No fa ni un any el VPC Andorra tocava el cel: Campió de Migdia Pirineus i retorn a Tercera Federal per la porta gran. Diumenge, el mateix equip, amb el mateix entrenador consumava el descens a Promoció d’Honor. Costa entendre, però la pura –dura- realitat és aquesta. Per què aquest daltabaix? La responsabilitat és compartida. Tot va començar ja a l’estiu quan les exigències de la Federació Francesa van carregar-se l’èxit assolit al terreny de joc. La directiva va fer el que va poder, però si no hi ha prou júniors per fer un equip no se’ls podia inventar tampoc. El que sí podia fer la junta era preparar com Déu mana la pretemporada i aquí va ser la primera gran errada. L’equip, pràcticament el mateix, no va fer ni un partit seriós de preparació i això sabent que la categoria, tot i no pujar, era molt més dura per la reestructuració feta per la federació.
A la manca de pretemporada es va afegir la poca motivació dels jugadors, que es van trobar que no podien pujar pel càstig de la Francesa. A més la plantilla, sense pretemporada, repeteixo, va començar a perdre partits. El discurs, però, era que no passava res. Cony, si som els campions! La forma ja arribarà jugant. I no. Quan es van adonar que no podien pujar però sí baixar ja va ser massa tard i l’últim lloc va pesar com una llosa. Capítol apart mereixen les lesions, que s’ha de dir, ho han complicat encara més. Gent com Adam Hinds, home clau per explicar l’ascens, s’ha passat pràcticament la temporada en blanc i Josep Magallón s’ha perdut la recta final de l’any, com també Otar Barkalaia. Massa.
De Michael Broad dir que no ha sabut donar un cop de puny a la taula. No és el seu estil i ho ha pagat. Mès d’un cop hagués hagut de quadrar als jugadors, tant al camp com als entrenaments, però quan estàs a punt de baixar i vens a dir que no passa res si es perd la categoria, malament. Segurament el tècnic australià està vivint les últimes setmanes com a entrenador del VPC. Cal un tècnic australià a Promoció d’Honor? I com a seleccionador, no ho oblidem.
I ara què? Doncs, si no hi ha una nova sorpresa per part de la Federació Francesa (que tampoc ens estima gaire, com s’ha demostrat) el futur immediat del VPC passa per jugar a Promoció amb l’únic objectiu de recuperar el més aviat possible el lloc on li pertoca. Ara bé, amb quines alforges farà el camí? Em temo que algun jugador de la vella guàrdia aprofitarà per posar el punt i final a la seva carrera (o seguit, que a Andorra ja se sap que les retirades són com són). No crec, però, que hi hagi una desbandada i aquí serà molt important la feina que faci la directiva per tornar a engrescar el grup (l’elecció de l’hipotètic nou entrenador serà clau). El que està clar és que al VPC li toca viure una etapa difícil, de canvi generacional amb els veterans que segueixin i els pocs jugadors joves que ja han tingut la seva oportunitat amb el primer equip, tot esperant que la lleva de cadets, que sí està funcionant, es faci gran. Temps al temps.
Una de les primeres màximes que t’ensenyen a la facultat és aquella que diu que “si un gos mossega a un home no és notícia. La notícia seria si fos a l’inrevés”. Doncs ja ha passat. A Aixovall, l’àrbitre va pujar a la grada i va pegar un aficionat (?) de La Seu en el derbi. Confesso que mai havia vist una situació semblant. Com a molt, fa molts anys al camp del costat de casa, a Santa Eulàlia, un col·legiat en veure’s rodejat pels jugadors es va defensar repartint cops a tort i a dret. Encara recordo la imatge del pobre home demanant que s’apropessin d’un en un. Em vaig quedar amb això. De com va acabar la cosa no me’n recordo, però suposo que sortiria per cames. El que s’ha viscut a Aixovall, a banda d’un espectacle lamentable, és increïble. Us ho explico tal i com ho vaig viure.
Minut 84. Penal contra La Seu. Justet. Marc Pujol el transforma, 3 a 2 i tres punts per a l’Andorra. Fins aleshores, l’àrbitre, Del Olmo Castelló, ho estava fent de conya. Tant que li vaig comentar al Domingo que estava portant bé el derbi. Però va ser assenyalar el penal i embolicar-se tot. I no ho semblava. Però en acabar el partit i camí dels vestidors, un aficionat de La Seu es va posar a dir-li de tot. L’àrbitre en veure’l va dedicar-li un tocament de les parts estil Hugo Sánchez al Camp Nou. Primera sorpresa. Comentaris sobre la seva desafortunada i insòlita acció, i cap al camp per fer quatre ‘decles’ a Justo Ruiz, que va ser qui va acompanyar l’àrbitre cap als vestidors. Ja al terreny de joc, Del Olmo Castelló no va trigar ni dos minuts a treure’s la roba de feina i, ja vestit de carrer, va enfilar-se cap a la grada buscant l’aficionat que l’havia insultat. En no trobar-lo, s’encara a crits amb un parell de seguidors visitants. No cal dir que jo m’ho mirava amb cara de no entendre res. Però la cosa encara va anar a pitjor quan l’àrbitre va veure l’aficionat en qüestió. Després d’uns estira i arronses verbals de les paraules es va passar als cops, un parell d’ells ben donats. La gent del voltant que reacciona i aconsegueix separar-los. La policia, que ha estat avisada, arriba ràpidament i l’àrbitre torna al vestidor. Dutxa, declaracions al cos de l’ordre -sembla que ningú no denunciarà ningú- i Del Olmo Castelló que marxa d’Aixovall escortat per dos cotxes de la Policia. Final de la pel·lícula (ATV té les imatges al seu web).
