El millor que li pot passar a un dissenyador és que una de les icones de Hollywood, a poder ser una de les nominades a millor actriu, esculli un dels seus dissenys per passejar-se per la catifa vermella dels Oscar. Que aquest passeig és un aparador no és una metàfora. Ho és. Pels dissenyadors de moda, per les cases d’alta joieria i pels mateixos actors i actrius. I com passa amb la resta d’aparadors, està pensat perquè et vinguin ganes de consumir els seus productes. Poden ser pel·lícules, vestits o cosmètics. El famós perfum No 5 de Chanel va reportar importants beneficis a la casa quan es va posar a la venda, i un dels motius del seu èxit va ser que per a les consumidores era l’oportunitat d’accedir a un producte de la, inaccessible per a la majoria, marca de la camèlia. Els cosmètics poden ser una de les divisions més rendibles d’una firma de moda, així que quan una actriu és imatge d’una marca no només hem de tenir en compte la repercussió de les seves aparicions en les vendes del prêt-à-porter; i, alhora, l’aparador, entre d’altres coses, és per als actors i les actrius l’oportunitat de ser imatge d’alguna casa. Una oportunitat gens menyspreable. I nosaltres opinem si aquesta té més estil que l’altra, quan, en la majoria dels casos, els seus estilistes han intervingut en l’elecció. De manera que l’anhelat glamur que veurem desfilar per la catifa vermella és un producte controlat, té aquesta dosi d’avorriment i aquesta dosi de perfecció, i això em fa pensar que aquest any no hi haurà l’al·licient de veure el Mickey Rourke, nominat el 2009 per El lluitador, lluint un penjoll amb la foto del seu estimat Loki, el chiuahua de divuit anys que se li moria dies abans de l’esdeveniment. Va ser una llàstima que no guanyés l’estatueta. La Sophia Loren declarava no fa gaire que la resta d’actrius del repartiment de Nine pràcticament no menjava i els fotògrafs tenen clar que pots fer el que vulguis amb una foto. Diuen que tothom es vol assemblar a les noies de les revistes i que ni elles s’hi assemblen. I aquestes informacions ens conforten, però alhora ens agrada ser enlluernats per aquest món, ens agrada que la fàbrica de somnis existeixi perquè estar sempre desperts és esgotador.
Després de pujar al taxi i tancar la porta em sembla sentir el cant d’un ocell. El taxista arrenca. Torno a sentir el cant d’un ocell. De més d’un ocell. Hi ha alguna cosa en el seient del davant. Què duu, ocells? – li pregunto. Sí – em respon, i es queda callat. Aixeco el cap. Miro per damunt del respatller. En el seient del copilot hi ha quatre caixetes. Una al costat de l’altra. Quatre gàbies, encaixades, cadascuna, dins d’una funda opaca amb només una petita obertura de l’amplada d’un dit en la part superior. Se senten els ocells cantar però no els puc veure. De quina espècie són? – li demano. Són caderneres. Perquè duu aquells ocells en el taxi? Per un cop que m’agradaria que el taxista fos d’aquests que t’empipa durant tot el trajecte amb les seves neures, i aquest no parla! Deu estar fart que li preguntin pel coi dels ocells. Són ocells destinats a participar en concursos de cant? La gent té aficions ben curioses i em consta que unes setmanes abans del gran dia es tapa els ocells perquè quan les pobres bèsties vegin la llum cantin amb desesper. Però el noi em fa saber que no és el cas. No sé per què els passeja ni per què vol aquells animals en una gàbia. No li puc treure gaire informació. Només em diu que un parell se li havien escapat i els havia pogut agafar fàcilment perquè s’apropaven a les gàbies, buscaven menjar, que s’havien criat en captivitat i que no sabien viure d’una altra manera. Abans que el taxi s’aturi passem per davant d’una botiga de Louis Vuitton. Els aparadors escollits per la marca de roba i complements de luxe per aquesta temporada són gàbies daurades que contenen preuats objectes de desig; sabates, bosses de mà. Què tancaríeu dins d’una gàbia? Què us agradaria que no se us pogués escapar? Algú, potser? La feina, el sou, la salut?
Ens hem criat en captivitat i la majoria necessitem la llibertat de decidir viure a prop de la gàbia, i de queixar-nos de fer-ho. La llibertat de treballar cada dia, de cobrar un sou a final de mes, la llibertat de tenir una casa, de tenir algú que ens esperi i algú a qui esperar, la llibertat d’anar a la botiga i comprar les sabates de l’aparador. Som covards? En l’àmbit particular que cadascú es respongui, en general, i malgrat tot, viure és de valents.
