Canito on the Blog

Nit de festa (i no tanta) la del dilluns a l’Auditori Nacional d’Ordino. Això d’atorgar premis sempre és complicat, però em puc felicitar per les meves dots de Pitoniso Pito. Al matí, al programa de l’amic Xavi Mujal d’AD Ràdio vaig fer els meus pronòstics (algun amb informació privilegiada, ho reconec) i dels guanyadors només en vaig errar un. El premi a Èric Risco com a millor promesa masculí. Pensava que l’aposta del Consell Andorrà de l’Esport seria per Bernat Escorihuela, pels seus resultats i per donar suport a una disciplina, l’escalada esportiva, que està en ascens. Per cert, pregunto: fins quan es considera que un esportisa és promesa? i a partir de quan entres en aquesta categoria? Si em voleu contestar, us ho agrairia, perquè jo no ho tinc gens clar.

De la Nit em quedo amb alguns detalls:

Les absències.

Hi va faltar Albert Llovera, finalista com a millor esportista individual, ‘mosca’ per no haver rebut reconeixement al resultats de la temporada passada, que difícilment podrà repetir.

No vaig veure cap representant de l’FC Andorra. Suposo que per no fer el joc a una secretaria d’Estat d’Esports que els ha deixat sense 50.000 euros que ells consideren seus. Sí estaven Koldo Álvarez, David Rodrigo i Victor Santos, en representació de la Federació Andorrana de Futbol, però Esports es va oblidar d’ells en no fer aparèixer cap imatge de futbol, com bé va captar Rafa Mora, en el vídeo previ a l’inici de l’entrega de premis. Lleig.

I si alguna absència va sobtar va ser la de la majoria de protagonistes. Kevin Esteve, Mireia Gutiérrez, Èric Risco i Cristian Salvador, aquest baixa de darrera hora, no van poder recollir els premis No costava res avisar abans de que no hi serien, però és un bon senyal perquè vol dir que els nostres estan fent el que han de fer, entrenar i preparar la temporada.  

Entre  el millor de la Nit, l’ovació a Ruben Prior, l’esportista dels Special Olympics que va ser el gran triomfador en rebre el reconeixement del món de l’esport nacional. Un gran detall per part del Consell Andorrà.

I el que deia al començament, la dificultat/injustícia a l’hora d’atorgar premis. Què és més premiable un or en uns Jocs dels Petits Estats o ser campió del Migdia Pirineus de rugbi o pujar per segon any consecutiu a la Superlliga 2 en el cas del CV Andorra? Difícil decisió, no? O què han de pesar més, dues medalles als Jocs o dos bons resultats i una temporada plena de regularitat a la Copa d’Europa d’esquí? En el primer cas, han manat els Jocs, en el segon, no. Criteris.

I ara contesto a Jacint Risco, que molt amablement ha fet un comentari a la noticia penjada al web del Diari: En el meu article sobre la Nit escric: “I és que el món del motor sembla que no té prou pes entre els membres del Consell Andorrà de l’Esport, que elegeixen els premiats, ja que tampoc va considerar la candidatura d’Àlex Machado com a millor promesa “per ser massa jove”.

Amb “no tenir prou pes entre els membres del Consell Andorrà ” em refereixo a que no ha guanyat enguany cap del nominats del món del motor (Albert Llovera en especial, perquè Àlex Machado no va entrar entre els finalistes). I per alguna cosa serà. En cap moment poso que tots els membres del Consell Andorrà de l’Esport no tenen en consideració el món del motor. I menys quan un destacat integrant del Consell em va assegurar que tu havies estat un dels defensors de Llovera.

No m’ha sorprès la decisió del Govern de negar-li els 50.000 euros a l’FC Andorra. Sí que m’ha sorprès que triguessin tant. Estava clar que no els hi anaven a donar. Primer perquè no hi ha un euro i després perquè el club -i sinó que ho demostri- no ho tenia tot lligat. Sempre he pensat, i així ho he escrit, que a l’FC Andorra li corresponien aquests diners. De fet, el Govern socialdemòcrata ja els hi havia pagat quan l’equip jugava a plata. Però com que no era un compromís seu quan van començar a anar maldades va tancar l’aixeta, Sense dir res al club, que va anar fent confiant en rebre els diners. Amb l’arribada del nou Govern la patata calenta se la van quedar Jordi Cerqueda i per extensió Antoni Martí  i després de setmanes -i mesos- de marejar la perdiu la negativa ha arribat.

