Ramon Llorens

Malgrat l’afició pel futbol (la meva dona en diu addicció), no vaig descobrir Manolo Preciado fins la temporada passada, quan va tenir la baralla dialèctica amb José Mou­rinho. Un incendi verbal que, marca de la casa, va provocar el portuguès. Darrere de l’entrenador que planta cara des de la dignitat del treballador del futbol d’un club modest, que no tem els gegants esportius ni que vinguin de la mateixa capital del regne, i que passat un temps i amb els mateixos valor i dignitat visita l’oponent a casa seva i, aquí pau i allà glòria, hi havia una persona íntegra i senzilla. Tot un personatge, per la qual cosa un es queda de pedra quan s’assabenta que a l’home que ha mort aquesta setmana d’un atac de cor la vida ja l’havia posat a prova (més ben dit, putejat) d’una manera salvatge. La seva dona va morir de càncer (2002); el seu fill de 15 anys, en un accident de moto (2004) i el seu pare, atropellat (l’any passat) mentre auxiliava un cotxe avariat! T’ho enfilen tot plegat en un guió i, a banda de no creure-ho possible, et queda clar que l’autor és un malalt mental sense control mèdic de cap tipus. Doncs no! Resulta que la vida pot ser així de bèstia i més encara (un repàs dels darrers successos a Síria ho cor­robora). Però Manolo Preciado, vitalista per convicció, lluny d’abandonar, hi va plantar cara i va tirar endavant. És en aquest punt quan, com en altres ocasions, el cabreig es desperta i creix, pensant en la quantitat de fills (i filles) de mala mare que continuen respirant. Impresentables que roben, maten i en­ganyen sense escrúpols de cap mena i, el que és pitjor, sovint, massa sovint, sense que ningú no faci res per aturar-los.