Teresa Colom

Món avançat

blocs — Sat, 10 Jul 2010 05:43:45 +0000

Entre partit i partit del Mundial, un home es posa a jugar a la Play. Per descansar la vista del fons verd, per descarregar la tensió i preparar-se per veure el següent partit. Ja no és un aficionat al futbol, ara és un pistoler del Far West. El joc l’hi va recomanar un amic. És una adaptació d’un exitós joc on el protagonista és un delinqüent. En aquell et carregues traficants, policies o vianants i, en aquest, pistolers, i també et donen punts si fas la pell a un ós rentador o a un conill, i, tant en l’un com en l’altre, si ets prou a prop de la víctima, la pantalla s’esquitxa de sang. Aquest tipus de distraccions, si tenim en compte la seva acollida, i no el fet que puguin provocar addicció, fomentin la violència o ens ancorin en el sofà, són tot un èxit. I, si no ens satisfà matar un ós rentador però sí cremar greix, també s’ha pensat, sense lliurar-nos de la dependència d’una pantalla, que puguem fer exercici. I cada cop ens caldrà menys el comandament. Amb la veu i els nostres moviments ja es fan meravelles. Després les nostres emocions influiran en l’activitat. I començarem a sentir olors i sensacions. I, com les coses sempre han passat d’aquesta manera, hi haurà un mercat il·legal d’aplicacions amb continguts il·legals. I s’acabarà destinant una part de l’habitatge a una estança on poder desconnectar de l’altra realitat. Una necessitat que, per desgràcia, cada cop està més arrelada en la gent. I, algun dia, tindrem l’opció de fer les nostres vacances dins d’aquesta estança. I segons el nostre poder adquisitiu podrem comprar aplicacions més sofisticades. Les coses també sempre han passat d’aquesta manera. I així ja no ens haurem de discutir en el moment de fer les maletes. Ni el monsó ens aixafarà unes vacances exòtiques. Ni agafarem càncer de pell –almenys això no–. I, si convé, cadascú de la família farà, en el seu habitacle, les vacances per la seva banda. I quan tornem a la feina, que potser realitzem des de casa, ens preguntaran a través de la xarxa com ha anat, i presumirem de l’aplicació “Vaixell, illa privada i amics guapos”, que ens va costar l’equivalent a quatre sous, i, en un món molt més avançat, continuarem sospirant per tornar a estar de vacances i desconnectar de la realitat.

La nena

blocs — Sat, 03 Jul 2010 05:38:19 +0000

Quan vaig entrar a la consulta del metge la nena i la seva mare ja hi eren. La mare estava asseguda en una cadira i de tant en tant gronxava el cotxet on seia la nena. La nena no tenia l’any. En la consulta hi havia un home que estava de peu mirant per la finestra –els homes són més nerviosos i els costa estar molta estona asseguts– i dues dones. Una de les dones seia dos seients més enllà de la mare i la nena, a la mateixa banda. L’altra dona seia al seu davant. Jo em vaig asseure al costat d’aquesta, deixant un seient lliure enmig. Si hi ha lloc preferim deixar respirar el nostre espai vital. No vaig tardar gaire a fixar-me en la mare i la filla. Bé, no sé si eren mare i filla. M’ho vaig suposar. Aquelles dues dones segurament també ho van donar per fet. Fa alguns dies, en la celebració de l’aniversari de l’editorial Quaderns Crema, l’Empar Moliner feia broma sobre el llibre d’estil. Explicava que en un dels seus articles havia fet servir el terme negre, el qual va haver de corregir per subsaharià, així que, tot i que el seu personatge era de Nova Orleans, va passar a ser un subsaharià de Nova Orleans amb un saxo. No em volia desviar del tema però, en aquest cas, la mare i la nena segurament sí que eren subsaharianes. I aquesta part de la seva descripció no tindria més importància si no fos perquè diria que tenia molt a veure amb la curiositat que despertava en les dues dones. Una curiositat que vaig seguir a través de les mirades de les dones fins a aquella nena. Les dues dones devien passar de la setantena i, en un lloc on la diversitat racial és nova, aquella nena, més que la seva mare, despertava l’interès, discret i educat, de les dues senyores. La nena s’agafava els peus, se n’enduia un cap a la boca, la mare li tornava a posar el mitjó que s’havia fet caure, mirava cap amunt, somreia… No feia res d’especial, i tot el que feia, ho era, com passa amb qualsevol nadó. Les mirades de les dues dones em van arrossegar fins a la nena i de la nena vaig tornar cap a les dues dones. I vaig intentar imaginar què pensaven. Aquelles dones que passaven de la setantena i que havien vist créixer molts nens pensaven coses bàsiques i rellevants, coses tan bàsiques que trobem inadequat dir en veu alta. Pensaven que tots som iguals.

