Amb una escenografia més sòbria de l’habitual, el govern dels EUA està duent a terme la sortida (que no retirada) de les tropes de l’Iraq. En calent i a primera vista podria semblar una molt bona notícia si no fos pels serrells que en pengen. Cal recordar que fa més de vuit anys l’anterior president, G. W. Bush, va declarar acabada la guerra a la coberta d’un portaavions (amb la pompa i la fastuositat que ara s’ha obviat). La tornada ha costat una mica més del previst, no? El que compta, però, és que a Obama no li ha tremolat la veu per dir que deixen “un Iraq sobirà, estable, independent i amb un govern escollit pel seu poble”. No és una broma, les declaracions les han recollit mitjans d’arreu en tota mena de suports. Amb la trajectòria bèl·lica de l’Oncle Sam, hom no s’hauria de sorprendre de res o gairebé. Ni dels civils i militars morts inútilment, ni dels arguments peregrins per iniciar la invasió (recorden, aquelles increïbles armes de destrucció massiva…). Només cal veure ara l’avió espia no tripulat que han enxampat a l’Iran. Guerra secreta en diuen uns, prevenció els altres. Els interessos del conglomerat militar/industrial (o a l’inrevés) no els atura ni la crisi. El cost humà i econòmic de l’aventura iraquiana ha quedat ofegat pel petroli, causa i motiu primigeni del conflicte. El proper dia 31 es tancarà un capítol i s’obrirà el de la reconstrucció. Per reconstruir, cal primer destruir i nou anys és temps més que suficient per assegurar-se una sucosa reconstrucció; sobretot si tens informació de primera mà del que s’ha de refer. Prou de xerrameca. Mans a l’obra s’ha dit!
Hi ha una bombolla que aliena la realitat contínua alimentant el seu esdevenir amb la grandiloqüència, pompa i circumstància dels anys de vaques grasses: el planeta futbol. El paroxisme que de nou ha generat el clásico, el partit entre el Reial Madrid i l’FC Barcelona, escapa al normal capteniment d’un servidor (culer confès). Sempre ha estat un partit de màxima rivalitat, però l’actual cicle victoriós del Barça i l’entrega del Reial Madrid a Mourinho, ha exacerbat les postures fins a límits insospitats. És cert que enguany el Reial Mourinho (la denominació no és gratuïta) està sis punts per sobre del seu etern rival. Per a ells el partit d’ahir a la nit era a cara o creu, l’ara o mai, per canviar les tornes de la dinàmica guanyadora del Barça. No sé com va acabar el partit (!) però del que sí estic segur és que el món no es va parar, tal com anunciava a tota plana la tapa del Marca de divendres (“El mundo se parará mañana”). Hagin guanyat, empatat o perdut merengues i/o blaugrana, avui el món continua girant. Estic d’acord que tenia tots els números per ser un gran partit de futbol (amb permís de l’àrbitre) i que segurament ho va ser i que va tenir una gran audiència i emoció i gols i faltes i nervis fins a l’últim minut i… només era futbol! Malgrat que ho pogués semblar no ens hi jugàvem el futur d’Europa, ni el dels nostres fills. Emprenyats o feliços, a molts aficionats els costa assumir que el món no s’acaba en un clásico. És d’esperar que el cada vegada més proper esclat de la bombolla planeta futbol els agafi més conscienciats. L’estoc d’antidepressius de les farmacèutiques no dóna per a tant.
La gastronomia catalana està deprimida! La presentació de l’edició 2012 de la guia Michelin ha suposat, segons diversos mitjans, una desfeta de la cuina catalana. Un greuge que alguns exageren, atès que la posada de llarg del llibre vermell es feia a Barcelona. Catalunya ha perdut sis estrelles. Unes estrelles que són molt cares de guanyar. El que alguns no han volgut veure és que de les sis desaparegudes, cinc ho han estat voluntàriament. Que només una minoria d’iniciats i/o privilegiats sàpiga que Drolma i Lluçanes, amb una estrella cadascun, han plegat, té excusa; però del tancament del Bulli se n’ha parlat per terra, mar i aire! Ferran Adrià, geni visionari molt més enllà dels fogons de cala Montjoi, ho havia anunciat amb prou antelació com perquè a aquestes altures algú posi cara de sorprès. La sisena ha dolgut perquè ha saltat del Racó de Can Fabes i s’interpreta com un greuge a la memòria de Santi Santamaria. La crisi també juga un paper en la història, malgrat que el públic potencial d’aquesta mena d’establiments la noti menys que la majoria de mortals, si és que directament no saben què vol dir el mot. Bibendum, mascota de la marca de pneumàtics, sap que és intocable quan es posa el davantal de cuiner. De sempre, la Michelin ha estat molt seva i malgrat les “injustícies i greuges” que es puguin produir (pel que fa al Racó al·leguen que “la tercera estrella és el fet diferencial i en aquest cas la tercera estrella era Santamaria”); lluny de perdre importància i notorietat és l’únic premi que té valor de veritat (de la bona) per als cuiners. Marxant una de llenya i fuet!
Quan els diners són la mesura de totes les coses, un estudi ens diu que els factors comuns de les deu feines més “felices i satisfactòries” són una remuneració econòmica discreta/baixa i l’entrega als altres. Heretgia! Si la cosa va –o anava fins a la irrupció de la crisi– de fer la màxima quantitat possible de cales, sense miraments i escrúpols de cap mena! L’estudi és del Centre Nacional d’Opinió de la Universitat de Chicago i, entre d’altres, se n’ha fet ressò la revista Forbes, bíblia del capitalisme. Capellans, bombers, fisioterapeutes, escriptors, professors d’educació especial, mestres, artistes, psicòlegs, venedors de serveis financers i operaris de maquinària pesada, en aquest ordre, són els professionals amb més satisfacció amb la seva feina. Deixant de banda les discrepàncies de cadascú; del costat de l’entrega als altres s’hi troba a faltar els polítics. Servir la comunitat i/o el país no ha estat de sempre el leitmotiv dels qui emprenen carrera política? O la política no és una professió tan altruista com caldria esperar? De corrupció, corruptors i corruptibles n’hi ha arreu… En descàrrec seu val a dir que fer de polític/fer política tampoc no està entre les feines més odiades. La llista és de la cadena CNBC (Forbes de nou). Les dolentes de la pel·lícula comparteixen grans ingressos i molt reconeixement social. Són, entre d’altres: director de tecnologies de la informació, director de vendes i màrqueting, product manager, desenvolupador de webs, tècnic d’electrònica, etc. Ves per on, l’univers virtual de Google, Facebook, Twitter, etc., no donen la felicitat. Però això ja ho sabíem, no?
