Decisions
Isidre Codina serà recordat com el primer seleccionador de futbol d’Andorra. Manoel Miluir per viure a la banqueta l’estrena internacional i David Rodrigo per sumar els primers punts, perque per sobre de tot, als entrenadors se’ls valora pels resultats. Ara arriba Koldo. El temps dirà com serà la seva estada, però de moment ha aconseguit l’elogi unànim. Es necessitava un canvi –deu anys són massa per a un vestidor– i Toni Giribet ha optat pel relleu serè. El lògic i normal.
Anar a buscar un tècnic de fora, desconeixedor de la peculiar idiosincràcia del nostre futbol, era massa arriscat i segurament més car. Koldo, promocionat des de la mateixa federació, era l’aposta segura, la més fàcil. Un home de futbol en sentit ampli, que coneix bé les seleccions inferiors, apassionat i treballador (no sé ben bé perquè, però tothom destaca aquesta faceta seva. No es pressuposa, com el valor al soldat?).
Si Toni Giribet i la seva junta creuen que és imprescindible tenir un director tècnic en exclusivitat –cosa de la qual no n’estic gens segur–, l’elecció de Rodrigo també era lògica després de tants anys movent-se pel mundillo. Això si l’exseleccionador no tenia altres plans –l’ambició d’entrenar algun club a Espanya, per exemple–, que s’ha vist que no els tenia. Rodrigo ha optat per l’opció menys arriscada. On pot estar millor que a Andorra? El futbol està patint la crisi, com tothom. Jugadors i entrenadors que no cobren, concurs d’acreedors fins i tot a primera divisió… No són bon temps per a la lírica.
Potser s’aventura d’aquí a un parell d’anys, quan se li acabi el contracte, com a Koldo. Aquí la federació ha encertat, deixant enrere la pràctica de l’anterior junta. Millor anar renovant de fase en fase. De dos en dos. Quatre anys és massa temps i si les coses no rutllen et pots acabar penedint. Per començar, el sorteig no ha estat agrait. Vells coneguts (Armènia, Macedònia, Irlanda i Rússia) i cap potència llaminera. Poca sort.