Bestiar

blocs — Sat, 26 Jun 2010 05:24:07 +0000

Volar en una companyia de baix cost té, en principi, l’avantatge de ser més barat. I no et tracten malament. Només et tracten pitjor. Tot i que pitjor és un matís totalment suportable. Compres el bitllet i no acabes d’estar segura del que tens. Tot allò que abans donaves per fet, com, per exemple, que el teu passatge es correspon amb un seient, no ho pots donar per fet. No són despreciables la facilitat i el grat amb els quals a canvi de diners, o, a canvi d’estalviar-nos diners, acceptem que ens suprimeixin tantes comoditats com sigui possible. Però algunes companyies t’ofereixen opcions per intentar normalitzar el teu bitllet, per exemple, el speedy boarding, o el que és el mateix, si viatges en un vol sense seient assignat, poder ser dels primers a embarcar. I per pocs euros et trobes fent una cua paral·lela a la dels que no han contractat aquesta opció i que, per la lògica del perfil del passatger de la companyia i perquè contractar-ho tingui sentit, són la majoria.
Si hi ha finger aquí acaba la història, però si no n’hi ha, un cop passat el control d’embarcament, encara dins la terminal, les dues fileres es mantenen separades en espera del bus. Amorrats a les portes de vidre es respira certa tensió. Hi haurà dos busos? Però tot està controlat i primer s’obren les portes darrere les quals esperen els del speedy boarding. Puges al bus, t’apinyes amb la resta dels que tenen aquesta opció i et tanquen amb una cadena que va d’ample a ample del bus per separar-te dels que ara pujaran. Com si primer carreguessin el porc ibèric i després el porc comú. I mentre el bus avança tots comencem a posar ulls de bestiar. Separats per aquella ridícula cadena. I quan ets davant l’avió, les portes del bus s’obren seguint les mateixes pautes anteriors. I t’afanyes, perquè tens la patètica opció de poder ser dels primers que corrin cap a l’avió, escollir seient i assegurar-te un lloc per al passatge de mà.
Ja no se’ns fa estrany considerar que ens puguin fer pagar per anar al bany, o que s’estudiï la possibilitat de viatjar de peu. No hem aconseguit que el pobre bestiar que volta pel món es transporti d’una manera digna però aviat tindrem l’oportunitat de tastar l’experiència per un mòdic preu.

