Ramon Llorens

Sembla que faci quatre dies que servidor elucubrava amb la possible visita de la coprincesa Bruni a Andorra, amb o en absència del seu marit, quan avui França torna a ser cridada a les urnes per escollir president, ergo Copríncep d’Andorra. La lluita entre Nicolas Sarkozy i François Hollande ha estat ferotge, amb el Front Nacional de Marine Le Pen com a animador inesperat del cotarro. Malgrat que el fins avui president s’hi ha entregat en cos i ànima, amb tot l’aparell de la UMP al seu darrere (atemptats de Tolosa inclosos), no ha aconseguit adjudicar-se el paper de favorit arribant en segon lloc als sondejos de final de campanya. Hollande i el PSF no han estat cap coet però han consolidat el seu lideratge amb fermesa a mesura que s’aproximava la data refinitiva. Tot i no decidir-les, el ferotge cara a cara televisiu que van mantenir dimecres passat durant quasi tres hores il·lustra amb claredat la duresa d’unes eleccions que tenen tot Europa i part de l’estranger en alerta. És certament una temeritat donar guanyador Hollande només per les enquestes o pel resultat no concloent, repeteixo, d’un debat a la TV. En canvi, el que sí que juga en contra de Sarkozy és haver rebut el suport de Don José María Aznar en un article publicat a Le Figaro. Al personatge no li cal presentació i l’article amb el títol ja paga. L’estadista que es va marcar una foto compartint peus i taula amb el president Bush júnior, ara tampoc s’ha tallat un pèl i li ha etzibat: “Desitjo per a França el mateix que desitjo per a Espanya.” No hi ha campanya ni estratègia electoral capaç d’anul·lar un cop d’efecte d’aquesta magnitud.