Josep Guardiola, per tot el que ens ha fet gaudir durant aquests anys, pel joc més enllà dels títols (sí, sí, el com per sobre del què), li devem eterna gratitud. Gràcies de tot cor. Ep, i encara ens queda la Copa del Rei!