Prediccions

blocs — Sat, 19 Jun 2010 05:29:59 +0000

En un curs de postgrau dirigit a desenvolupar habilitats directives, el professor comenta als seus alumnes els resultats d’un test fet a alumnes d’un reputat MBA. La classe que avui els ocupa prova de donar pistes sobre certs biaixos que es donen en la presa de decisions.
Quan als alumnes del MBA els van fer una sèrie de preguntes proposant-los dues possibles solucions, i els van demanar que escollissin una resposta i li atribuïssin amb quina probabilitat, segons ells, era la resposta correcta, el resultat va ser que de les respostes marcades amb un percentatge del 100%, és a dir, l’alumne estava segur del seu encert, només n’eren correctes un 89%, i de les respostes marcades com a correctes amb una probabilitat d’un 80%, només eren la resposta correcta en un 55% dels casos. És a dir, que els alumnes tendien a una sobreconfiança en les seves prediccions. Mirat d’una altra manera, si de les respostes que s’estimaven correctes amb un 80% de probabilitats només n’eren certes un 55% (un percentatge molt proper al 50%) volia dir que, en general, s’atribuïen probabilitats molt altes (i un 80% ho és) a una cosa de la qual es podria dir que no se’n tenia ni idea. Primer consell del professor. Anar amb compte amb la confiança que tenim en les nostres estimacions i, també important, en la que ens poden transmetre les persones que ens rodegen, les que consultem, les que ens volen vendre alguna cosa… (encara que sigui amb tota la bona fe).
El següent punt que toca és la nostra aversió al risc i com es pot veure alterada per “com van les coses”. Quan les coses van bé, per exemple, quan es guanya en una inversió, gran part de la gent està menys disposada a assumir riscs, ja que, d’alguna manera, ja s’està satisfet, però quan hi ha pèrdues es tendeix a incrementar l’exposició al risc amb l’afany de recuperar aquestes pèrdues. Segon consell del professor. Ser capaços de veure la desinversió com una oportunitat. I, en general, això d’una retirada a temps, pot ser molt útil.
El professor acaba amb un missatge esperançador. Les prediccions s’entrenen, pots aprendre a corregir aquests biaxos, a ser més realista amb allò que esperes. Sí, és esperançador, i pràctic, però si ho passes a les nostres vides també sona dur.

Converses anònimes

blocs — Sat, 12 Jun 2010 05:20:52 +0000

Dins del tren se sentia la remor justa perquè cadascú pogués pensar en les seves coses; una parella que revisava el tiquet d’una compra, dues senyores grans que comentaven coses d’aquestes que se solen comentar; què avançada està aquella obra o què verds estan els camps, el so que s’escapava d’uns auriculars, i una noia que parlava pel mòbil. De mica en mica la noia del mòbil va començar a pujar el volum. “Albert”, repetia cada tres per quatre. “Albert, escolta’m, si us plau.” Els telèfons mòbils han dut les nostres converses privades al carrer, als restaurants, a les sales d’espera, i la noia, arrossegada pels nervis i per la seva realitat, va començar a parlar com si la resta de passatgers no hi fóssim. Ens vam assabentar que un cop ella havia estat tota una nit esperant una trucada, que quan l’endemà havia anat a casa seva ell no hi era, que era ell qui anava a la seva, que sí que valia la pena parlar. “Albert, escolta’m.” La veu se li començava a trencar. Mentre li baixaven les llàgrimes provava de parlar sense que se li notés, intuïa que els seus plors accelerarien les ganes del seu interlocutor d’acabar amb la conversa. Diria que tots pensàvem que aquella seria una de les darreres converses de la parella. “Albert, escolta’m.” Amb el mòbil encara a l’orella i expressió amarga la noia va assentir amb el cap. “D’acord. Adéu, Albert.” I va penjar. La cara se li va desdibuixar. Plorava provant d’esmorteir el plor. Si no hagués estat per la conversa ningú no se n’hauria adonat que plorava. Un noi amb pinta d’home dur se la mirava. Des de dins de la seva cuirassa diria que s’estava rumiant què podria dir-li si tingués valor per fer-ho. A la noia, amb la cara ja sense cap rastre de maquillatge, li queien els mocs i les llàgrimes. Una dona que seia a l’altra banda del passadís es va treure un mocador de paper de la bossa de mà, va passar el braç per davant del passatger del seu costat i el va allargar fins a la noia. Ella va aixecar el cap i va agafar el mocador. Li va donar les gràcies mentre es mocava. Tots vam mirar amb respecte la dona que li havia donat el mocador. La noia li va somriure: “No era un bon lloc per tenir aquesta conversa!” Durant una estona tots ens vam sentir amics d’aquella desconeguda.

