Generació espontània
Pal Joensen. El nom no els dirà res. Podria ser el d’un secundari d’una pel·lícula de Lars von Trier o el del capità de l’equip de cúrling de Dinamarca. No. És nedador, de les illes Fèroe… i bo. Tant que ha fet història a Budapest guanyant la medalla de plata en els 1.500 metres lliures a l’Europeu de natació. Aquest mosso, de 19 anys, ha tirat per terra la màxima que molts utilitzen a Andorra per justificar l’absència de resultats. Aquella que ens recorda sempre que som petits i amb pocs passaports. I les illes Fèroe, no? Per no tenir no tenen ni passaport (són una regió autònoma de Dinamarca). Joensen entrena en l’única piscina de la seva illa, Sudoroy, de 25 metres i amb quatre carrers. És un cas evident de generació espontània. I d’hores de treball, és clar. Quina enveja. Per què coi no surt a Andorra un Joensen? Jo no tinc resposta.
L’adéu de Jorge
Ha estat la bomba de l’estiu. Del tot inesperada. El capità del BP Andorra s’ha cansat. Es retira. No hi ha dubte que ha esperat massa per dir-ho –l’equip ja ha començat la pretemporada i ara ha de trobar-li un substitut a correcuita–, però ha estat honest. Sense motivació no es va enlloc. Ni en futbol sala ni a la petanca. Una llàstima perquè ens quedem sense un jugador de referència, un clàssic. D’aquells que sempre es troben a faltar. Ara ha deixat el futbol sala professional. Tant de bo no el perdem també per a la selecció. A Andorra li sobraran propostes per jugar. De la Rosa el coneix i l’espera. La selecció el necessita més que el BP.
Rossi, vermell
Molts somiaven veure’l de vermell. I el veuran l’any vinent, però no de vermell Ferrari sinó de Ducati. Valentino Rossi ha fet el salt a la marca italiana. La decisió és arriscada. La moto avui no és guanyadora. Yamaha i Honda estan per davant, però només ell pot carregar-se l’ordre establert. Ja ho va fer quan va marxar a Yamaha… Que tremoli el Mundial.
Sandro absent
Arriben les primeres crítiques a Sandro Rosell per no viatjar a Sevilla per la Supercopa. El president del Barça prefereix delegar. Em sembla perfecte. O és que no es criticava el presidencialisme de Laporta? Com trobarem a faltar els excessos de l’ara polític i com ens ho passàvem. Al loro!
UE Sant Julià-MyPA: Segona ronda de la UEFA Europa League. 18.15 h: La tarda ja va començar malament. La policia havia col·locat tanques de seguretat al límit del tartà del Comunal i no es podia trepitjar la pista, amb la qual cosa no hi havia més remei que passar pel fang. És el que té aquest estadi. Havia plogut i el camí cap a la graderia és de terra. I jo amb xancles.
De la zona de premsa, res de nou. Quan plou hi ha goteres. Hi estem acostumats. Però és que dijous va caure la mare de totes les tormentes. Van ser només deu minuts, però el fort vent i el diluvi que queia ens va portar als periodistes a buscar la protecció de la tribuna. Protecció? No hi havia un lloc lliure a la part alta i a les altres fileres et mullaves de valent. Total que vaig acabar, com la resta, a la zona on es posa la tele, ara sí a cobert. El partit ja s’havia suspès. Arribar-hi va ser una odisea. Els tolls d’aigua eren enormes i la pluja, acompanyada de pedra de petit tamany, no es calmava.
