Divendres es va jugar l’excitant Catalunya-Tunísia, el partit-festa-reinvindicació que cada any disputa la Selecció. 35.000 irreductibles (perquè només es poden dir així) no van voler faltar a la cita a l’Olímpic Lluís Companys. Sense restar-li mèrits a la seva assistència (i més amb el fred que sempre fa allà), són insuficients. El partit s’ha convertit ja,malauradament, en una ‘patxanga’, que és el que es vol des d’Espanya. No pots ser que només 35.000 donin suport físic a la selecció. On són ara el milió de signatures en favor de les seleccions esportives catalanes? L’efervescència de fa uns anys s’ha diluït completament. Euskadi, contra el mateix rival, va omplir gairebé San Mamés en una nit de gossos, amb pluja i fred. Això sí que és reivindicar el que senten com a seu. Any a any. Només mantenint l’ànim ferm es demostra que s’aspira a la independència futbolística. S’ha de demostrar sempre que hi ha partit que es vol una selecció oficial. I a Euskadi ho fan bé. A Catalunya, en canvi, sembla que la major part de la gent ha fet dejación de funciones i només els més fidels creuen encara la utopia. Que ja està m’està bé. Chapeau per a ells, però partint de la base que mai s’aconseguirà l’oficialitat de la selecció tret que Catalunya sigui políticament independent , serà sempre la lluita de David contra Goliat. Fa un temps, l’esport tirava del carro i la via política semblava possible. A prop, fins i tot. Ara ni l’una ni l’altra. Malauradament.
Capítol apart em mereix la Federació Catalana de Futbol. Després de jugar contra grans potències com l’Argentina o Brasil, Tunísia sap a poc, per molts campions del món que hi hagi a la gespa i per molt Johan Cruyff que estigui a la banqueta sense cobrar (segur?). Primer de tot s’ha de promocionar bé el partit, que per això ja tenen a TV3, i després fer el màxim soroll possible a tot arreu. Vendre el producte (no m’agrada gaire aquesta paraula). Com pot dir el president de la Federació Catalana dies abans del partit que esperen arribar als 30.000 aficionats? Això és la només la meitat de l’Olímpic. L’aspiració ha de ser omplir l’estadi i l’any vinent ja jugarem al Camp Nou. Amb aquests dirigents no anirem enlloc. Els 35.000 no se’ls mereixen.
En resposta al comentari de Huesitos a l’anterior entrada: No em va agradar gens la història de la targeta de Piqué. Indubtablement que la havia de forçar (com fan tots i d’exemples n’hi ha a carretades). I no em va agradar primer de tot perquè va demostrar que no tenia ni idea de que li podien caure dos partits per la simulació (molt greu) i després perquè hi ha millors maneres de forçar una groga. No cal fer-ho amb tan poc dissimul. Ara bé aquí el principal culpable és l’àrbitre (Pérez Lasa). Ell, que es dedica a interpretar durant tot el partit (si és falta o no, si un davanter s’ha tirat a l’àrea o no) soluciona la targeta a Piqué amb un somriure còmplice (demostració que sabia que l’havia forçat expressament) i res més. Si la normativa ha canviat i forçar la targeta es pot sancionar amb dos partits, ell és el que ha d’interpretar que Piqué està atemptant contra l’esperit de la norma. Però no, es va treure el problema de sobre i de passada li va donar al comitè de competició arguments per a sancionar-lo amb un partit.
D’altra banda a mi em sembla excessiu que li puguin caure dos partits, curiosament els mateixos que a Mourinho per ficar-li el dit a l’ull a ‘Tito-Pito’ Vilanova. Per tot plegat, i visto lo visto, no crec que el comitè de competició sancioni mai amb dos partits per molt òbvia que sigui l’acció. Aleshores, calia canviar la normativa?.
De tota manera, sempre va bé una mica de polèmica abans del clàssic, que en això la premsa filo-merengue és especialista. Falta ja menys d’una setmana… el Bernabéu espera. A patir…
L’any vinent farà 30 que sóc soci del Barça. En tenia 9 quan el meu padrí (i oncle a l’hora) em va regalar el primer carnet . Mai no li estaré prou agraït. Al meu pare l’esport, ni fu ni fa. Del Barça, però sense apassionaments. En canvi per al meu padrí era i és el súmmum. Encara recordo quan em va portar a l’aeroport per rebre l’equip que va guanyar la Recopa a Basilea. Tenia 6 anys. Eren altres temps quan no es podia celebrar gairebé res. Ni tan sols aquells títols que estaven predestinats a ser nostres, com la final de Sevilla. Quin mal va fer! La travessa del desert va ser tremenda. Eren els temps de l’Aquest any sí de cada estiu, dels atracaments arbitrals i del complex d’inferioritat envers el Madrid. Fins que el gol de Koeman ( i abans el de Bakero a Kaiserslautern perquè sense el primer el segon no hagués estat possible) va canviar-ho tot. A partir d’aquí, el Barça va regenerar-se i fins els nostres dies (tret de períodes d’excepció que millor no recordar) en què amb Guardiola i Messi (i Xavi i Iniesta i…) el futbol ha assolit l’excel·lència.
Serveixi tot aquest preàmbul perquè quedi clar (els que em coneixeu ja m’heu patit) que sóc culer dels d’abans, dels de l’ai, ai, ai. Un és com és i ser del Barça per mi porta implícit el patiment. És per això que després de lo de Getafe veig cada dia la Lliga més blanca. El Madrid, per molt que em costi reconèixer-ho ( i em costa moltíssim), està jugant cada vegada més bé i té una fam tremenda. Això no vol dir que desconfiï del Barça ni que hagi perdut el crèdit que tan bé s’ha guanyat, però el rival està més fort que els últims anys i 6 punts comencem a ser massa, sobretot en una Lliga en què les diferències entre els grans i els petits són cada cop més palpables. Sí, encara falta molta Lliga i és segur que els merengues perdran punts, però els nostres també i més si juguen com ho estan fent lluny de casa.
I és que aquesta és la gràcia de l’esport. No es pot guanyar sempre. El Barça de Guardiola ha fet de l’excepcionalitat la norma, però hem de tenir clar que no perquè ens aixequem molt d’hora, molt d’hora, molt d’hora hem de ser campions de tot. Això no va així. Els altres, tots, també juguen.
Segueixo la jornada de futbol internacional. Hi juguen tots. Repesca europea, amistosos a qualsevol lloc del món, partits del Pre-mundial a Sud-Amèrica, Àfrica, Àsia, la CONCACAF… I Andorra? Què passa? Que ningú no vol jugar amb la nostra selecció? No és la primera vegada que passa. La Federació es veu incapaç de tancar cap amistós. No és lògic ni normal. I es fa estrany. Andorra no existeix. O ho sembla i sap greu.
