Ramon Llorens

Les imatges impacten la primera vegada que les veus. Gent fent cua per pujar l’Everest! El primer que et passa pel cap és que, definitivament, ens hem tornat bojos. Després, automàticament, penses en la crisi i consegüentment, que malgrat les mesures i la psicosi generalitzada, hi ha gent que no la pateix, que disposa de diners i temps per gastar-se’ls. I en els dar­rers anys l’Everest s’ha convertit en una destinació de moda. Uns, les agències, fan negoci, els altres, els turistes/clients, fan realitat el seu somni, trepitjar el sostre del món. Tant li fa que els 8.844 metres (darrera mesura oficial) del cim puguin costar 30.000 euros! Però com en tants altres esports els diners no garanteixen l’èxit de l’empresa. És impossible que els dos centenars llargs d’escaladors que s’hi veuen facin el cim, ja sigui pel seu estat de forma o per l’espai. Allí dalt no hi ha lloc per a tanta gent. Però les facilitats tècniques: cordes fixes i escales on faci falta, oxigen a tutti plen i xerpes que fan de rucs de càrrega, han convertit l’ascens en una rambla cafida d’alpinistes, a l’estil de les invasions dominicals de boletaires al bosc. Destriar el gra de la palla es fa complicat i molts escaladors experts decideixen fer mitja volta. L’onada turística compta almenys 10 morts només enguany. Malgrat els morts, la degradació de l’entorn i la merda que tot plegat genera, no sembla que les autoritats del Nepal i del Tibet (Xina) estiguin disposades a prendre cap mesura. Els permisos són una font important d’ingressos. Una vegada més es fa bona la màxima de Krippendorf: “El turisme destrueix tot allò que toca”.