Zurich ha reconegut una vegada més a l’FC Barcelona. Messi, Pep Guardiola i cinc jugadors al Millor equip del 2011. La Gala de la Pilota d’Or no ha fet més que reconèixer el gran any dels blaugrana i els guardons són més que justos. Fins i tot José Mourinho ha reconegut els mèrits de l’entrenador català (no he sentit a Cristiano Ronaldo fer el mateix amb Messi!). L’absència del tècnic i dels jugadors del Reial Madrid (a banda de CR7 també estaven a l’onze ideal Casillas, Sergio Ramos i Xabi Alonso) em sembla del tot inapropiada. Per una qüestió d’imatge. És cert que avui tenen partit de Copa a Màlaga, amb la classificació gens clara, però també és cert que l’organització posava a disposició dels protagonistes un vol privat (com a la llarga delegació del Barça) per poder arribar a casa el mateix dia. Una gala de la Pilota d’Or no és una entrega de premis qualsevol. L’organitza la FIFA i a Zurich es reuneix el bo i millor del futbol mundial. Veure per televisió el cromo de Cristiano Ronaldo i Mourinho al costat de les cares de Messi, Xavi, Guardiola o Sir Alex Ferguson en el moment d’esperar la decisió feia mal. I feia pensar en el mal perdre dels madridistes. Estic segur que si hagués sigut el Barça el que s’hagués trobat en la mateixa situació hagués enviat els seus i ja està, amb la imatge intacta, que no costa tant. La Pilota d’Or i els guanyadors no es mereixen aquest mensypreu. Ells sabran.
La cita era dimarts a les quatre de la tarda. A l’edifici administratiu. Reunió secreta cap de Govern-Federació Andorrana de Futbol. I dic secreta perquè gent de la mateixa federació no tenia ni idea de que estava programada. Primera trobada després de festes. Màxima discreció. Fins que, ves per on, un periodista que es trobava per allí –a vegades la sort també existeix a l’hora d’aixecar temes- enxampa Toni Giribet i Tomàs Gea dirigint-se a Govern. No cal ser gaire espavilat per veure que d’allò podia sortir una notícia. El secret s’havia anat en orris. Per pura sort (mala sort deurien pensar els implicats).
Tant de secretisme feia olorar una bomba informativa. I els del rugbi? Estarien també a la reunió? Segur que sí. Devia ser la primera trobada de la famosa comissió tripartida (Govern-futbol-rugbi) que fa un mes i pico es va anunciar que es crearia per fer el seguiment del projecte de l’estadi Nacional.
Hora i mitja després, i un cop fetes algunes trucades, la bomba es queda en bombeta. O millor en foc d’encenalls. A la reunió, s’ens diu, s’ha tractat sobretot de la gespa de l’estadi Nacional (ojo al dato señores), per arribar a la conclusió de que l’herba artificial o híbrida o com sigui ha de ser adient per jugar a futbol i a rugbi. Per què l’esport de l’oval ara també es pot practicar sobre superficies sintètiques d’última generació. Total, que com aquí no hi ha gaire idea sobre el tema, millor consultar algun especialista de fora. Res de nou. La UEFA ja havia avançat que caldria anar a Anglaterra per veure com conviuen allí sense problema els dos esports. La sopa d’all, vamos. Per a això tant de secretisme? No seria millor parlar de quan s’iniciaran les obres? I de quant duraran? I de si podran jugar ja els clubs les competicions europees a l’estadi Nacional? D’això, pel que se’ns explica, res de res.
I què passa amb els dels rugbi? Es van quedar fora de la convocatòria. I ara estan amb la mosca darrere l’orella perquè no es compta amb ells, que sempre han tingut el privilegi d’utilització del camp del Consell (en èpoques passades també conegut com a camp del rugbi). No es va quedar que es crearia una comissió entre tots els implicats?
No costava gaire quedar bé i invitar-los a la trobada, encara que aquesta al final només fos per parlar de gespa. Per una qüestió de diplomàcia, si es vol. O potser és que la reunió tampoc no era tan important? Si és així, no podia enllestir-se amb una simple trucada? Ni que fos la gespa del Camp Nou, que, per cert, ara ja no es canvia.