Conclusió: el futbol no és tan important com per arribar a aquests extrems. Ni per una part ni per l’altra. Que reflexionin i que no tornin en molt de temps a un camp de futbol.
Divendres passat el primer N-Day Andorra va parlar dels patrocinis esportius en temps de crisis. Interessant iniciativa i amb bons ponents que van radiografiar com és el difícil art d’anar a buscar diners (per a Alfonso Torreño, de Grandvalira, la feina és una altra, distribuir el cada dia més minso pressupost per a màrqueting). Ja m’ho esperava, però la conclusió final és que tot està molt malament i que la cosa va per a llarg. Tots van incidir en que es necessita una llei que afavoreixi, via beneficis fiscals, les empreses que ajudin l’esport. Fa anys que sento això i cap Govern no s’ha atrevit a tirar endavant res semblant. I mentrestant la padrina que segueix pagant. I la padrina no té un euro de més, sinó uns quants de menys. Estic segur que la llei de patrocini no seria la panacea, però almenys hi hauria més portes a trucar i la gent et rebria amb millor cara i sense fer-te esperar, com passa ara. I és que treure diners d’on no n’hi ha és tan impossible com que els àrbitres deixin d’equivocar-se (aquesta temporada normalment a favor del Madrid).
Sembla que l’actual Govern no pensa tampoc en ficar fil a l’agulla (ja seria hora, si us plau), i clubs, federacions i esportistes patiran encara més per tancar els pressupostos, que a més comptaran amb un 10% menys de subvenció (tret d’alguna excepció, sospito). Com en el circ, més difícil encara!
Tornant a l’N-Day diré que només em va faltar precisament algun representant del Govern a l’escenari. Ja sé que va dirigit a les empreses però parlar de patrocinis esportius i no donar la veu al major patrocinador, encara que sigui públic, deixa sense aportar molts detalls interessants (com quan Torreño va parlar de les beques ADO espanyoles i no es va fer esment del programa ARA, en el qual, per cert no hi ha cap empresa implicada tot i que es va a anar a trucar portes per copiar bé el model espanyol).
Per sort, després de la taula rodona va venir Josep Ajram i de la depressió col·lectiva es va passar a un estat d’esperança irreal. Excel·lent el broker-ultraman. Després de sentir-lo, fins i tot jo tenia ganes de posar-me en forma (cosa gairebé impossible) i ja em veia com el periodista Roberto Palomar, a qui va ajudar a acabar la Gore-Tex Transalspine-Run (300 quilòmetres en vuit etapes pels Alps). L’excitació, malauradament, va durar ben poc. El que vaig trigar a arribar al Diari i menjar-me un parell de croissanets. I així no es va enlloc.
Us reboto aquest article d’opinió que ha sortit a l’edició impresa del Diari.
El meu amic Luis és un paio especial. Llicenciat en dret, és un pou de ciència, capaç de recitar la llista dels emperadors romans, seguir amb la dels reis gots i acabar amb l’alineació del Reial Madrid dels 80. Toca tots els pals. Però també té les seves neures: no el veureu mai trepitjar un McDonald’s ni creuar la plaça del Rei de Barcelona –no l’he entabanat mai prou perquè me n’expliqui la raó– i, seguint la seva lògica, no pujarà mai a Andorra –afortunadament no n’hi ha gaires com ell; si no, Betim Budzaku no podria justificar el sou ni en vint anys.
I per què aquesta mania al Principat? La resposta, mig en broma, mig seriosament, sempre és la mateixa: “Sou un país feudal, i no hi tinc res a fer, allà.” Els intents per rebatre’l acaben amb un curs accelerat d’història i una amenaça catxonda d’invasió.
Feudal no, però Andorra conserva tics d’èpoques passades que ni la Constitució van esvair. I un és el de l’accés a la nacionalitat. Quan el meu amic Luis em veu, un parell o tres de cops l’any, no s’està de preguntar-me si ja sóc andorrà. I jo li vaig fent el compte enrere. Quinze, catorze, tretze… anys. Ara estic just a la meitat del camí. La meitat encara! I, honestament, crec que ja n’he recorregut prou per decidir si vull participar plenament del bo i del dolent del país que m’ha acollit. Però l’Andorra més rància –aquí el meu amic Luis diria feudal– no em deixa. I va per a llarg.
El minoritari PS ha entrat de nou al Consell General una proposició per accedir la nacionalitat al cap de quinze anys (menys és res), però si quan manava ja no va tenir èxit, ara que DA és majoritari llençar la proposta no pot fer poca cosa més que pessigolles al cuirassat Martí&Cinca. Ara no toca, li han respost; primer, l’economia. Doncs no ho acabo d’entendre, perquè si aturar la crisi ocupa tots els esforços dels polítics, ja n’hauríem de veure resultats, no? Però aquest és un altre Foc i lloc.
Quan el meu amic Luis em demani d’aquí a un temps si estic segur de voler fer-me andorrà –per a ell, deixar de ser espanyol– segurament li diré, si tot continua igual, que me n’han passat les ganes. Tanta espera acaba cansant, i més si a sobre hi ha qui no et vol ni amb cinquanta anys al país… Llegia al Diari que són 14.000 els que, podent, no volen accedir al passaport andorrà. Els comprenc. A aquest pas el club aviat tindrà més socis.