Després d’uns minuts, nou canvi. Ja no plovia tant i calia anar a la zona de vestidors a veure què passava amb el partit. I aquí comença el xou uefo. Que si esperem més, que si es reprenen els 11 minuts que faltaven, que si no es disputen perque el camp està impracticable, que si s’ha de jugar divendres… els 11 minuts? No, diuen, tot el partit. Fins que no es va prendre la decisió final més de dues hores. Tothom deia la seva als vestidors del Comunal. Converses, més converses. Trucades a Nyon. Els uefos diuen la seva, els clubs no es queden enrere. Ningú no sap què passarà. I mentre, el gimnàs del Comunal obert i vinga a entrar i sortir tios musculats -i suats- de la instal·lació. Quin contrast amb l’americana i corbata dels representants de la UEFA. De vergonya aliena. No es pot tancar el gimnàs quan hi ha partit? No el tancarà ni la visita del Sarkozy? La imatge que es dóna, una vegada més, és penosa. Almenys els finlandesos tindran bones anècdotes que explicar. I els uefos van ajudar-hi també. Els dos clubs es posen d’acord (quan mai passa!) i veuen bé que el MyPA superi l’eliminatòria (0-4 de parcial). No volen jugar els 11 minuts que falten. Però no, la normativa diu que els partits s’han d’acabar i hi ha un intent de represa quan ja no plou. Malauradament els jugadors del Sant Julià estan sopant al bar del Comunal i els finlandesos al seu hotel. Hi ha trucades perque tornin ràpid i quan tot feia indicar que el partit s’acabaria dijous, marxa enrere i a esperar fins divendres. Es jugaran els 11 minuts que falten? NO. Tot el partit. Ho diu la normativa (és cert), però és il·lògic. A cap dels dos equips els hi va bé el partit. Al Sant Julià perque els jugadors són amateurs i treballen. A més guanyar per 4 a 0 es veu com una quimera (tot i que la imatge en els 79 minuts va ser molt bona, amb un gran Peppe). Al MyPA perque divendres al matí tenia els bitllets per tornar a Finlàndia. Quin despropòsit! A les deu de la nit deixo l’estadi sense saber a quina hora es disputa el partit. Uns proposen jugar a les set del matí! Els altres a dos quarts de set de la tarda. Guanya la segona opció. La de casa. Ho sé a la redacció després d’unes quantes trucades. El segon partit havia acabat. El tercer, divendres. El futbol és així.
L’FC Andorra de futbol sala ha decidit tirar pel dret i trencar la filiació (està en camí) amb el CE Sant Julià. Filia… què? No es pot ben bé dir que la relació entre les dues entitats més importants de futbol sala del país hagin estat mai fluides. De fet, ja van néixer a contracor i promogudes pel Govern, que erre que erre s’entesta a mantenir una relació que no funciona. Tot, per poder justificar la subvenció que cada any dóna al CE Sant Julià i que abans passa per mans de l’FCA. Ara, el club que presideix Rubén Ponce ha decidit tirar endavant un juvenil i una escola de futbol sala i està en converses amb el Futsal Puigcerdà (que entrena Talín) per tancar un acord que molt bé podria ser de filiació. Lícit i normal si com està demostrat la relació amb els lauredians no funciona. La patata calenta la té ara el Govern. El CE Sant Julià vol seguir rebent els 25.000 euros de subvenció, imprescindibles per mantenir els nou equips que té, i que el BP Andorra es vol quedar. Com acabarà això? Sense afany de ser ‘pitoniso’, per mi el BP Andorra acabarà amb base i tancant la filiació amb el Puigcerdà, el CE Sant Julià seguirà per lliure i la subvenció –que ha de rebre– li arribarà via Federació Andorrana de Futbol. I així tots contents.
El Barça de Guardiola ho empetiteix tot. Els resultats, a aquestes alçades del curs, manen més que mai i més si l’equip està classificat per a les semifinals de la Champions i acaba de donar una nova lliçó al Bernabéu (estem tan ben acostumats que els culers ja ni patim al coliseu blanc). És per això que vull recuperar una notícia de la setmana prèvia del matx contra el Reial Madrid. Joan Laporta i la seva junta han nomenat Johan Cruyff president d’Honor de l’FC Barcelona. Una més del gran Jan. I segur que no serà l’última. Per mi només hi ha una persona (com a molt un parell) que mereixi aquest reconeixement. I fa anys que és morta: Joan Gamper. Ell va fundar el club i el va salvar de la desaparició en els moments durs dels primers anys del segle XX. Un altre que mereixeria l’honor de ser president honorífic és Josep Sunyol, executat per les tropes franquistes sense judici previ l’any 1936. Johan Cruyff? No, gràcies. President d’Honor, no. Quins mèrits té? La junta, premiant més l’amistat que criteris objectius, s’ha equivocat amb el càrrec. Ambaixador d’honor? Això ja em sembla millor. No dubto que El Flaco ha fet molt pel Barça i es mereix, si l’assemblea del club ho aprova, això sí, un reconeixement perpetu. Ara bé, ja podem començar a pensar què fer amb Pep Guardiola, que ha deixat petit Cruyff. Ell sí que es mereix tot, i més. I encara li queda corda.