Mentre la confiança de la gent en la recuperació/sortida de la crisi continua baixant –a un costat i altre dels Pirineus– i les dades de l’atur continuen batent rècords –que per això hi són, que diria algú–, els bancs continuen tenint guanys. Aquesta setmana s’han publicat les xifres de negoci de dues de les entitats bancàries més fortes de l’Estat espanyol, el BBVA (Banco Bilbao Vizcaya Argentaria) i el Santander (Santander Central Hispano, BSCH), i els titulars en ambdós casos tenien un to clarament negatiu. Els beneficis del Santander han caigut un 35% i els del BBVA un 34,8%, respecte de l’exercici anterior. El més curiós –i pervers– del cas és que si un es molestava a llegir la notícia, resulta que el primer ha guanyat 5.351 milions d’euros i l’altre, 3.004. Que potser ens hem tornat bojos? No, aquests titulars només són un reflex de la mena de món on vivim; de la fal·làcia del creixement continu com a veritat única. Collons (i perdonin l’expressió)! Ni en el seu deliri més kafkià el Josep Lluís Nuñez cracovià (ni l’original) deu poder copsar/imaginar tres mil milions d’euros, per no parlar de cinc mil. No és més notícia destacar que hi ha beneficis? I més després, entre altres, de fer ajustaments per sanejar els comptes per temes de risc immobiliari –segment de negoci que les havia proporcionat grandíssims beneficis– i per acomplir les recomanacions de l’Autoritat Bancària Europea (EBA) sobre capital. El que sí que ha quedat fora de focus són les retribucions de les cúpules directives, per allò de no ferir susceptibilitats, ni donar peu a comparacions que ja se sap que són odioses per natura.
De tota la literatura que ha generat la trepitjada de Pepe a Messi (18/01/12, Estadi Santiago Bernabéu, Madrid), sobresurt l’article de Miquel Roca i Junyent (LV 24/01/12) en el qual posava el dit a la nafra de la dimensió més negativa que es desprèn d’aquella acció. Apuntava la reflexió que milions de joves de tot el món tenen els jugadors de futbol com a ídols i per tant models a seguir. Tots tenim clar que l’esport és una gran eina per a la formació de persones (que en la seva immensa majoria no esdevindran esportistes professionals), un espai d’aprenentatge convivencial de transmissió de valors (honestedat, responsabilitat, treball, esforç, responsabilitat, etc.). Per això, més enllà de la dialèctica forofera i les passions trobades que desperta i genera Pepe, el més preocupant és el missatge que transmeten les parts implicades. A saber: absència de reacció i tolerància al recurs de la “violència com a expressió de la impotència”. Un recurs que milions de joves poden agafar com a “exemple” a imitar. Perquè l’àrbitre es pot equivocar (és un esser humà), però hi ha una normativa que regula la pràctica del futbol i uns estaments oficials que vetllen –o haurien de fer-ho– pel seu acompliment. Les paraules de don Alfredo Flórez, jutge únic del comitè de competició de la Reial Federació Espanyola de Futbol no deixen lloc al dubte: “Si a Messi le hubieran amputado dos dedos, el comité hubiera intervenido. (…) No es lo mismo disparar a alguien y matarlo que dispararle y no darle”. La tolerància estúpida i cega davant aquests fets –acaba Miquel Roca– és més sancionable encara que la dels seus autors.
Aquesta setmana han coincidit en l’espai/temps ibèric dos fets que exemplifiquen perfectament, tal com una metàfora literària, les essències del país –i no estic parlant de la trepitjada de Pepe a Messi–. La mort de Fraga Iribarne i el judici al jutge Baltasar Garzón al Tribunal Suprem per les escoltes telefòniques de l’anomenada xarxa Gürtel. Pel que fa al difunt, entre d’altres perles ha faltat temps perquè el PP i bona part del PSOE lloessin la seva actuació democràtica, com un dels “pares de la constitució” i figura clau de la “transició”, a més de treballador incansable, etc. El seu passat franquista, si poc ens en descuidem, quedarà com un pecat de joventut, com ha estat el cas per a d’altres il·lustres difunts… El jutge Garzón, de la seva banda, s’ha assegut a la banqueta dels acusats en una causa oberta contra ell pels caps de la trama Gürtel, que l’acusen de prevaricació (delicte pel qual una autoritat, jutge/advocat o funcionari públic dicta una resolució arbitrària en un assumpte administratiu o judicial sabent que la resolució és injusta). Ja té bemolls que ell hagi acabat a la banqueta abans que els caps de la conxorxa de blanqueig de diners que va enviar a la presó. Aquesta venjança, perquè d’això es tracta ni més ni menys, a més d’un precedent perillós, exemplifica ben clarament què entenen per justícia i democràcia part del sistema judicial i de la classe política espanyols que, casualment, són els mateixos que tenen Don Manuel com un “demòcrata” i “pare de la pàtria” exemplar. Com diu Zygmunt Bauman, “avui la nostra única certesa és la incertesa.”
Al gendre perfecte (guapo, ros, de bona família, ben plantat, basc d’origen, català d’adopció i esportista d’elit; els mitjans fan la unanimitat en aquest sentit) se l’hi ha acabat la bona estrella. Iñaki Urdangarín, duc de Palma i marit de la infanta Cristina de Borbó, està en caiguda lliure. Ho tenia tot per triomfar. De fet havia triomfat, si hom considera el casament amb un membre de la reialesa com un triomf / trofeu. Els seus èxits esportius havien projectat una imatge positiva, plena de valors. Retirat de l’handbol semblava destinat a empreses d’alta volada (Comitè Olímpic Espanyol i Internacional). Però –sempre hi ha un però– resulta que amb això no en tenia prou. L’ambició l’empenyia més enllà de sortir a les imatges de Nadal i estiu de la família reial espanyola. Ser el marit de la filla del rei d’Espanya és un actiu al qual es pot treure molt rendiment si un s’oblida de principis ètics i morals i de legalitats diverses. El resultat, a hores d’ara, és prou conegut. La família política ja l’ha condemnat: no més fotos i retirada de la imatge del Museu de Cera. Poca broma amb això, perquè a falta de decapitació, actualment és l’expressió visible del cabreig reial. Per no quedar-li, no li queden ni amics / socis dels seus negocis. Quan la justícia ha destapat el cotarro no han dubtat ni un moment, com les rates, a ser els primers d’abandonar el vaixell i declarar en contra seva a canvi de compensacions penals, amb la mateixa lleugeresa que a les pel·lícules i sèries de TV. El suspens en aquest cas el posa la seva dona. Serà finalment imputada? O la cosa, ja pactada, no passarà d’aquí i… llarga vida al rei.
