No hi ha res com internet. He estat uns dies de vacances, però la xarxa m’ha permès seguir l’actualitat (no hi ha manera de desconnectar del tot).El protagonista d’aquests dies ha estat el BP Andorra. Ja ho va avisar el director gerent, Emili Puig, en l’última roda de premsa: Hi haurà moviment. I tant que n’hi ha hagut. Pensava, però, que els tirs anirien pels fitxatges (l’home-gol), però no. Al contrari. Fent bona la dita dels metros (abans d’entrar deixeu sortir) el club s’ha quedat sense Dantas, Gordillo i properament Ignasi Solé. A canvi arribarà Carlinhos i algun altre reforç.
Dantas ha marxat pel poc feeling amb De la Rosa (alguna cosa semblant li passava a Guardiola amb Eto’o) i a sobre per no tenir els penals en regla (com algun altre brasiler que sí va jugar temps sense problemes). Gordillo perque no li han arreglat la vida com li van prometre abans de signar i Ignasi Solé encara no sé ben bé perquè. Es veu que el noi té una oferta. Ha estat tres mesos entrenant (cobrant?)per la sanció per dopatge (cànnabis) i quan resulta que pot tornar a jugar, ho fa i després del primer partit surt i diu que té una oferta i que vol marxar. Poc seriòs. Però és el que hi ha.
Tot plegat, molt estrany. No és normal que el BP Andorra pateixi tants canvis a mitja temporada. L’errada en la planificació sembla clara. L’Andorra ha estat poc BP (Ben Parit). Massa jugadors, molts amb un perfil semblant i manca d’un golejador (buscat, però no trobat).
Tant de bo l’equip pugui capgirar la situació i repetir els play-offs d’ascens de l’any passat. Però no serà fàcil. Els canvis al desembre no acostumen a funcionar.
L’esport (majoritàriament) s’atura per Nadal i arriba el moment de fer valoracions i posar les primeres notes. Com si estiguessim a l’escola.
CV Andorra: 9. L’equip de Lluís Hillaire va sobrat a la categoria. És com aquell repetidor que ha suspès perquè ha fet el ronso un any i ara s’ho sap tot. No cal ni que estudiï. La plantilla és pràcticament la mateixa que l’any passat i l’equip ha baixat dues categories. Només val l’ascens.
BC River Andorra: 6. Ha arribat nou a l’escola, però ja és un més. Va tenir un petit problema amb un profe, que ha resolt canviant per un de millor. Pensar en la permanència és poc. L’equip ha demostrat que té nivell per destacar. Progressa adequadament.
BP Andorra: 4,5. Tothom li té mania. No sap perquè, però no acaba de funcionar. Quan no és una cosa és una altra. Que si els àrbitres, que si no fem gols, que si a casa no jugo bé… Entrar en el play-off d’ascens és obligat. No aprova per poc. Necessita millorar.
FC Andorra: 5. Promet molt però no acaba d’explotar. Sembla que sí, però no. Massa irregularitat. I això que la plantilla és bona. Que dura és la primera territorial! Pot donar molt més. Per història no hauria d’estar tan a baix, però no hi ha manera de sortir del pou. I ja van… Com el germà petit, necessita millorar.
VPC Andorra: 2. Suspès i amb ganes.És la gran decepció del curs. Amb fama de bon estudiant (l’any passat va classificar-se per primer cop per a les fases d’ascens) no aprova ni els exàmens més fàcils. La permanència és lluny, lluny. Li han canviat de profe per veure si s’enganxa, però tot apunta que tocarà repetir curs.
Afició: 3. Tret d’excepcions molt comptades, l’esport segueix sense enganxar al país.
Joan Laporta em motiva darrerament. Ahir vaig escoltar que deia que signava una final Reial Madrid-Barça a la Champions al Santiago Bernabéu. Jo no. Ni de conya. Malauradament ni el triplet ha canviat el meu patiment perpetu. Sóc el culer tipus i ja en fa massa anys per canviar ara. I per això no desitjo de cap de les maneres una final contra el Madrid. Per molt que el Barça estigui fent el millor futbol que he vist mai. En una final, però, l’equip de Pellegrini (que es menjarà els turrons tot i que molts, especialment a Madrid, no ho tenien clar) té prou arguments per sortir triomfador. Començant pel fet de jugar a casa. I això no vull ni pensar-ho. No m’imagino res que em pugui fer més mal. Veure com el Madrid guanya la desena al Santiago Bernabéu… i contra el Barça.
L’estadística diu que mai un campió de la Champions ha repetit l’any següent. Aquesta dada ja és prou significativa. Millor ho té el Madrid, que no sempre ha de caure en els vuitens de final. Així que més val no temptar la sort. Final Barça-Madrid? No, gràcies. Millor signaria que no hi arribés cap dels dos. Seria l’única manera que el Madrid no la torni a guanyar.
PD: Si la final és Madrid-Barça i guanyem, em retiro del futbol. No hi pot haver res més sublim.
Aprofito aquesta finestra virtual per recuperar una vella imatge: la de Canito comentarista de l’impagable Escolta l’esport. I començo amb un doble comentari. El primer, sobre coses de casa, el segon del Barça, tot i que els dos tenen un denominador comú: la nit, que a alguns els confon més que a d’altres. La Nit de l’Esport 2009, que premia el millor esportista i el millor equip del 2008, s’ha celebrat a Encamp a tocar el 2010. Una mica tard, la veritat. La justificació és clara: les eleccions generals han endarrerit la celebració. És veritat. Quan havia de tenir lloc l’acte, normalment a l’abril, l’anterior executiu tenia pressa per tancar altres coses, com fer-se la foto a Ordino amb la gespa artificial que uns mesos més tard encara no es pot utilitzar perque el camp no està acabat. Però la gespa ja és aquí. I la foto també.
Tornant a la Nit, ha passat tant de temps que Ariadna Tudel ja ni sap si li han donat el premi per la trajectòria en l’esquí de muntanya o per la nova etapa com a ciclista. I no era l’única. A Encamp només vaig trobar a faltar l’aparició estel·lar d’Isaac Galobardes, tornant el guardó del 2001 i entregant-lo a Cristina Santuré. Hauria estat la cirereta al pastís. Potser d’aquí a cinc mesos quan tocaria la Nit de l’esport 2009… És una idea.
I seguint amb les nits, les del president del Barça, Joan Laporta, són d’allò més divertides. I públiques. És cert que no sempre es guanya el Madrid i que el president celebrava la victòria en privat, però un ha de vigilar la imatge. I sobretot no s’ha de deixar fer fotos quan, com ell mateix denuncia, està en el punt de mira de la caverna mediàtica madrilenya. Precisament per això no has de fer-te notar. I una vegada més, el president ho ha tornat a fer. I van unes quantes: quedar-se en calçotets a l’aeroport, perdre els papers a la llotja d’Old Trafford, el ja famós Al loro, que no estamos tan mal… Sort que plega l’any vinent. Els resultats l’han fet el millor president del Barça, però tothom el recordarà més per les seves sortides de to.
