Entre partit i partit del Mundial, un home es posa a jugar a la Play. Per descansar la vista del fons verd, per descarregar la tensió i preparar-se per veure el següent partit. Ja no és un aficionat al futbol, ara és un pistoler del Far West. El joc l’hi va recomanar un amic. És una adaptació d’un exitós joc on el protagonista és un delinqüent. En aquell et carregues traficants, policies o vianants i, en aquest, pistolers, i també et donen punts si fas la pell a un ós rentador o a un conill, i, tant en l’un com en l’altre, si ets prou a prop de la víctima, la pantalla s’esquitxa de sang. Aquest tipus de distraccions, si tenim en compte la seva acollida, i no el fet que puguin provocar addicció, fomentin la violència o ens ancorin en el sofà, són tot un èxit. I, si no ens satisfà matar un ós rentador però sí cremar greix, també s’ha pensat, sense lliurar-nos de la dependència d’una pantalla, que puguem fer exercici. I cada cop ens caldrà menys el comandament. Amb la veu i els nostres moviments ja es fan meravelles. Després les nostres emocions influiran en l’activitat. I començarem a sentir olors i sensacions. I, com les coses sempre han passat d’aquesta manera, hi haurà un mercat il·legal d’aplicacions amb continguts il·legals. I s’acabarà destinant una part de l’habitatge a una estança on poder desconnectar de l’altra realitat. Una necessitat que, per desgràcia, cada cop està més arrelada en la gent. I, algun dia, tindrem l’opció de fer les nostres vacances dins d’aquesta estança. I segons el nostre poder adquisitiu podrem comprar aplicacions més sofisticades. Les coses també sempre han passat d’aquesta manera. I així ja no ens haurem de discutir en el moment de fer les maletes. Ni el monsó ens aixafarà unes vacances exòtiques. Ni agafarem càncer de pell –almenys això no–. I, si convé, cadascú de la família farà, en el seu habitacle, les vacances per la seva banda. I quan tornem a la feina, que potser realitzem des de casa, ens preguntaran a través de la xarxa com ha anat, i presumirem de l’aplicació “Vaixell, illa privada i amics guapos”, que ens va costar l’equivalent a quatre sous, i, en un món molt més avançat, continuarem sospirant per tornar a estar de vacances i desconnectar de la realitat.
Quan vaig entrar a la consulta del metge la nena i la seva mare ja hi eren. La mare estava asseguda en una cadira i de tant en tant gronxava el cotxet on seia la nena. La nena no tenia l’any. En la consulta hi havia un home que estava de peu mirant per la finestra –els homes són més nerviosos i els costa estar molta estona asseguts– i dues dones. Una de les dones seia dos seients més enllà de la mare i la nena, a la mateixa banda. L’altra dona seia al seu davant. Jo em vaig asseure al costat d’aquesta, deixant un seient lliure enmig. Si hi ha lloc preferim deixar respirar el nostre espai vital. No vaig tardar gaire a fixar-me en la mare i la filla. Bé, no sé si eren mare i filla. M’ho vaig suposar. Aquelles dues dones segurament també ho van donar per fet. Fa alguns dies, en la celebració de l’aniversari de l’editorial Quaderns Crema, l’Empar Moliner feia broma sobre el llibre d’estil. Explicava que en un dels seus articles havia fet servir el terme negre, el qual va haver de corregir per subsaharià, així que, tot i que el seu personatge era de Nova Orleans, va passar a ser un subsaharià de Nova Orleans amb un saxo. No em volia desviar del tema però, en aquest cas, la mare i la nena segurament sí que eren subsaharianes. I aquesta part de la seva descripció no tindria més importància si no fos perquè diria que tenia molt a veure amb la curiositat que despertava en les dues dones. Una curiositat que vaig seguir a través de les mirades de les dones fins a aquella nena. Les dues dones devien passar de la setantena i, en un lloc on la diversitat racial és nova, aquella nena, més que la seva mare, despertava l’interès, discret i educat, de les dues senyores. La nena s’agafava els peus, se n’enduia un cap a la boca, la mare li tornava a posar el mitjó que s’havia fet caure, mirava cap amunt, somreia… No feia res d’especial, i tot el que feia, ho era, com passa amb qualsevol nadó. Les mirades de les dues dones em van arrossegar fins a la nena i de la nena vaig tornar cap a les dues dones. I vaig intentar imaginar què pensaven. Aquelles dones que passaven de la setantena i que havien vist créixer molts nens pensaven coses bàsiques i rellevants, coses tan bàsiques que trobem inadequat dir en veu alta. Pensaven que tots som iguals.
