Canito on the Blog

Per als qui no el conegueu, Max Mamers és el Sr. Andros, l’home que ha parit el trofeu d’automobilisme sobre gel més important d’Europa i que el condueix amb mà ferma. I a Andorra ja li ha tocat patir-ho alguna vegada. L’última amenaça del promotor va arribar el desembre passat: l’Andros no tornarà al Grandvalira Circuit si no s’enquitrana el pàdoc ja. La dar­rera experiència, amb més fang que neu, no va ser gens gratificant. I amb això tenia raó. La imatge era impròpia d’una ins­tal·lació decent.
 De seguida vaig tenir clar que si Mamers havia alçat la veu alguna cosa es mouria i  la resposta va arribar dijous passat amb el compromís Govern-comú d’Encamp per asfaltar el pàdoc i potser alguna cosa més. Tothom s’ha deixat molts diners al circuit per deixar escapar la competició que més ressò té a l’hivern de les que s’organitzen. No sé d’on sortiran els euros, però no són tants –uns 25.000–, per no fer l’últim rentat de cara a la instal·lació. I a més podent agafar-los dels diners destinats per a car­rers i carreteres. Altra cosa serà com fer rendible el circuit com vol el comú…

Vidosa encara té corda

L’eclosió de Kevin Esteve al Mundial de Garmish ha deixat en un segon terme Roger Vidosa, a qui alguns ja veuen poc menys que a prop de la retirada. I no hauria de ser així. L’esquiador massanenc farà demà 27 anys. És cert que a aquesta edat alguns esquiadors com Santi López o Àlex Antor ja havien deixat la competició i que l’esquena fa anys que l’hi té jurada, però es fa difícil pensar que ara que ja no està sol al circuit –per fi hi ha un equip amb gent jove que lluita– ho acabi deixant. Al Mundial hi va arribar en baixa forma per la lesió que va patir i va haver de buscar-la mitjançant curses i no amb entrenaments. I això no acostuma a anar bé. La competitivitat amb Esteve és una motivació extra per millorar. A més, ara ja no serà el focus únic d’atenció i això també el pot ajudar. Amb ambició, treball –és un pencaire nat– i salut, els resultats també acabaran arribant. I si no és així podrà marxar tranquil per aguantar quan estava sol i havia d’aguantar i tirar del carro dels joves quan li ha tocat fer-ho.

L’experiment dels àrbitres 

Els veig i em demano, què fan? Per què serveixen? Quan actuen? L’experiment del cinquè àrbitre o assistent de porteria a la Champions i l’Europa League no va enlloc.  Els pobres pinten ben poc, per no dir res, i quan haurien de fer-se notar com en les mans –i penal– de Gourcuff a xut de Cristiano Ronaldo no ho fan. Per això més val que els retirin. Si no veuen el que haurien de veure, per què hi són? L’experiment no funciona. Per no dir que estèticament queden bastant lletjos amb el banderí que duen que sembla una espasa làser de La Guerra de les Galàxies. Molta credibilitat tampoc no dóna. El que sí que faria seria provar ja les expulsions temporals (10 minuts, per exemple?) per als porters que perden temps. Es riuen de tothom i com a molt s’emporten una groga. Si anessin al bin sin els lluiria més el pèl.

Ja ha arribat. És una realitat. Ja el tenim aquí. Som molts els que demanàvem resultats a l’esquí nacional –ells els primers, suposo– ni que fos un, i dilluns passat va caure. Inesperat. Com més bé prova. Kevin Esteve ja s’ha guanyat un lloc en l’univers blanc d’Andorra, orfe d’estrelles. El sisè lloc en el descens de la supercombinada del Mundial, a 2’’32 del guanyador, ni més ni menys que un tal Svindal, i deixant enrere cracks com Bode Miller o Raich, és una fita sense comparació a casa nostra. Excel·lent. Única.    Em resisteixo a escriure, però, que Esteve ha fet història. En l’esport utilitzem a vegades aquesta expressió amb massa alegria. L’esquiador ens ha obsequiat amb el millor resultat fins ara. Això no li treu ningú. Que no és poca cosa i ens n’alegrem. Però no s’ha de quedar aquí. Una flor no fa estiu. I Esteve n’és conscient. Història en farà quan sigui capaç d’acumular resultats com aquest i es mogui amb facilitat pel circuit mundial. De moment ha fet un gran pas, només un. Joventut, qualitats i ambició en té per fer-ne molts més.

Sense alcohol, millor

Dissabte hi havia molta gent al camp del Consell. Feia temps que no el veia tan ple. Em va sorprendre. Andorra jugava contra Sèrbia un partit de l’Europeu, però no era ni l’últim ni decisiu, i tot i això hi havia més de 800 persones. I molt bon ambient. Com ha de ser, encara que malauradament no passi habitualment. L’únic que no em va agradar van ser les llaunes de cervesa que corrien per la graderia. De venda a la mateixa instal·lació. Al país no hi ha cap llei que prohibeixi la venda de begudes alcohòliques en recintes esportius –a Espanya sí, per exemple–, però no estaria malament posar-s’hi. L’exemple que es dóna a la canalla amb la llauna a la mà no és gaire gratificant. I ja se sap què pot passar quan algú es passa de la ratlla. Gran ambient, sí, però millor sense alcohol.

El basar turc del dopatge

Quan divendres vaig sentir per la ràdio que els mossos havien desarticulat una xarxa de dopatge a Catalunya de seguida vaig pensar en Andorra. No cal tenir gaire intuïció per sospitar d’on provenien les substàncies. O una part. D’una farmàcia del país, a la qual ja li han obert els expedients respectius. Aquest és el camí. S’han d’eliminar les pomes podrides. Andorra no pot seguir sent el basar turc dels productes prohibits. O almenys que cada vegada costi més comprar-ne. Que no són aspirines, precisament…
 

Fórmula 1 a Bahrain

El món àrab està canviant. Tunísia i Egipte van ser els primers a sortir al carrer, i Algèria, Líbia, el Iemen i Bahrain han seguit l’exemple. Amb aquest panorama de protestes per demanar llibertat, amb morts per la repressió governamental, em sembla del tot obscè que alguns encara es preocupin per saber si hi haurà Gran Premi de Fórmula 1 a Bahrain el 13 de març. Senyors, el primer és el primer.