La setmana ha tingut uns protagonistes destacats, els Borbons. La família reial espanyola en un exercici de màrqueting grupal envejable ha ocupat espai mediàtic, des de diversos fronts. Al tret al peu d’en Froilan de todos los Santos (primer accidental i després netejant l’arma) s’hi ha afegit unes declaracions de Diego Torres, examic i exsoci d’Iñaki Urdangarin, embolicant el rei i la infanta Cristina (la dona) en la trama de corrupteles disfressades de negocis que ambdós manegaven. La traca final, però, la hi ha posada el rei en persona. No se li acut res més al monarca que trencar-se el maluc caçant elefants a Botswana! Sort que, segons fonts ben informades (vanitatis.com) anava ben acompanyat! Ni missatge de Cap d’Any (demanant austeritat i responsabilitat) ni presidència d’honor de la WWF (Fons Mundial per la Natura) que valgui, l’afició és l’afició. I per rematar el bon ambient la reina, en terres gregues celebrant la Pasqua ortodoxa amb la seva família, torna quan li convé i es passa per la clínica a veure el marit convalescent, amb una visita tipus metge (25 minuts mal comptats). Vist com estava el pati, i malgrat que la presidenta de l’Argentina es va treure de la mànega l’expropiació de Repsol-YPF, amb el consegüent efecte d’ofensa nacional, la institució monàrquica en un gest històric sense precedents (i la monarquia com a tal en té un bon tros d’història) ha demanat perdó. El rei ho va fer en onze paraules: “Lo siento mucho me he equivocado y no volverá a ocurrir”. Ara només queda esperar per copsar, i disculpin el joc de paraules, l’abast real del penediment reial.
Parlem sense parar dels “mercats financers” i de la pèrdua de “confiança” d’aquests envers països com Grècia, Itàlia i Espanya. Les ja comentades retallades pressupostàries resulta que no han tornat la maleïda “confiança” als mercats. Si hom es pregunta per què, més enllà del tòpic que s’han de fer més “esforços” (retallades a tort i a dret), pot trobar la resposta en l’article de Vicenç Navarro Quien define la confianza de los mercados financieros (Público, 5/04/12). Resumint, el catedràtic de Polítiques Públiques ordena totes les peces de l’auca: l’indicador per mesurar la confiança dels mercats “són els interessos que l’Estat ha de pagar per vendre el seu deute públic”. Qui defineix els interessos? “en general són les agències de valoració de bons les que, amb les seves avaluacions, guien el comportament dels esmentats mercats”. Fins aquí la cosa en teoria aniria bé, si les agències i la seva tasca fossin “independents, objectives i creïbles”. Però resulta que “aquestes agències són simples instruments d’aquelles institucions que, en gran part, les financen”. Quines són? bancs, companyies d’assegurances, fons d’inversió, etc., que vés per on, alhora són les mateixes institucions que actuen en el mercat! Més clar l’aigua. Epíleg: “El problema del deute públic ha estat i és un problema artificial creat, en part, per les agències de valoració, per obtenir els interessos d’aquelles institucions que les financen. El fet que s’hagi creat aquest problema (un problema que és fals) es deu que als bancs els ha anat molt bé amb l’existència de tal problema.” Som-hi que no ha estat res.
Coincidint amb els primers 100 dies de govern, Mariano Rajoy ha presentat els pressupostos generals de l’Estat per enguany. Les retallades, que totes les previsions donaven per segures, no han faltat a la cita. Les xifres i els percentatges previstos s’han superat amb escreix. El pitjor, però, és el missatge que els ha acompanyat: “No podem fer una altra cosa.” I el que es pot interpretar pel que no s’ha dit. Al desencís cada vegada més patent s’hi afegeix la gens desgavellada sensació que el govern actua sense idees pròpies, només al dictat de l’eix Merkozy. Un escenari que no ajuda de cap manera a remuntar la moral ciutadana (molt tocada). Les retallades fan més diàfan l’assalt descarat a l’Estat del benestar, que ha estat beneit des de les més altes instàncies monetàries internacionals. Nomes cal veure les paraules del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, en aquest sentit. “Els mercats financers esperen reformes” principalment en l’àmbit laboral, ja que, segons ell, “el model social europeu ha mort”. Les declaracions les va fer després de comprovat el nul efecte que els pressupostos de la gran retallada van tenir en el mercat borsari, que va caure sense cap mena de mirament. Un altre element a afegir al sentiment de presa de pèl King Size és l’amnistia fiscal decretada perquè aflori diner ocult! Però no tot han de ser males notícies. Els més crèduls veuen el principi del final de la crisi a tocar. I té nom propi: Eurovegas. El macroprojecte del magnat Sheldon Adelson serà el mannà de la terra promesa. Què millor que la màgia del joc (i les drogues i la prostitució i…) per fer desaparèixer la crisi!
La reforma de les retallades no s’aturarà. La vaga general que va viure l’Estat espanyol dijous passat no canviarà l’abast de les mesures que el govern ha pres i prendrà immediatament. Com no podia ser d’una altra manera uns i altres s’han atorgat l’èxit. Pel govern, el seguiment va ser “baix” i si més no “desigual”. Pels sindicats, partits i organitzacions convocants i/o simpatitzants, la jornada va ser un èxit! Les xifres d’assistència a les manifestacions han gaudit de la doble lectura habitual. Un milió eren cent mil i cent mil esdevenien deu mil, tot depenia de la font que donava la xifra. Fins i tot els aldarulls i la violència dels grups organitzats que es va viure als carrers de Barcelona, transmetien sensació de déjà-vu. Sense ànims d’abonar cap teoria conspiranoide, és preocupant observar com en totes les convocatòries de masses de la Ciutat Comtal els actes vandàlics acaben desviant l’atenció informativa de l’acte, donant una imatge absolutament distorsionada de la realitat catalana. Amb tot, els que realment han d’obrir una etapa de reflexió profunda són els sindicats. Els temps han canviat però ells no i és evident que el model ha quedat obsolet del tot. Els discursos i les valoracions de dijous a la nit eren d’allò més ranci. El seu paper ha estat crucial i determinant per a l’assoliment i l’evolució de l’Estat social del benestar. I precisament perquè el Mercat Global que ha esdevingut el món l’està desmantellant sense vergonya ni miraments, les organitzacions sindicals han de sintonitzar amb el segle XXI. Un passat gloriós no és garantia ni de present… i menys de futur.
