El pitjor estadi
Tenim el pitjor estadi d’Europa. I no dic del món perquè suposo que a l’Àfrica algun n’hi haurà encara de pitjor. I que duri, que ara li toca al comú negociar amb la propietat la rebaixa del lloguer (43.000 cuques al mes!) i pinta pitjor que les deliberacions del Constitucional sobre l’Estatut. De tota manera no me l’imagino tancat. Seria una catàstrofe.
L’Estadi Comunal no és ni de bon tros una instal·lació digna per a partits internacionals. Sort que els de Callejeros no hi van passar. Si haguessin fet un tomb pels vestidors o haguessin intentat controlar una pilota a la gespa, per no dir provar les cadires de disseny de la tribuna, el reportatge no els hauria sortit tan maco i polit. Segur.
Andorra necessita un estadi nacional, però ara està més lluny que mai. No hi ha diners a la caixa. A cap caixa. I a més la seva construcció no és ni era fa uns anys una prioritat. Demanar-ho ara pot semblar indecent amb la que ens està caient. No ho nego, però això em fa recordar els diners (mal) gastats els últims anys en informes, plans estratègics, candidatures olímpiques, assessors, càrrecs de confiança, més assessors, funcionaris, dossiers, més funcionaris… Sumant, sumant, un bon grapat d’euros.
La UEFA, com es va veure en la darrera visita, està disposada a posar de la seva part, per allò de la solidaritat del futbol, però si una cosa tenen els uefos és que no són ximples i no regalaran un duro. I menys si no veuen bona predisposició. El comú i el Govern –per què no?– han d’anar de la mà, encara que sigui d’entrada per fer-li només un rentat de cara a l’estadi, que és fins on estaria disposada a arribar la UEFA.
Més val això que res. Si hem de quedar-nos com estem –recordo que el camp no té les dimensions reglamentàries– més val fer-ho en les millors condicions possibles per a tothom.
Per desgràcia, a ningú no se li remou ja l’estómac quan la selecció s’ha d’exiliar per jugar contra les grans potències. Enguany, si el sorteig ho vol, tornarà a fer-ho.
