Isidre Codina serà recordat com el primer seleccionador de futbol d’Andorra. Manoel Miluir per viure a la banqueta l’estrena internacional i David Rodrigo per sumar els primers punts, perque per sobre de tot, als entrenadors se’ls valora pels resultats. Ara arriba Koldo. El temps dirà com serà la seva estada, però de moment ha aconseguit l’elogi unànim. Es necessitava un canvi –deu anys són massa per a un vestidor– i Toni Giribet ha optat pel relleu serè. El lògic i normal.
Anar a buscar un tècnic de fora, desconeixedor de la peculiar idiosincràcia del nostre futbol, era massa arriscat i segurament més car. Koldo, promocionat des de la mateixa federació, era l’aposta segura, la més fàcil. Un home de futbol en sentit ampli, que coneix bé les seleccions inferiors, apassionat i treballador (no sé ben bé perquè, però tothom destaca aquesta faceta seva. No es pressuposa, com el valor al soldat?).
Si Toni Giribet i la seva junta creuen que és imprescindible tenir un director tècnic en exclusivitat –cosa de la qual no n’estic gens segur–, l’elecció de Rodrigo també era lògica després de tants anys movent-se pel mundillo. Això si l’exseleccionador no tenia altres plans –l’ambició d’entrenar algun club a Espanya, per exemple–, que s’ha vist que no els tenia. Rodrigo ha optat per l’opció menys arriscada. On pot estar millor que a Andorra? El futbol està patint la crisi, com tothom. Jugadors i entrenadors que no cobren, concurs d’acreedors fins i tot a primera divisió… No són bon temps per a la lírica.
Potser s’aventura d’aquí a un parell d’anys, quan se li acabi el contracte, com a Koldo. Aquí la federació ha encertat, deixant enrere la pràctica de l’anterior junta. Millor anar renovant de fase en fase. De dos en dos. Quatre anys és massa temps i si les coses no rutllen et pots acabar penedint. Per començar, el sorteig no ha estat agrait. Vells coneguts (Armènia, Macedònia, Irlanda i Rússia) i cap potència llaminera. Poca sort.
Diuen que el gol d’Iniesta contra el Chelsea va despertar l’instint procreador dels barcelonins i ja es parla d’un nou baby boom. Sort que de victòries com la de Londres no n’hi ha cada mes, si no a Andorra, orfes com estem d’alegries –en tots els sentits, no només esportives – ens quedaríem a dues veles. El que és cert és que el futbol/el Barça marca la vida de molta gent. Pel que es veu, fins i tot la sexual. Allò que quan l’equip perdia el culer no sopava ha quedat curt.
Segurament molts dels aficionats que es van deixar emportar per l’eufòria d’aquella nit desitgen ara que els surti un petit Iniesta o fins i tot un Gudjohnsen. És a dir, un futbolista professional. Que reculli fama i diners i els retiri. Aquesta aspiració es podria ampliar a d’altres esports: tennis, bàsquet, fórmula 1, atletisme…
La figura dels pares és clau en l’esport de base. Sense ells, seria impossible tirar endavant. Ara bé, tothom ha de ser conscient que d’iniestes, nadals o alonsos en surten molt pocs, i de vegades costa adonar-se que no els tenim a casa. Que no ens ha tocat la grossa, tot i els esforços i les hores que hi hem dedicat. No hi ha pitjor hooligan que un pare amb la vena als ulls. I d’això en saben prou els educadors/entrenadors, que sempre són els dolents de la pel·lícula. Segur que tothom té al cap aquell pare/mare que sempre es fan notar… Aquí i arreu. Aquest és un mal universal. I al final el gran perjudicat és el fill.
L’altre dia, en el Borrufa, Mireia Gutiérrez, amb el sotscampió olímpic d’eslàlom a Salt Lake Sébastien Amiez al costat, va assegurar que s’ha de motivar més els pares perquè puguin sortir bons esquiadors al país. És cert. Si no porten les criatures a l’esquí club o no es parla d’esquí a casa no es captarà mai l’interès del fill, que ja té suficients distraccions. Ara bé, sense pressionar. La criatura ha de descobrir primer els valors de l’esport i si després surt un bon competidor, molt millor. No s’ha de començar la casa per la teulada. A veure si ho sé complir quan sigui pare…
