Jo hauria elegit Toni Bernadó
I que consti que no tinc res contra Joan Tomàs. És més, em sembla que el seu exemple és una demostració de bon esportista. Als seus 61 anys i amb quatre participacions olímpiques (la primera l’any 1976) encara té prou il·lusió, ganes de tirar i de deixar-s’hi diners (la federació no pot cobrir les despeses) com per guanyar-se la plaça per a Londres, via invitació, després d’haver fet la mínima MQS, imprescindible per rebre-la. O sigui que Joan Tomàs, que en el seu currículum també presenta una presència més als Jocs com a tècnic (Atenes 2004) i té ‘pedigree’ al COA, em semblaria l’elecció perfecta si no coincidís amb Toni Bernadó. I el raonament és simple: Bernadó és un atleta únic al món. I és d’Andorra. Només ell haurà disputat, amb la de Londres, cinc maratons olímpiques. Només ell! En tot el món! Cinc maratons que signifiquen molts anys al peu del canó i preparant-se dur per guanyar-se la plaça. I tot això compaginant-ho amb la feina de veterinari. I els animals no entenen d’hores, d’entrenaments ni d’on peguen les hòsties…
És cert que Bernadó ja va ser banderer (Joan Tomàs també, a Los Ángeles 1984), però crec que com a culminació de la seva trajectòria i per mèrits esportius (arriba a Londres amb la mínima B a la butxaca) es mereixia més que ningú portar la bandera. Queda dit.
Totes aquestes consideracions caducaran quan J0an Tomàs porti la tricolor a l’Estadi Olímpic. Després vindrà el més important, la competició, i aquí només se’ls pot exigir als nostres esportistes que ho donin tot i que millorin les seves marques o que superin els seus resultats. Amb això, per mi, ja n’hi haurà prou. Que competeixin. I si pot ser que demostrin a la gent que els critica (alguns són crítics professionals, que no veuen res bé) que als Jocs no anem de turisme, com pensen. Per què no ha de ser així. La millora personal ha de ser la resposta als ‘rajadors’. Participar en uns Jocs és el màxim. Tornar-hi amb la sensació d’haver fet la feina deu ser la hòstia. Sort.
