Madrid té la Caja Mágica –quin nom més cursi per a una instal·lació esportiva– i Andorra aviat tindrà la seva Caixa de Llumins. Res a dir. Un cop triada l’opció del Camp del Consell per convertir-lo en Estadi Nacional encabir-hi un màxim de 5.000 persones ja sembla un miracle. M’agrada el disseny elegit per la pinta que té de camp anglès (suposo que poca cosa més es podia fer) i m’agrada per sobre de tot perquè és el nostre estadi. Hem trigat, però a partir de l’any vinent ja no haurem de passar més vergonya quan periodistes d’altres països riguin de les nostres instal·lacions. El nou estadi és una necessitat. I ha trigat massa a fer-se.
El que ja no m’agrada és com ho està portant el Govern, que té la virtut d’emprenyar tothom. Els primers mosquejats van ser els dels rugbi, que a banda de perdre l’exclusivitat en l’únic camp del país on es pot practicar el seu esport, van veure com es quedaven fora en una reunió en que si estava present la Federació de Futbol i es van sentir menystinguts. Després arriba la relliscada del Torneig dels Petits Isards… per anar sumant.
Però tornant a l’Estadi Nacional, la darrera ha estat bona. Per començar, en la presentació de dimecres del projecte elegit no està convidat l’arquitecte guanyador, Julià Call. Normal?
I després arriba la bomba. Jordi Cerqueda deixa caure en la roda de premsa que la UEFA no té constància encara del projecte. En sentir-lo, no hi vaig parar gaire atenció perquè pensava que la Federació de Futbol actuava com a representant dels ‘amos de la pasta’ i ja està. Però resulta que dijous Toni Giribet llença tota la cavalleria contra Esports perquè ni tan sols la Federació (a banda de la seva cap de premsa, que sí va assistir a la presentació) coneixia res. Diuen que perquè no va arribar l’e-mail (a vegades passa, però curiosament els que no arriben són els importants). Lleig. I una manca de tacte i de diplomàcia (ves per on!) preocupant quan la UEFA t’ajuda amb dos milions d’euros. No costava gaire enviar les quatre imatges que ens van passar en la roda de premsa i tots contents, i quan ja estigui el projecte enllestit fer-lo arribar a Nyon o convidar Andorra Thierry Favre . Però no…
Esperem que la UEFA no s’empipi gaire.
Érem pocs… i va parlar Montserrat Gil. I la va deixar anar. El comú està desmantellant el que quedava del Camp de tir de la Rabassa i, a banda d’una nova atracció, es volen fer un parell de camps de futbol en els quals la FIFA i la UEFA hi estan molt interessats. Només sentir la cònsol m’imaginava dos mini-camps més per als crios (és cert, qui pujarà allà per fer una patxanga?), però després de parlar amb Toni Giribet la cosa és més seriosa. Si tira endavant el projecte (el nou programa Hat Trick no s’engegarà fins el novembre vinent) podríem tenir al país un nou camp reglamentari (llenço gratuïtament un nom: ‘Naturlàndia Arena’) i un afegitó per a entrenaments. La pregunta és evident: necessita Andorra un altre camp? I a La Rabassa? La meva resposta és: I per què no? Amb la que està caient pot semblar obscè pensar en construir un camp de futbol, però la Federació no té la culpa si pot tenir accés als diners del Hat Trick (per a la UEFA no hi ha crisis) i ha de pensar en el seu negoci, que és el futbol. No s’haurien de repetir les imatges d’equips que representen el país a Europa i entrenant en mig camp perquè no hi ha més terrenys o els que hi ha estan ocupats. Com més instal·lacions, encara que siguin a 1.600 metres, amb la incomoditat de pujar a la Rabassa i no poder-se utilitzar durant tot l’any per la neu, millor.
Ara bé, el comú també ha de ser transparent perquè la UEFA, m’imagino, no subvencionarà tot el projecte. O sigui que es necessitaran diners públics i la corporació haurà de valorar amb molta cura fins on pot arribar. Si és així, esperem saber-ne quants i en el moment adequat. I no com amb el camp de tir que sabem que desapareix quan ja fa un mes que s’està liquidant.
Les males llengües (bàsicament Gabi Fernàndez) diuen que la culpa és meva. Que dos vegades que vaig al Camp Nou i em carrego tot. Adéu a la Lliga, adéu a la Champions… i ara també adéu a Guardiola. Primer de tot, des d’aquí vull desmentir la fama de gafe que em volen encolomar (fa 30 anys que sóc soci). Per aquí no passo. Bàsicament perquè m’ho creuré i quan torni al camp seré el primer en pensar que si no guanyem serà per culpa meva (per als qui ja pensin malament que sàpiguen que no aniré a la final de la Copa del Rei).
Això de Guardiola m’ha agafat amb el peu canviat. Jo era dels que confiava plenament en la renovació del Pep. Almenys un any més. Però després de seguir la roda de premsa amb interès i un pel d’emoció només em queda dir que si ja no tenia prou forces per seguir millor deixar-ho. Ha estat honest amb ell, amb el club i l’afició. Amb tot el que ens ha donat només se’l pot acomiadar amb un GRÀCIES enorme. I un FINS AVIAT, perquè segur que tornarà.
L’elecció de ‘Tito’ Vilanova no se l’esperava ningú. No entrava en cap travessa (aquí la premsa ha badat bastant) i reconec que quan Sandro Rosell estava a punt d’anunciar el nom del substitut pensava que diria Valverde o, pitjor, Bielsa. Però no, Vilanova vol volar sol (me n’alegro perquè vol dir que està bé de salut) i ha acceptat trencar ara el duet triomfant. L’aposta per la continuïtat del projecte és evident. I ja m’està bé. Però molt de compte amb el vestidor, que Vilanova no arrossega tant ni té el carisma de Guardiola. Li donarem un marge de confiança perquè se l’ha guanyat. Tot i que fer de segon no té res a veure amb ser el primer espasa. En cap sentit. Això sí, ara almenys José Mourinho (per què no plega ell també, cony!) ja sabrà qui és ‘Pito’ – ‘Tito’ o encara el menystindrà?
Si alguna cosa té la directiva del BC Andorra, amb Gorka Aixàs al capdavant, és que sap cuidar els detalls. I a més als punyeters la sort també els acompanya. El dia que es commemora el 20è aniversari de l’ascens a l’ACB es disputa l’últim partit de lliga a casa i amb un altre ascens a la butxaca. Total que toca celebrar-ho junts. I amb l’afició, que va tornar a respondre. A poc a poc, aquest projecte esportiu, amb un Joan Peñarroya que hauria de renovar ja, ha anat creixent i ha anat enganxant més públic.
La Festa del bàsquet de dissabte va ser molt emotiva. Fins i tot per a mi, que fa vint anys ni m’imaginava que acabaria a Andorra. El treball per reunir a la plantilla del 1992 i el merescut homenatge a un home com Jordi Clua es va veure recompensat per l’afició, que va saber agrair l’esforç de la directiva. El país respira bàsquet. És així i ho va poder comprovar de primera mà Toni Martí. Per cert, crec que el Govern va trigar massa en felicitar públicament el club per l’ascens (no ho va fer tant per reconèixer un altre gran èxit de l’esport nacional, la tercera plaça de Lluís Marín a la Copa del món de surf de neu de Valmalenco). Permeteu-me l’incís.
Dissabte el BC River Andorra va fer una demostració de força, que espero li ajudi per sortir amb un bon projecte la temporada vinent a LEB Or. No serà fàcil. Però si algú ho pot aconseguir al país és aquest club. Té passat ACB, present d’Or i futur d’ACB?