Divendres es va jugar l’excitant Catalunya-Tunísia, el partit-festa-reinvindicació que cada any disputa la Selecció. 35.000 irreductibles (perquè només es poden dir així) no van voler faltar a la cita a l’Olímpic Lluís Companys. Sense restar-li mèrits a la seva assistència (i més amb el fred que sempre fa allà), són insuficients. El partit s’ha convertit ja,malauradament, en una ‘patxanga’, que és el que es vol des d’Espanya. No pots ser que només 35.000 donin suport físic a la selecció. On són ara el milió de signatures en favor de les seleccions esportives catalanes? L’efervescència de fa uns anys s’ha diluït completament. Euskadi, contra el mateix rival, va omplir gairebé San Mamés en una nit de gossos, amb pluja i fred. Això sí que és reivindicar el que senten com a seu. Any a any. Només mantenint l’ànim ferm es demostra que s’aspira a la independència futbolística. S’ha de demostrar sempre que hi ha partit que es vol una selecció oficial. I a Euskadi ho fan bé. A Catalunya, en canvi, sembla que la major part de la gent ha fet dejación de funciones i només els més fidels creuen encara la utopia. Que ja està m’està bé. Chapeau per a ells, però partint de la base que mai s’aconseguirà l’oficialitat de la selecció tret que Catalunya sigui políticament independent , serà sempre la lluita de David contra Goliat. Fa un temps, l’esport tirava del carro i la via política semblava possible. A prop, fins i tot. Ara ni l’una ni l’altra. Malauradament.
Capítol apart em mereix la Federació Catalana de Futbol. Després de jugar contra grans potències com l’Argentina o Brasil, Tunísia sap a poc, per molts campions del món que hi hagi a la gespa i per molt Johan Cruyff que estigui a la banqueta sense cobrar (segur?). Primer de tot s’ha de promocionar bé el partit, que per això ja tenen a TV3, i després fer el màxim soroll possible a tot arreu. Vendre el producte (no m’agrada gaire aquesta paraula). Com pot dir el president de la Federació Catalana dies abans del partit que esperen arribar als 30.000 aficionats? Això és la només la meitat de l’Olímpic. L’aspiració ha de ser omplir l’estadi i l’any vinent ja jugarem al Camp Nou. Amb aquests dirigents no anirem enlloc. Els 35.000 no se’ls mereixen.
En resposta al comentari de Huesitos a l’anterior entrada: No em va agradar gens la història de la targeta de Piqué. Indubtablement que la havia de forçar (com fan tots i d’exemples n’hi ha a carretades). I no em va agradar primer de tot perquè va demostrar que no tenia ni idea de que li podien caure dos partits per la simulació (molt greu) i després perquè hi ha millors maneres de forçar una groga. No cal fer-ho amb tan poc dissimul. Ara bé aquí el principal culpable és l’àrbitre (Pérez Lasa). Ell, que es dedica a interpretar durant tot el partit (si és falta o no, si un davanter s’ha tirat a l’àrea o no) soluciona la targeta a Piqué amb un somriure còmplice (demostració que sabia que l’havia forçat expressament) i res més. Si la normativa ha canviat i forçar la targeta es pot sancionar amb dos partits, ell és el que ha d’interpretar que Piqué està atemptant contra l’esperit de la norma. Però no, es va treure el problema de sobre i de passada li va donar al comitè de competició arguments per a sancionar-lo amb un partit.
D’altra banda a mi em sembla excessiu que li puguin caure dos partits, curiosament els mateixos que a Mourinho per ficar-li el dit a l’ull a ‘Tito-Pito’ Vilanova. Per tot plegat, i visto lo visto, no crec que el comitè de competició sancioni mai amb dos partits per molt òbvia que sigui l’acció. Aleshores, calia canviar la normativa?.
De tota manera, sempre va bé una mica de polèmica abans del clàssic, que en això la premsa filo-merengue és especialista. Falta ja menys d’una setmana… el Bernabéu espera. A patir…
