Isidre Codina serà recordat com el primer seleccionador de futbol d’Andorra. Manoel Miluir per viure a la banqueta l’estrena internacional i David Rodrigo per sumar els primers punts, perque per sobre de tot, als entrenadors se’ls valora pels resultats. Ara arriba Koldo. El temps dirà com serà la seva estada, però de moment ha aconseguit l’elogi unànim. Es necessitava un canvi –deu anys són massa per a un vestidor– i Toni Giribet ha optat pel relleu serè. El lògic i normal.
Anar a buscar un tècnic de fora, desconeixedor de la peculiar idiosincràcia del nostre futbol, era massa arriscat i segurament més car. Koldo, promocionat des de la mateixa federació, era l’aposta segura, la més fàcil. Un home de futbol en sentit ampli, que coneix bé les seleccions inferiors, apassionat i treballador (no sé ben bé perquè, però tothom destaca aquesta faceta seva. No es pressuposa, com el valor al soldat?).
Si Toni Giribet i la seva junta creuen que és imprescindible tenir un director tècnic en exclusivitat –cosa de la qual no n’estic gens segur–, l’elecció de Rodrigo també era lògica després de tants anys movent-se pel mundillo. Això si l’exseleccionador no tenia altres plans –l’ambició d’entrenar algun club a Espanya, per exemple–, que s’ha vist que no els tenia. Rodrigo ha optat per l’opció menys arriscada. On pot estar millor que a Andorra? El futbol està patint la crisi, com tothom. Jugadors i entrenadors que no cobren, concurs d’acreedors fins i tot a primera divisió… No són bon temps per a la lírica.
Potser s’aventura d’aquí a un parell d’anys, quan se li acabi el contracte, com a Koldo. Aquí la federació ha encertat, deixant enrere la pràctica de l’anterior junta. Millor anar renovant de fase en fase. De dos en dos. Quatre anys és massa temps i si les coses no rutllen et pots acabar penedint. Per començar, el sorteig no ha estat agrait. Vells coneguts (Armènia, Macedònia, Irlanda i Rússia) i cap potència llaminera. Poca sort.
Diuen que el gol d’Iniesta contra el Chelsea va despertar l’instint procreador dels barcelonins i ja es parla d’un nou baby boom. Sort que de victòries com la de Londres no n’hi ha cada mes, si no a Andorra, orfes com estem d’alegries –en tots els sentits, no només esportives – ens quedaríem a dues veles. El que és cert és que el futbol/el Barça marca la vida de molta gent. Pel que es veu, fins i tot la sexual. Allò que quan l’equip perdia el culer no sopava ha quedat curt.
Segurament molts dels aficionats que es van deixar emportar per l’eufòria d’aquella nit desitgen ara que els surti un petit Iniesta o fins i tot un Gudjohnsen. És a dir, un futbolista professional. Que reculli fama i diners i els retiri. Aquesta aspiració es podria ampliar a d’altres esports: tennis, bàsquet, fórmula 1, atletisme…
La figura dels pares és clau en l’esport de base. Sense ells, seria impossible tirar endavant. Ara bé, tothom ha de ser conscient que d’iniestes, nadals o alonsos en surten molt pocs, i de vegades costa adonar-se que no els tenim a casa. Que no ens ha tocat la grossa, tot i els esforços i les hores que hi hem dedicat. No hi ha pitjor hooligan que un pare amb la vena als ulls. I d’això en saben prou els educadors/entrenadors, que sempre són els dolents de la pel·lícula. Segur que tothom té al cap aquell pare/mare que sempre es fan notar… Aquí i arreu. Aquest és un mal universal. I al final el gran perjudicat és el fill.