Anys després

blocs — Sat, 05 Jun 2010 05:29:25 +0000

Durant el transcurs de la vida et fas amb gent a qui després perds de vista. Gent amb qui havies anat a classe, o amb qui havies sortit de festa, gent que era molt amiga teva, o que era amiga d’amics, podia haver estat la xicota d’un dels de la teva colla, o un xicot teu, o la noia que va sortir després de tu amb aquell mateix xicot. I un dia qualsevol, quan no penses en ells, te’ls trobes pel carrer, o en el supermercat, potser et presenten la seva parella d’aquell moment, potser empenyen un cotxet amb un nen i en duen un altre de la mà. I en algun moment de la conversa, mentre mires aquella noia que feia anys que no veies, mentre mires aquell noi que feia anys que no veies, valores, sense dir res, com el temps ha afectat el seu aspecte, la seva actitud, la seva situació, i saps que ell o ella està fent el mateix amb tu.
L’altre dia em vaig creuar amb una noia a qui feia anys que no veia. Caminàvem en direcció oposada per la mateixa vorera. Estàvem a punt de passar l’una al costat de l’altra. Ella va provar de fer veure que no m’havia conegut, va provar de passar desapercebuda, va provar que jo no la reconegués. I vaig decidir respectar-ho i passar pel seu costat com si res. La recordava amb pantalons ajustats i botes de taló, la recordava sent una de les noies més atractives de la festa, la recordava rient mentre m’explicava divertides anècdotes de la seva vida glamurosa en la ciutat. Però havia canviat. Ens vam creuar en un carrer qualsevol d’aquella ciutat de la qual ella sempre parlava. El seu aspecte era un altre, vestia diferent, tenia una figura diferent. L’acompanyava un noi. No era aquell noi del qual ella havia estat tan enamorada. Vaig respectar les seves ganes de no aturar-se a saludar-me perquè ella sabia que jo la recordava d’una altra manera i potser volia que la recordés d’aquella manera. Potser preferia que no la reconegués. Per què? Perquè el futur és incert i les nostres vides canvien i les expectatives que teníem no sempre es compleixen i no tenim ganes de trobar-nos amb gent del passat que ens ho recordi, no tenim ganes d’arriscar-nos que ells ens jutgin. Qui ha sortit guanyador? Qui ha fracassat? Potser sabem què és perdre i què és guanyar?

Bellesa natural

blocs — Sat, 29 May 2010 05:31:25 +0000

L’entorn natural és un actiu. Per als qui gestionen aquest actiu no sempre és fàcil trobar un equilibri entre la necessitat d’obtenir-ne un rendiment i el risc de massificar-lo. Fa uns dies em feien cinc cèntims d’una sortida a Lanzarote. Enmig de l’explicació, l’amiga es va aturar, es va posar a riure i em va detallar un dels moments més impactants del viatge. Una excursió al parc de Timanfaya.
Eren tres, anaven en cotxe. Van entrar per la carretera que passa pel mig del parc. Arribat el moment van pagar un import per persona, van aparcar el cotxe i els van pujar a un bus. Un cop ple, va arrencar. Una filera de busos, composada pels del parc i pels dels grups que ja arribaven empaquetats dins d’aquest mitjà, desfilava per una carretera estreta. S’aturava un bus, s’aturaven tots. Al seu bus hi havia el conductor i un CD que donava les explicacions en tres idiomes. De tant en tant el bus s’aturava, però no sabien si era perquè el bus del davant s’aturava, o si perquè estaven en el lloc que el CD havia descrit quinze minuts abans en algun dels tres idiomes. Miraven per la finestra i no sabien cap on mirar. El trajecte en bus va acabar. Un pàrquing, un restaurant i una botiga de records. Un forat a terra. Un treballador del parc amb brins d’herba seca a la mà. Passaven els grups i l’home tirava els brins al forat, i els brins s’encenien. Després els feien posar davant d’un tub encaixat en el sòl. Un altre empleat hi tirava aigua. Els feien comptar fins a tres i el tub l’escopia fent un efecte guèiser. I aleshores va arribar el gran moment. Ara els conduirien cap a “ la font de calor”. I la font de calor era una graella gegant on un empleat rostia pits de pollastre. Una manera d’il·lustrar la temperatura de la terra per als no amants de la ciència. Els tres amics, amb la roba fumada, van decidir tornar-se’n. Un grup acabava d’arribar. Van baixar del bus; “Vinga, tots en fila i tanquem els ulls molt fort!” – els va dir la seva guia. “I ara, obrin els ulls! Oi que sembla que estem a la lluna?” – va exclamar a uns metres de l’home que rostia pollastre. Sens dubte, un comentari molt escaient. El paisatge valia la pena –em va comentar l’amiga– però hauria estat millor no entrar-hi i veure l’entorn des de la carretera.

