Per els que critiquen l’esport del país (que n’hi ha i molts) només un comentari. És increïble que un ministre pugui relliscar amb la (falsa) noticia d’Apple. Poder només és una anècdota, com assegurava el comunicat de Govern, però el sr. Saboya es va menjar la poma enverinada i ha perdut credibilitat. Ara rescato allò que diu molta gent de l’esport del país: som el que som. He descobert que també val per a la política.

Tant de secretisme feia olorar una bomba informativa. I els del rugbi? Estarien també a la reunió? Segur que sí. Devia ser la primera trobada de la famosa comissió tripartida (Govern-futbol-rugbi) que fa un mes i pico es va anunciar que es crearia per fer el seguiment del projecte de l’estadi Nacional.

Hora i mitja després, i un cop fetes algunes trucades, la bomba es queda en bombeta. O millor en foc d’encenalls. A la reunió, s’ens diu, s’ha tractat sobretot de la gespa de l’estadi Nacional (ojo al dato señores), per arribar a la conclusió de que l’herba artificial o híbrida o com sigui ha de ser adient per jugar a futbol i a rugbi. Per què l’esport de l’oval ara també es pot practicar sobre superficies sintètiques d’última generació. Total, que com aquí no hi ha gaire idea sobre el tema, millor consultar algun especialista de fora. Res de nou. La UEFA ja havia avançat que caldria anar a Anglaterra per veure com conviuen allí sense problema els dos esports. La sopa d’all, vamos. Per a això tant de secretisme? No seria millor parlar de quan s’iniciaran les obres? I de quant duraran? I de si  podran jugar ja els clubs les competicions europees a l’estadi Nacional? D’això, pel que se’ns explica, res de res.    

I què passa amb els dels rugbi? Es van quedar fora de la convocatòria. I ara estan amb la mosca darrere l’orella perquè no es compta amb ells, que sempre han tingut el privilegi d’utilització del camp del Consell (en èpoques passades també conegut com a camp del rugbi). No es va quedar que es crearia una comissió entre tots els implicats?

No costava gaire quedar bé i invitar-los a la trobada, encara que aquesta al final només fos per parlar de gespa. Per una qüestió de diplomàcia, si es vol. O potser és que la reunió tampoc no era tan important? Si és així, no podia enllestir-se amb una simple trucada? Ni que fos la gespa del Camp Nou, que, per cert, ara ja no es canvia.

Capítol apart em mereix la Federació Catalana de Futbol. Després de jugar contra grans potències com l’Argentina o Brasil, Tunísia sap a poc, per molts campions del món que hi hagi a la gespa i per molt Johan Cruyff que estigui a la banqueta sense cobrar (segur?). Primer de tot s’ha de promocionar bé el partit, que per això ja tenen a TV3, i després fer el màxim soroll possible a tot arreu. Vendre el producte (no m’agrada gaire aquesta paraula). Com pot dir el president de la Federació Catalana dies abans del partit que esperen arribar als 30.000 aficionats? Això és la només la meitat de l’Olímpic. L’aspiració ha de ser omplir l’estadi i l’any vinent ja jugarem al Camp Nou. Amb aquests dirigents no anirem enlloc. Els 35.000 no se’ls mereixen.

Serveixi tot aquest preàmbul perquè quedi clar (els que em coneixeu ja m’heu patit) que sóc culer dels d’abans, dels de l’ai, ai, ai. Un és com és i ser del Barça per mi porta implícit el patiment. És per això que després de lo de Getafe veig cada dia la Lliga més blanca. El Madrid, per molt que em costi reconèixer-ho ( i em costa moltíssim), està jugant cada vegada més bé i té una fam tremenda. Això no vol dir que desconfiï del Barça ni que hagi perdut el crèdit que tan bé s’ha guanyat, però el rival està més fort que els últims anys i 6 punts comencem a ser massa, sobretot en una Lliga en què les diferències entre els grans i els petits són cada cop més palpables. Sí, encara falta molta Lliga i és segur que els merengues perdran punts, però els nostres també i més si juguen com ho estan fent lluny de casa.

