És evident que el món sense futbol no s’aturaria. Però per a mi, com per a milions de persones al planeta, és un cosa important d’entre les no importants. En aquest univers particular torna a ser notícia José Mourinho. Malauradament i per no perdre el costum, l’entrenador del Reial Madrid ho és en negatiu. Alguna cosa no rutlla a casa del líder de la lliga quan, amb vuit punts d’avantatge respecte del segon classificat i a punt per jugar els quarts de final de la Champions amb el caramel del sorteig, s’organitza l’esperpèntic i vergonyós espectacle de dimecres passat. El detonant? Segon empat consecutiu, 4 punts perduts en dos partits i veure com la diferència amb el Barça s’escurçava de deu fins a sis punts (en el moment d’escriure aquestes ratlles). A l’egocèntric entrenador li ha costat poc fer palès el seu complex d’inferioritat galopant, la incapacitat tècnica i les seves pors. Les agressions, insults, provocacions i menyspreu de jugadors i tècnics del Madrid, dins i fora del camp del Vila-real, van ser i són inadmissibles. I Florentino Pérez, l’ésser superior, no només no va badar boca, sinó que el va abraçar públicament el dia següent. L’entorn mediàtic, assumit el xoc, va tornar a carregar contra les expulsions i va agitar les conspiranoies de sempre. El remei de Mourinho per a tot plegat ha estat imposar la llei del silenci! Aquesta cortina de fum no aguantarà una altra enfangada. L’equip del portuguès és el model del pitjor que pot oferir el futbol i costa creure que al Madrid tothom estigui encegat pel forofisme i abduït per la doctrina mourinhista.
Ves per on, humans i mosques compartim alguna cosa més que el planeta i les ganes de tocar allò que no sona. A grosso modo i per no perdre’ns en detalls, la cosa va de molècules cerebrals. Les mosques en tenen una (el neuropèptid F) el nivell de la qual regula la cerca de gratificació. Així, els mascles (de mosca) que van ben servits sexualment, tenen un nivell alt d’aquesta molècula. Per contra els que, per dir-ho col·loquialment, no es mengen un torrat, en tenen un nivell baix i cerquen una gratificació alternativa… en l’alcohol! Per descobrir-ho, els investigadors nord-americans que han fet públic l’experiment, van posar les mosques (del vinagre, per ser exactes) a dieta o excés d’aparellament i després els van oferir manduca, una normal i l’altra amb un extra d’alcohol (15%). El resultat és que les que anaven servides de bunga-bunga (en vocabulari Berlusconi), menjaven el normal i les que n’anaven faltades, triaven l’alcoholitzat. Pel que fa a nosaltres, els humans, tenim una cosina germana de la F, la molècula Y, que es veu que té la capacitat d’alterar alguns comportaments, entre els quals destaca, ni més ni menys: l’afició a l’excés d’alcohol. No és l’única, però la resta no vénen al cas en aquestes ratlles que no tenen cap mena de pretensió científica. De moment la relació directa entre la Y nostra i l’alcoholisme és lluny d’estar demostrada. Costarà temps i ajut poder tractar problemes d’addicció mitjançant aquest mecanisme. El cas és que un en la seva ignorància, sempre havia pensat que en la nostra espècie el substitut del sexe –onanisme a banda– era la xocolata!
La imatge impacta a la primera mirada i supera amb escreix la màxima que val per mil paraules. Desconec la difusió mediàtica que ha tingut, més enllà d’on la vaig veure (El País digital 6/03/12). Hi apareix l’arquebisbe de Madrid i president de la Conferència Episcopal Espanyola, monsenyor Rouco Varela, envoltat de capellans en un descampat, tots amb abillament de treball i una autovia al fons. La casulla verda i el solideu (casquet de seda) vermell el diferencien de la resta de capellans (només amb alba i estola, aquestes verdes totes), reforçant la seva jerarquia. No és un solar qualsevol triat a l’atzar, correspon a una de les zones més degradades i pobres de Madrid, el poblat de xaboles d’El Gallinero, a la Cañada Real, coneguda per ser el punt habitual de distribució i venda de drogues de la capital, entre altres misèries humanes. És lloable que la primera autoritat de l’Església catòlica espanyola hi faci una visita per conèixer de primera mà la realitat de les famílies que malviuen allí –i en tants altres assentaments com aquest– però, realment feia falta presentar-s’hi amb el vestit dels diumenges? si se’m permet l’expressió. L’escena és xocant i remet a èpoques pretèrites. Reforça aquesta impressió el fet que el prelat s’interessés per la fe de la canalla de la comunitat que hi malviu. La resposta a una de les preguntes que els va fer, “¿sabéis quién es el niño Jesús?”, és de traca i mocador i gens estranya: “sí, el hijo de la Lucía”. Potser la religiositat no sigui l’últim tema que els interessi, però el que és segur és que la catequesi no és un element prioritari en la seva subsistència diària.
El fisc no gaudeix de bona premsa entre els contribuents. La butxaca sempre és un tema sensible. Els darrers canvis operats pel govern espanyol en la Unitat d’Antifrau (ONIF, Oficina Nacional de Investigación del Fraude, pròpiament dita) no crec que ajudin gaire a incrementar-la. Ans al contrari, semblen fets expressament per desacreditar, una vegada més, aquell fantàstic eslògan que volia fer creure que: Hacienda somos todos. Amb la que està caient no es pot interpretar d’altra manera que el ministeri d’Hisenda, de qui depèn l’ens en qüestió, rellevi no tan sols els alts càrrecs (que són polítics i per tant entren dins el joc d’alternança de govern), sinó també els caps tècnics (inspectors d’Hisenda) que entre altres magnífiques intervencions han desllorigat les trames Gürtel i Urdangarin. A més, i per si quedés alguna mena de dubte del motiu final de la depuració, han posat de segon, més ben dit, de segona, la Sra. Pilar Valiente. Per si la memòria els falla, ella era la directora de la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV) en temps del govern de José María Aznar, que va haver de dimitir (setembre del 2001) per la seva actuació en un altre escàndol sonat de frau, el de l’agència de valors Gescartera. Amb aquestes dades no fa falta ser cap geni per veure de quin pal va el PP de Don Mariano & Cia. Per no faltar a la veritat val a dir que la Sra. Valiente, malgrat el cas Gescartera, va continuar treballant com a inspectora d’Hisenda (que era i és) amb el govern socialista i fins a la data. Facin el seu joc, se-nyores i senyors… Fet i fet són faves comptades. Rien ne va plus!