Volar en una companyia de baix cost té, en principi, l’avantatge de ser més barat. I no et tracten malament. Només et tracten pitjor. Tot i que pitjor és un matís totalment suportable. Compres el bitllet i no acabes d’estar segura del que tens. Tot allò que abans donaves per fet, com, per exemple, que el teu passatge es correspon amb un seient, no ho pots donar per fet. No són despreciables la facilitat i el grat amb els quals a canvi de diners, o, a canvi d’estalviar-nos diners, acceptem que ens suprimeixin tantes comoditats com sigui possible. Però algunes companyies t’ofereixen opcions per intentar normalitzar el teu bitllet, per exemple, el speedy boarding, o el que és el mateix, si viatges en un vol sense seient assignat, poder ser dels primers a embarcar. I per pocs euros et trobes fent una cua paral·lela a la dels que no han contractat aquesta opció i que, per la lògica del perfil del passatger de la companyia i perquè contractar-ho tingui sentit, són la majoria.
Si hi ha finger aquí acaba la història, però si no n’hi ha, un cop passat el control d’embarcament, encara dins la terminal, les dues fileres es mantenen separades en espera del bus. Amorrats a les portes de vidre es respira certa tensió. Hi haurà dos busos? Però tot està controlat i primer s’obren les portes darrere les quals esperen els del speedy boarding. Puges al bus, t’apinyes amb la resta dels que tenen aquesta opció i et tanquen amb una cadena que va d’ample a ample del bus per separar-te dels que ara pujaran. Com si primer carreguessin el porc ibèric i després el porc comú. I mentre el bus avança tots comencem a posar ulls de bestiar. Separats per aquella ridícula cadena. I quan ets davant l’avió, les portes del bus s’obren seguint les mateixes pautes anteriors. I t’afanyes, perquè tens la patètica opció de poder ser dels primers que corrin cap a l’avió, escollir seient i assegurar-te un lloc per al passatge de mà.
Ja no se’ns fa estrany considerar que ens puguin fer pagar per anar al bany, o que s’estudiï la possibilitat de viatjar de peu. No hem aconseguit que el pobre bestiar que volta pel món es transporti d’una manera digna però aviat tindrem l’oportunitat de tastar l’experiència per un mòdic preu.
En un curs de postgrau dirigit a desenvolupar habilitats directives, el professor comenta als seus alumnes els resultats d’un test fet a alumnes d’un reputat MBA. La classe que avui els ocupa prova de donar pistes sobre certs biaixos que es donen en la presa de decisions.
Quan als alumnes del MBA els van fer una sèrie de preguntes proposant-los dues possibles solucions, i els van demanar que escollissin una resposta i li atribuïssin amb quina probabilitat, segons ells, era la resposta correcta, el resultat va ser que de les respostes marcades amb un percentatge del 100%, és a dir, l’alumne estava segur del seu encert, només n’eren correctes un 89%, i de les respostes marcades com a correctes amb una probabilitat d’un 80%, només eren la resposta correcta en un 55% dels casos. És a dir, que els alumnes tendien a una sobreconfiança en les seves prediccions. Mirat d’una altra manera, si de les respostes que s’estimaven correctes amb un 80% de probabilitats només n’eren certes un 55% (un percentatge molt proper al 50%) volia dir que, en general, s’atribuïen probabilitats molt altes (i un 80% ho és) a una cosa de la qual es podria dir que no se’n tenia ni idea. Primer consell del professor. Anar amb compte amb la confiança que tenim en les nostres estimacions i, també important, en la que ens poden transmetre les persones que ens rodegen, les que consultem, les que ens volen vendre alguna cosa… (encara que sigui amb tota la bona fe).
El següent punt que toca és la nostra aversió al risc i com es pot veure alterada per “com van les coses”. Quan les coses van bé, per exemple, quan es guanya en una inversió, gran part de la gent està menys disposada a assumir riscs, ja que, d’alguna manera, ja s’està satisfet, però quan hi ha pèrdues es tendeix a incrementar l’exposició al risc amb l’afany de recuperar aquestes pèrdues. Segon consell del professor. Ser capaços de veure la desinversió com una oportunitat. I, en general, això d’una retirada a temps, pot ser molt útil.
El professor acaba amb un missatge esperançador. Les prediccions s’entrenen, pots aprendre a corregir aquests biaxos, a ser més realista amb allò que esperes. Sí, és esperançador, i pràctic, però si ho passes a les nostres vides també sona dur.