La setmana passada moria el dissenyador britànic Alexander McQueen. Era jove. Tenia quaranta anys. Es va suïcidar. La notícia em va entristir, com cada cop que desapareix un creador. Els motius dels dissenys de McQueen respiraven una atmosfera freda, gairebé no humana. I el seu motiu més emblemàtic; una calavera. Era la figura escollida per fer de tanca dels seus clutch, era el dibuix que estampava collecció rere col·lecció en els seus mocadors de coll. Les noies s’aglomeraven a la botiga d’Old Bond Street per adquirir-ne un, per fer-se amb el nou model; calaveres d’un nou color sobre un fons d’un nou color. En una de les camisetes de la passada collecció imprimia la cara de la Marilyn Monroe. Una meitat era la cara que identifiquem amb ella, l’altra meitat era la calavera de la sexy Marilyn. Karl Lagerfeld deia que potser “a força de flirtejar amb la mort, la mort acabi per atraure’t”. Isabella Blow, la millor amigua de McQueen, se suïcidava ara fa tres anys i la seva mare moria aquest febrer. Però no només estampava calaveres. El sensible hooligan de la moda, que havia après l’ofici amb un dels sastres més tradicionals de Londres, era un dels grans dissenyadors britànics. Cintures ajustades. Talls impecables. Les properes calaveres, les properes cintures ajustades, les properes espatlles impecables, els propers estampats simulant estructures de vidre o mons sorgits de les profunditats dels fons marins, on, en la darrera desfilada, imaginava la nostra vida, ja no respiraran la seva visió del món. Serà la visió d’alguna altra persona, algú contractat perquè el seu univers no desaparegui. No té res de romàntic, només són diners. Les vendes de les seves col·leccions es van disparar un 1.400% després de la notícia, i el grup que en controla el 51% va tenir clar que calia continuar; “és el millor homenatge que li podem retre”.
I així, el noi del cabell rapat i les botes d’estil militar, fill d’un taxista, serà d’aquí a uns anys una llegenda. I, d’aquí a uns anys, el dissenyador de torn de la marca potser farà una camiseta amb la meitat de la cara de McQueen i la meitat de la seva calavera. Però ho farà per seguir amb l’exitosa estètica de la casa, no perquè sigui la seva sincera visió del món i de la vida.
Quan arribo a la perruqueria la dona ja fa una estona que hi és. Té acaparades tres persones: la colorista i dos dels estilistes. Aquell dia s’estrena com a clienta. La de la manicura em passa pel costat i puja les celles. Em fa saber en veu baixa –en aquests llocs dominen l’art de parlar dels altres sense ser sentits– que fa mitja hora que té aquells tres pendents d’ella. No acaba de tenir clar què es vol fer. L’obsessiona sanejar-se el cabell. El té encrespat. Li proposen tractaments reparadors i, evidentment, la possibilitat de tallar-se’l. “He viscut a Nova York i a París i sempre he tingut el cabell així!”, sembla que no és el primer cop que els ho fa saber. Ha vist món, i no un món qualsevol, i, de retruc, ha vist d’altres perruqueries. Potser no és rellevant, però per a ella és el pilar del seu argument per qüestionar les opcions que li proposen. Els diu que no a tot, res li sembla bé, però, alhora, insisteix que no pot anar amb aquell cabell tan encrespat. La colorista, que té bastanta mala llet i amb qui jo tinc hora, es mossega la llengua. Per ganes l’engegaria però no pot fer-ho. És una clienta. Finalment la dona accedeix. Li faran un tractament a base de queratina. Se l’enduen cap al rentacaps i la torno a sentir: “He viscut a Nova York i a París…”, insisteix en allò com si s’hagués passat mitja vida rondant per la Via Làctia. Em fa pensar en l’escena final de Blade Runner: “He vist coses que vosaltres, humans, no creuríeu.” Un cop finalitzat el tractament i ja pentinada, es mira al mirall. Ara en un, ara en un altre. Somriu per a ella. Sembla satisfeta. “M’ha quedat bé!”, li diu a la colorista. Es mira de nou i, finalment, se’n va.
Aquella dona havia d’anar a la perruqueria i al psicoanalista però ho va concentrar tot a la perruqueria. Es va estalviar, almenys, dues sessions de teràpia. Però, potser no ho fem tots? En menor o major grau, no necessitem la gent que ens envolta per descarregar les nostres neures? Al sortir vaig anar a menjar alguna cosa. A la taula del costat una parella parlava de les seves coses. Disposar d’un univers que no acabi en un mateix i que t’absorbeixi part de les neures és també una de les grans necessitats que ens duen a emparellar-nos.