I és que aquesta és la gràcia de l’esport. No es pot guanyar sempre. El Barça de Guardiola ha fet de l’excepcionalitat la norma, però hem de tenir clar que no perquè ens aixequem molt d’hora, molt d’hora, molt d’hora hem de ser campions de tot. Això no va així. Els altres, tots, també juguen.

De la Nit em quedo amb alguns detalls:

Les absències.

Hi va faltar Albert Llovera, finalista com a millor esportista individual, ‘mosca’ per no haver rebut reconeixement al resultats de la temporada passada, que difícilment podrà repetir.

No vaig veure cap representant de l’FC Andorra. Suposo que per no fer el joc a una secretaria d’Estat d’Esports que els ha deixat sense 50.000 euros que ells consideren seus. Sí estaven Koldo Álvarez, David Rodrigo i Victor Santos, en representació de la Federació Andorrana de Futbol, però Esports es va oblidar d’ells en no fer aparèixer cap imatge de futbol, com bé va captar Rafa Mora, en el vídeo previ a l’inici de l’entrega de premis. Lleig.

I si alguna absència va sobtar va ser la de la majoria de protagonistes. Kevin Esteve, Mireia Gutiérrez, Èric Risco i Cristian Salvador, aquest baixa de darrera hora, no van poder recollir els premis No costava res avisar abans de que no hi serien, però és un bon senyal perquè vol dir que els nostres estan fent el que han de fer, entrenar i preparar la temporada.  

Entre  el millor de la Nit, l’ovació a Ruben Prior, l’esportista dels Special Olympics que va ser el gran triomfador en rebre el reconeixement del món de l’esport nacional. Un gran detall per part del Consell Andorrà.

I el que deia al començament, la dificultat/injustícia a l’hora d’atorgar premis. Què és més premiable un or en uns Jocs dels Petits Estats o ser campió del Migdia Pirineus de rugbi o pujar per segon any consecutiu a la Superlliga 2 en el cas del CV Andorra? Difícil decisió, no? O què han de pesar més, dues medalles als Jocs o dos bons resultats i una temporada plena de regularitat a la Copa d’Europa d’esquí? En el primer cas, han manat els Jocs, en el segon, no. Criteris.

I ara contesto a Jacint Risco, que molt amablement ha fet un comentari a la noticia penjada al web del Diari: En el meu article sobre la Nit escric: “I és que el món del motor sembla que no té prou pes entre els membres del Consell Andorrà de l’Esport, que elegeixen els premiats, ja que tampoc va considerar la candidatura d’Àlex Machado com a millor promesa “per ser massa jove”.

Amb “no tenir prou pes entre els membres del Consell Andorrà ” em refereixo a que no ha guanyat enguany cap del nominats del món del motor (Albert Llovera en especial, perquè Àlex Machado no va entrar entre els finalistes). I per alguna cosa serà. En cap moment poso que tots els membres del Consell Andorrà de l’Esport no tenen en consideració el món del motor. I menys quan un destacat integrant del Consell em va assegurar que tu havies estat un dels defensors de Llovera.

Què passarà ara? És difícil de preveure. No crec que la junta directiva (els que queden) i Emili Puig faci com Josep Graells i entregui les claus a Govern quan la temporada no ha fet més que començar. Suposo que aguantaran bretxa fins el final amb el deute acumulat (i sense que jugadors i cos tècnic de l’any passat cobrin els que se’ls deu) i al juny adiós muy buenas, que a més se’ls acaba el mandat. Però l’altra gran pregunta és: si marxen els que estan ara al capdavant, què passarà amb l’històric FC Andorra? Si ja va costar que sortís una junta quan Carles Mora va deixar el club a 0, qui s’atrevirà ara a agafar la nau amb, com a mínim, 50.000 euros, que no són pocs, de números vermells?.

El Govern ha donat el cop de gràcia (molts pensaran que merescut) a l’FC Andorra.