Dos minuts després

blocs — Sat, 22 May 2010 05:43:25 +0000

Fa un mes que el núvol de cendra és el malson dels viatgers, diuen que els propers mesos ho continuarà sent. Estic fora. He d’agafar un vol cap a Barcelona. Faig la cua per facturar. L’embarcament serà per la porta 16 a les 16.50 h. Abans que la maleta desaparegui per la cinta pregunto si hi ha problemes a Barcelona. No hi ha novetats, segueixi. Supero el control de seguretat. Deu minuts després, en els panells que informen sobre l’estat dels vols, es disparen alertes en vermell. El meu vol queda ajornat fins l’endemà a les 6.30 h. Ser de matinada a l’aeroport no sembla un bon pla. Reservo una habitació i em disposo a recuperar la maleta. Dues treballadores de la companyia amb qui volo la fan petar darrere un taulell. M’escolten com si dirigir-me a elles estigués fora de lloc, com si la seva conversa fos més important que l’ajut que, com a clienta i com a persona, em poguessin oferir. La maleta no me la poden donar, el meu vol sortirà demà a les 6.30. Adéu. Insisteixo. Per recuperar la maleta hauries de cancel·lar el bitllet. D’acord. N’estàs segura? –em pregunta com si li acabés d’oferir el meu cos per fer un experiment científic. Sí. N’estàs segura? Aleshores em dirigeix a la taquilla del costat i em trobo una dona amable que em fa saber que, sense cost, puc canviar el meu bitllet pel vol de l’endemà a la tarda, que, si em cal, em faciliten hotel, i la maleta me la donaran al pis de baix. Baixo. Un altre cop el noi que hi ha darrere el taulell és del primer grup, dels que fan servir el seu lloc per compensar vés a saber quines mancances. No em pot donar la maleta. Necessitarien almenys dues hores per trobar-la. Adéu. Fins demà. Li recordo amb contundència que he anul·lat el bitllet, que no sé quan volaré –no és cosa seva–, que m’ha de donar la maleta. Agafa el telèfon. D’aquí a un moment sortirà per la cinta 24. Dos minuts després la maleta surt per la cinta 24. Segurament aquella nit de dissabte més d’un o d’una va dormir unes poques hores sense saber que podia recuperar les seves coses i volar a la tarda sense cost, perquè alguns no tan sols no fan la seva feina, sinó que utilitzen la seva pobra posició –i segons la perspectiva que tinguis d’allò que som, totes les posicions ho són– per actuar com a raquítics semidéus.