L’altre dia, en el Borrufa, Mireia Gutiérrez, amb el sotscampió olímpic d’eslàlom a Salt Lake Sébastien Amiez al costat, va assegurar que s’ha de motivar més els pares perquè puguin sortir bons esquiadors al país. És cert. Si no porten les criatures a l’esquí club o no es parla d’esquí a casa no es captarà mai l’interès del fill, que ja té suficients distraccions. Ara bé, sense pressionar. La criatura ha de descobrir primer els valors de l’esport i si després surt un bon competidor, molt millor. No s’ha de començar la casa per la teulada. A veure si ho sé complir quan sigui pare…
No sóc andorrà, però el febrer vinent farà vuit anys que visc al país i em sento un més d’aquí. Sense vot, però la llei és la llei (ja seria hora de rebaixar els 20 anys!). Cyril Despres fa uns quants anys que fa vida a les Valls i està més que integrat. Tant que quan guanya el tercer Dakar el primer que contesta quan li demanen és que està molt cansat i que li agradaria estar ja a Andorra, a casa seva. Veient nevar. És un dels nostres i per això el seguiment -per a molts excessiu- que li fem els mitjans de comunicació del país. Aquest -el ressó mediàtic dels residents- és un tema que tractaré aviat.
Vull centrar-me ara en el Dakar 2010. El triomf de Despres sempre estarà sota sospita, fonamentalment a Espanya. La sanció de set hores a Marc Coma va aplanar la victòria el resident, sí, però al francès tampoc no li han regalat res. No s’ha d’oblidar que va ser l’únic pilot que no va fallar en la cursa. Cap errada de pilotatge greu ni cap pana a la KTM.
Alguns companys em demanaven si la penalització a Coma era justa. La veritat és que no tinc ni idea. No estava allà. De fet no hi ha cap testimoni. Només una roda que sembla nova. Potser massa poc argument per carregar-te la cursa, però si els comissaris ho van tenir tant clar deu ser per alguna cosa. Despres va fer el que havia de fer. Ell millor que ningú coneix el desgast que tenen els pneumàtics després de 200 quilòmetres. L’únic que em va semblar excessiu va ser carregar contra Coma un cop aquest va decidir seguir, posant en dubte les dues victòries anteriors al Dakar del pilot d’Avià. No calia. Va ser poc elegant.
No crec que Coma i Despres fossin amics, però a partir d’ara la rivalitat serà a mort. Ja tinc ganes que arribi el Dakar 2011. Sigui a l’Àfrica o a Sud-amèrica la lluita entre els dos serà per no perdre’s.
Tenim el pitjor estadi d’Europa. I no dic del món perquè suposo que a l’Àfrica algun n’hi haurà encara de pitjor. I que duri, que ara li toca al comú negociar amb la propietat la rebaixa del lloguer (43.000 cuques al mes!) i pinta pitjor que les deliberacions del Constitucional sobre l’Estatut. De tota manera no me l’imagino tancat. Seria una catàstrofe.
L’Estadi Comunal no és ni de bon tros una instal·lació digna per a partits internacionals. Sort que els de Callejeros no hi van passar. Si haguessin fet un tomb pels vestidors o haguessin intentat controlar una pilota a la gespa, per no dir provar les cadires de disseny de la tribuna, el reportatge no els hauria sortit tan maco i polit. Segur.
Andorra necessita un estadi nacional, però ara està més lluny que mai. No hi ha diners a la caixa. A cap caixa. I a més la seva construcció no és ni era fa uns anys una prioritat. Demanar-ho ara pot semblar indecent amb la que ens està caient. No ho nego, però això em fa recordar els diners (mal) gastats els últims anys en informes, plans estratègics, candidatures olímpiques, assessors, càrrecs de confiança, més assessors, funcionaris, dossiers, més funcionaris… Sumant, sumant, un bon grapat d’euros.
La UEFA, com es va veure en la darrera visita, està disposada a posar de la seva part, per allò de la solidaritat del futbol, però si una cosa tenen els uefos és que no són ximples i no regalaran un duro. I menys si no veuen bona predisposició. El comú i el Govern –per què no?– han d’anar de la mà, encara que sigui d’entrada per fer-li només un rentat de cara a l’estadi, que és fins on estaria disposada a arribar la UEFA.
Més val això que res. Si hem de quedar-nos com estem –recordo que el camp no té les dimensions reglamentàries– més val fer-ho en les millors condicions possibles per a tothom.
Per desgràcia, a ningú no se li remou ja l’estómac quan la selecció s’ha d’exiliar per jugar contra les grans potències. Enguany, si el sorteig ho vol, tornarà a fer-ho.