Els pares
Diuen que el gol d’Iniesta contra el Chelsea va despertar l’instint procreador dels barcelonins i ja es parla d’un nou baby boom. Sort que de victòries com la de Londres no n’hi ha cada mes, si no a Andorra, orfes com estem d’alegries –en tots els sentits, no només esportives – ens quedaríem a dues veles. El que és cert és que el futbol/el Barça marca la vida de molta gent. Pel que es veu, fins i tot la sexual. Allò que quan l’equip perdia el culer no sopava ha quedat curt.
Segurament molts dels aficionats que es van deixar emportar per l’eufòria d’aquella nit desitgen ara que els surti un petit Iniesta o fins i tot un Gudjohnsen. És a dir, un futbolista professional. Que reculli fama i diners i els retiri. Aquesta aspiració es podria ampliar a d’altres esports: tennis, bàsquet, fórmula 1, atletisme…
La figura dels pares és clau en l’esport de base. Sense ells, seria impossible tirar endavant. Ara bé, tothom ha de ser conscient que d’iniestes, nadals o alonsos en surten molt pocs, i de vegades costa adonar-se que no els tenim a casa. Que no ens ha tocat la grossa, tot i els esforços i les hores que hi hem dedicat. No hi ha pitjor hooligan que un pare amb la vena als ulls. I d’això en saben prou els educadors/entrenadors, que sempre són els dolents de la pel·lícula. Segur que tothom té al cap aquell pare/mare que sempre es fan notar… Aquí i arreu. Aquest és un mal universal. I al final el gran perjudicat és el fill.
L’altre dia, en el Borrufa, Mireia Gutiérrez, amb el sotscampió olímpic d’eslàlom a Salt Lake Sébastien Amiez al costat, va assegurar que s’ha de motivar més els pares perquè puguin sortir bons esquiadors al país. És cert. Si no porten les criatures a l’esquí club o no es parla d’esquí a casa no es captarà mai l’interès del fill, que ja té suficients distraccions. Ara bé, sense pressionar. La criatura ha de descobrir primer els valors de l’esport i si després surt un bon competidor, molt millor. No s’ha de començar la casa per la teulada. A veure si ho sé complir quan sigui pare…