Sobre zero

blocs — Sat, 15 May 2010 05:33:57 +0000

Arriben junts. Encara que fa fred els dos van de primavera. Suposo que en un lloc on s’arriba amb facilitat a 25 sota zero, que sigui maig i s’estigui sobre zero és raó per plegar els abrics. S’asseuen amb cura, com quan no et coneixes gaire. Ell em queda de cara, ella d’esquenes. Deuen tenir la meva edat. Somriuen. Es creuen alguna frase. Fan una ullada a la carta. Demanen. Un cop els han pres nota, ella s’aixeca. Es posa el vestit bé. Somriu i es gira cap a mi. Deu anar al bany. Ell li mira el cul. Però això no m’aporta cap dada nova. Uns minuts després, la noia torna. La meva posició em permet veure-la a ella i alhora veure la seva taula. Vull dir que jo la puc veure però ell encara no. Abans que trenqui per la paret que la separa visualment del seu acompanyant, s’atura. Respira fons i en la cara se li dibuixa un somriure. D’il·lusió. Potser és un company de feina amb qui coincidia des de feia temps a la màquina de cafè. Potser els dos anaven a la màquina de cafè amb l’esperança de trobar-se. I aquest dimarts van quedar per sopar divendres. I ara, finalment, són allà, plegats. És clar que a ella li agrada. Ell l’espera amb actitud nerviosa, com si ella no hagués de tornar. Però tomba a mà dreta, em passa per davant i el noi la veu. Ell no és petit, però ella en fa dos com ell. Pel sopar el noi ha escollit una camisa d’un to turquesa curiós, a conjunt amb una corbata ratllada que la majoria de vosaltres mai no us compraríeu. Vesteix pantaló beix clar. Li va una mica curt i, quan seu, caragola els peus cap endins. El vestit d’ella és de cotó, sense mànigues, fa un estampat geomètric en blanc i negre. Diguem que ni ella deu trobar curiosa la vestimenta d’ell, ni ell la d’ella.
Els duen una safata de su-shi. El restaurant és japonès. Ella ja ha començat a menjar però el noi sembla que no tingui pressa. Quan, finalment, agafa els chopsticks no sap com fer-ho. Deixo de mirar-lo. Al cap d’un moment el veig menjar amb coberts.
El restaurant forma part de l’hotel on m’estic. Quan em disposo a pujar a l’habitació me’ls trobo al hall. Sento que ell li proposa d’anar a fer una copa al bar. Ella li fa aquell somriure, el mateix que jo li havia vist fer quan tornava del bany, després de respirar fons, quan ell no la veia. I li diu que sí.

La presó i l’art

blocs — Sat, 08 May 2010 05:42:03 +0000

Havia estat una presó de dones durant el segle XIX. L’emplaçament, la localitat finesa de Lappeenranta. La presó estava organitzada en diferents barracons que amb el temps es van anar enderrocant. Ara només en queda un, l’antic barracó dels rentadors.
És una construcció de totxos d’un vermell viu i portes de ferro que tanquen per fora amb grans forrellats. Abans devien ser de color gris esmorteït, ara estan pintades d’un blau més amable. Ja no hi ha barrots a les finestres, es van fer treure quan, ara fa deu anys, l’antic barracó es va convertir en una escola d’art per a nens i joves. Les tasques de restauració van descobrir, a les bigues de fusta de l’interior de l’edifici, escrits. El barracó és a prop d’un llac. Un llac immens de més de 4.000 quilòmetres quadrats. Què deien aquells escrits? La majoria eren en rus o en suec. La noia que m’ensenyava l’escola d’art em va dir que res d’especial. Tan sols me’ls havia assenyalat com una curiositat mentre em feia visitar les aules. Què deien? “Els dies d’empresonament que els quedaven, els dies que feia que hi eren, que avui s’havien llevat i… bé, res d’especial!” –va repetir. Més enllà de les seves paraules, no vaig poder saber el contingut d’aquelles frases resguardades, ara, pel vernís de la restauració.
Durant l’hivern el gran llac es glaça. Fa tot just unes setmanes que s’han començat a posar algunes barques a l’aigua. Quins crims havien comès aquelles dones? “Els normals” –em va respondre la noia mentre provava d’arrossegar-me cap a l’aula d’arts plàstiques– “Robar, assassinar, … i, bé, moltes estaven empresonades per haver tingut un fill fora del matrimoni.” A la presó també hi havia nens, els nadons de les presoneres. Ara, entre aquelles bigues de fusta, hi ha dibuixos. Les aules són plenes de nines fetes de paper, de titelles, de castells. A qui escrivien aquelles dones? Amb qui parlem quan parlem sols? Infants i joves d’entre 3 i 20 anys fan classes en aquell edifici on moltes dones van estar privades de llibertat per haver concebut vides. Finlàndia pot presumir de ser el primer país d’Europa que va donar el vot a la dona. El context politicosocial, amb noves forces interessades a aconseguir un màxim suport, també hi va ajudar.