De bèsties negres, ‘bestioles’ i bèsties ‘pardes’
La Jugoplastika d’Split va amargar els somnis europeus del Barça dels Epi, Sibilio, Solozábal, Norris i companyia. El València del Piojo López va clavar uns quants agullons al Barça de Van Gaal i el Reial Madrid no ha guanyat mai l’Olympique de Lió. Tres exemples d’equips que s’han trobat en el mateix camí el mateix rival i no l’han pogut superar.
El River Andorra ja té també la seva bèstia negra. A Logronyo. Amb dues temporades a LEB plata n’hi ha hagut prou. Vuit partits contra el CB Clavijo i sis derrotes. Pel camí s’ha quedat a La Rioja el bitllet per a la segona ronda del play-off d’ascens i dissabte la Copa Adecco Plata. Jugar una final a casa té un plus. I el Clavijo el va saber sumar, primer omplint el pavelló i després forçant un final igualat. I ja sé sap què passa amb els marcadors ajustats i els àrbitres. Davant del dubte s’escombra cap a casa. I si a sobre el River s’encongeix el més lògic era acabar perdent i sense Copa. Quedem-nos almenys amb l’estadística. La meitat dels finalistes acaben pujant. Més val veure el got mig ple…
Canvi de terç, com als toros: Anar al Borrufa és un exercici altament recomanable. Tot i que ningú ho fa –pares al marge–. Ni els escolars. Impressiona veure com els futurs esquiadors –tant de bo – es llancen com a bestioles contra tot: la pista, el crono, els rivals i les limitacions pròpies de l’edat. El Borrufa 2011 ha crescut i l’èxit és evident. Però no és menys cert que el trofeu té marge de millora. Especialment amb la participació de països més potents. Enguany s’ha estrenat l’equip de Suïssa i tornarà, però no hi era Àustria –els que van venir eren d’un club del Tirol–, Itàlia ni els nòrdics. L’objectiu ha de ser apropar-se cada cop més a una Topolino o una Pinocchio. Allí sí que hi són els millors del món i allí és on els nostres han de fer valer el valor de les medalles del Borrufa amb bons resultats. Contra els millors.
Més… El Sevilla va preparar la semifinal de Copa de dimecres contra el Reial Madrid com el dia del judici final. El satanàs blanc havia de ser exterminat per les hosts de Del Nido. I vés per on, va sorgir el paio més tranquil, Benzema, per refredar el Sánchez Pizjuán amb un golàs. Després Undiano Mallenco i l’assistent Fermín tornarien a escalfar l’ambient amb el gol (?) que no van donar. Costa veure si la piloteta va entrar o no (per mi, sí). Quan arribarà la tecnologia al futbol? Si la moviola hagués demostrat que el gol no era, segur que cap energumen hauria llançat l’ampolla d’aigua a Casillas…
I per acabar una bèstia ‘parda… “Toni, estic als quarts de final d’Austràlia i no em retiro ni cagant.” Aquesta frase de Rafa Nadal dirigida al seu tiet i entrenador en el partit contra Ferrer i quan el manacorí jugava lesionat reflecteix l’esperit d’un campió. Les ànsies per seguir a la pista, tot i saber que perdria i que a més la lesió podria anar a més. La mentalitat de Nadal l’ha portat a ser el número u. I detalls com aquest el dignifiquen encara més.