Què passarà ara? És difícil de preveure. No crec que la junta directiva (els que queden) i Emili Puig faci com Josep Graells i entregui les claus a Govern quan la temporada no ha fet més que començar. Suposo que aguantaran bretxa fins el final amb el deute acumulat (i sense que jugadors i cos tècnic de l’any passat cobrin els que se’ls deu) i al juny adiós muy buenas, que a més se’ls acaba el mandat. Però l’altra gran pregunta és: si marxen els que estan ara al capdavant, què passarà amb l’històric FC Andorra? Si ja va costar que sortís una junta quan Carles Mora va deixar el club a 0, qui s’atrevirà ara a agafar la nau amb, com a mínim, 50.000 euros, que no són pocs, de números vermells?.

El Govern ha donat el cop de gràcia (molts pensaran que merescut) a l’FC Andorra.

Ja ha passat Meritxell i l’estiu ens ha deixat. Esportivament, la cosa ha anat ben servida. I malauradament amb massa situacions que no m’acaben d’agradar. Deixo aquí unes quantes (ho sento, espero ser més optimista un altre dia).

No m’agrada que la selecció de futbol jugui com mai i perdi com sempre

 No m’agrada que la UEFA ens obligui a jugar contra Irlanda al Comunal, tot i que sap que el nostre estadi no pot acollir el partit

No m’agrada tenir un estadi tercermundista

 No m’agrada que el Govern aprovi un crèdit extraordinari de 8,4 milions per acaba la plaça del Consell General

 No m’agrada tenir un estadi tercermundista, repeteixo

No m’agrada que Andorra Turisme es gasti 225.000 euros en el patrocini de la Vuelta a Espanya

No m’agrada que anem a un Mundial de judo i perdem en el primer combat per no voler lluitar

No m’agrada que Mourinho li posi el dit a l’ull a Tito Vilanova

No m’agrada el ‘calbot’ de Tito Vilanova a Mourinho, tot i que reconec que hagués reaccionat igual 

No m’agrada que la Federació Espanyola de Bàsquet menystingui la Leb plata

No m’agrada que totes les federacions facin cobrar impost revolucionari al clubs en temps de crisi severa

No m’agrada la crisi

No m’agrada que Montse Garcia es quedi sense Jocs per una lesió

 No m’agrada que els jugadors de l’FC Andorra no hagin cobrat tots els sous de l’any passat

 No m’agrada que es mori gent del rugbi com Patrick François

No m’agrada que no m’agradin tantes coses, però és el que hi ha. No m’ho tingueu en compte. Hi haurà dies millors.

¡Que vienen las suecas!  Tinc un amic que sent especial carinyo per Alfredo Landa (com lligava com a prototip de macho ibérico!). I ahir em vaig recordar d’ell quan a mitja tarda vaig saber que la UEFA no deixava Andorra jugar contra Irlanda a Cornellà-El Prat. Vaig pensar immediatament en el Comunal i en la d’irlandesos que ens envairan. No vaig arribar, però, a cridar ¡que vienen las irlandesas!. Primer perquè a la redacció em prendrien per boig (tot i que pitjors coses s’han vist) i després perquè no són ben bé iguals (perquè no ens toca mai en tots aquests sortejos jugar contra Suècia?). Ara bé, la cosa té gràcia. Algú pot dir-me a dia d’avui quants irlandesos vindran a Andorra? I el més important, quants vindran sense entrada? Sap la UEFA la que es pot liar si algun miler de verds fan una excursioneta al Principat el 7 d’octubre? Quin marrón també per a la federació. De res els ha servit a Gea i companyia implorar als capos de Nyon: ”no a casa meva, no,  si us plau”. Doncs si, a casa teva i arregla-la d’una vegada. Per què aquí està el quid de la qüestió. El Comunal és el pitjor estadi del món i toca reformar-lo. JA. No fem més el ridícul. Abans no hi havia interès. Ara que n’hi ha, i molt, la caixa està buida, i molt també. Però s’han de fer les obres  ja perquè la padrina UEFA dóna uns calerons que potser acabaran anant cap a un altre lloc si es cansa. I no pot ser perquè Andorra, si parlem de camps de futbol, és tercermundista i necessita almoina.