El Barça estarà en el sorteig de demà. I el més important, no sóc ‘gafe’. No hi crec en aquestes coses, però, com las meigas, ‘haberlas haylas’. Per això ahir no vaig fer res del que havia fet uns dies abans, quan el Madrid ens va eliminar de la Copa de Sa Majestat. Res. Vaig anar a passejar pel Port Olímpic, vaig quedar amb el meu millor amic (merengue i soci de l’Espanyol, per aquest ordre) com uns dies abans (això sí) però no vam repetir cafeteria. De fet, ni vam prendre cafè. Una cola zero i, per compensar, unes braves. Per agafar forces per a la caminada. Torrassa-Collblanch amunt, cap a l’Estadi. I al Camp Nou, un altre canvi. De ‘pixader’. Sempre abans de començar el partit (al descans hi ha una cua tan llarga que donaria la volta a l’estadi). M’assec on sempre (això si que no es canvia) al costat del meu padrí i del doble del cantant de Los Sencillos, Miqui Puig. Ben juntets tots. Aixafat quasi. (Sr. Rosell, quan construeixi el nou Estadi pensi en la comoditat del soci, si us plau). Però ahir no era dia per a queixes. 90 minuts gloriosos i a esperar rival. Si us plau, que no toqui el Madrid. Ja en tinc prou de clàssics, que sóc hipertens, cony!

Per cert, què hauré de fer als quarts? Repetir el que vaig fer ahir? O recuperar la normalitat? I jo que no creia en coses rares…

Quan va acabar la roda de  premsa a Govern vaig sortir amb Llovera al carrer i vaig entendre a què es referia la meva iaia quan a vegades deia d’algú que era més popular que La Moños. No van ser ni cent metres junts i l’Albert ja havia saludat quatre persones i no per compromís. Sempre amb el somriure a la boca. És el que té Lloveroni (copyright Gabi Fernàndez). Allò que el fa ser tan gran. I que fa que es mereixi més que ningú la nominació al Príncep d’Astúries. A Andorra no hi ha un altre com ell i s’ha d’exportar. No trobarem millor ambaixador del país que ell. Segurament no serà un dels dos finalistes del Premi, però s’ha de treballar perquè Llovera pugui arribar lluny. Que se’n parli d’ell. Per què serà una manera positiva de fer país, ara que Andorra està en boca de tots per les motxilles farcides de bitllets que pujava un dels fills d’expresident de la Generalitat. El lobby andorrà a Espanya (si no n’hi ha ens l’inventem) s’ha de posar en marxa. S’ha de donar a conèixer encara més qui és l’Albert Llovera. S’ho mereix.

L’Asier encara no és conscient del Barça que li ha tocat viure. Però per això ja està el mestre jedi per explicar-li que en una època molt, molt llunyana ser del Barça era… un patir constant. Que no es guanyava res (perdó, gairebé res), que passaven les coses més surrealistes (si fins i tot van segrestar Quini!) i que els cracks mundials o s’emprenyaven (Schuster) o els lesionaven (Maradona) o es deixaven portar per la bona vida (Maradona reloaded) o no eren ni catacracks (Roberto Dinamita). La Força va sorgir amb Johan i, superades les pertorbacions gaspartianes, encara ens acompanya, amb el gran mestre Tito lluitant contra l’Imperi de Florentino i Darth Mou. Miraculosament ningú no se’n recorda del Yoda Pep, retirat al planeta de la Gran Poma.

Serveixi tot això per recordar que el gran fenòmen del Planeta Futbol és ‘el pequeñito’, com li deia Asier des del seient del Gol Sud. 86 gols… i pujant. Que la Força t’acompanyi! Molts anys més, si!

Ara bé, tinc un dubte. I em consta que no tan sols jo. Què passarà amb el rugbi mentrestant el Camp del Consell es transforma en Estadi Nacional?. Ja sé el que posa el plec de bases (me l’he llegit), però no m’acabo de creure que es compaginarà l’activitat del rugbi (escola, cadets, júniors, entrenaments i partits del VPC, entrenaments i partits dels ‘isards’) amb les obres. I no m’ho crec segurament per què ningú no ha sortit amb la boca ben grossa a dir que no hi haurà cap problema (ni el Govern, ni l’arquitecte, ni l’estudi d’arquitectura de Barcelona que hi col·labora…). O sigui que permeteu-me que tingui dubtes raonables. I contra aquests em ve al cap la solució Prada de Moles, un camp que no és ni de futbol i que necessita una bona neteja de cara/cirurgia estètica. La Federació de Rugbi es va moure i el comú d’Encamp ja ha dit que vol invertir uns diners l’any vinent per millorar la instal·lació. Ara és el moment per guanyar un segon camp de rugbi al país i sobretot per tenir una alternativa en cas que la construcció de l’Estadi devori el rugbi al Camp del Consell. El Govern segur que ho té al cap, tot i que hauria de posar diners i no sé d’on els treurà. Però és que tampoc sé on anirà el rugbi sinó…

El VPC no està entusiasmat -per dir-ho finament- amb la idea d’haver-se de traslladar-se, ni que sigui un temps, a Encamp. La por de deixar la casa de tota la vida. I el perill que sigui per sempre. Però si no hi ha una altra alternativa, què faran? Em sembla que si s’arregla Prada de Moles el benefici és màxim. Encamp guanya un camp. El rugbi pot entrenar i jugar mentre es construeix l’Estadi i després podria seguir tenir-ne ús. Per què no fer tots els entrenaments del club i de la selecció a Encamp i els partits a l’Estadi Nacional? No em sembla una solució dolenta. Però temps al temps, que potser la família del rugbi no s’haurà de moure de casa. Una casa en obres, si, però casa al cap i a la fi.

L’FC Ordino, com no podia ser una altra manera, ha presentat recurs i ara la patata calenta la té la justícia esportiva de la federació. Si jo fos Mr. Comitè em declararia incompetent per a la causa. La raó és ben clara: com em puc carregar una decisió de l’assemblea sobirana si no hi ha cap argumentació que justifiqui la decisió? Si els representants dels clubs només estaven fent el que manen els estatuts? Sí, amb ‘nocturnidad, premeditación y alevosía’ que dirien en espanyol, però també amb els estatuts en mà. La decisió no agradaria gens ni mica a l’FC Ordino, ho sé, perquè el portaria cap a la comissió jurídica esportiva i això són mesos i mesos i ells el que volen és jugar. Però és que no veig la manera de que l’equip pugui acabar enguany a segona. Tret que algú de les altres instàncies torni a tirar pel dret i revoqui el vet -ja trobarà alguna justificació- o bé es convoqui una assemblea extraordinària perquè els mateixos que es van carregar la il·lusió de l’Ordino li obrin ara la porta. Veurem què passa.

El que està clar és que la junta de la federació hauria de fer un pas endavant -i ja fa tard- i canviar immediatament aquest punt dels estatuts perquè no pot ser que les filies i fòbies/interessos d’uns quants que han quedat retratats passin pel bé del futbol. Perquè, on s’ha vist que una federació no admeti un club? I menys encara si no hi ha uns criteris objectius per vetar-li l’accés? Només a Andorra. Per tot plegat, si us plau, siguem tot lo amateurs que volem, però almenys una mica seriosos.

Ja podeu opinar.

És cert que Bernadó ja va ser banderer (Joan Tomàs també, a Los Ángeles 1984), però crec que com a culminació de la seva trajectòria i per mèrits esportius (arriba a Londres amb la mínima B a la butxaca) es mereixia més que ningú portar la bandera. Queda dit.

Totes aquestes consideracions caducaran quan J0an Tomàs porti la tricolor a l’Estadi Olímpic. Després vindrà el més important, la competició, i aquí només se’ls pot exigir als nostres esportistes que ho donin tot i que millorin les seves marques o que superin els seus resultats. Amb això, per mi, ja n’hi haurà prou. Que competeixin. I si pot ser que demostrin a la gent que els critica (alguns són crítics professionals, que no veuen res bé) que als Jocs no anem de turisme, com pensen. Per què no ha de ser així. La millora personal ha de ser la resposta als ‘rajadors’. Participar en uns Jocs és el màxim. Tornar-hi amb la sensació d’haver fet la feina deu ser la hòstia. Sort.