Dins del tren se sentia la remor justa perquè cadascú pogués pensar en les seves coses; una parella que revisava el tiquet d’una compra, dues senyores grans que comentaven coses d’aquestes que se solen comentar; què avançada està aquella obra o què verds estan els camps, el so que s’escapava d’uns auriculars, i una noia que parlava pel mòbil. De mica en mica la noia del mòbil va començar a pujar el volum. “Albert”, repetia cada tres per quatre. “Albert, escolta’m, si us plau.” Els telèfons mòbils han dut les nostres converses privades al carrer, als restaurants, a les sales d’espera, i la noia, arrossegada pels nervis i per la seva realitat, va començar a parlar com si la resta de passatgers no hi fóssim. Ens vam assabentar que un cop ella havia estat tota una nit esperant una trucada, que quan l’endemà havia anat a casa seva ell no hi era, que era ell qui anava a la seva, que sí que valia la pena parlar. “Albert, escolta’m.” La veu se li començava a trencar. Mentre li baixaven les llàgrimes provava de parlar sense que se li notés, intuïa que els seus plors accelerarien les ganes del seu interlocutor d’acabar amb la conversa. Diria que tots pensàvem que aquella seria una de les darreres converses de la parella. “Albert, escolta’m.” Amb el mòbil encara a l’orella i expressió amarga la noia va assentir amb el cap. “D’acord. Adéu, Albert.” I va penjar. La cara se li va desdibuixar. Plorava provant d’esmorteir el plor. Si no hagués estat per la conversa ningú no se n’hauria adonat que plorava. Un noi amb pinta d’home dur se la mirava. Des de dins de la seva cuirassa diria que s’estava rumiant què podria dir-li si tingués valor per fer-ho. A la noia, amb la cara ja sense cap rastre de maquillatge, li queien els mocs i les llàgrimes. Una dona que seia a l’altra banda del passadís es va treure un mocador de paper de la bossa de mà, va passar el braç per davant del passatger del seu costat i el va allargar fins a la noia. Ella va aixecar el cap i va agafar el mocador. Li va donar les gràcies mentre es mocava. Tots vam mirar amb respecte la dona que li havia donat el mocador. La noia li va somriure: “No era un bon lloc per tenir aquesta conversa!” Durant una estona tots ens vam sentir amics d’aquella desconeguda.
Durant el transcurs de la vida et fas amb gent a qui després perds de vista. Gent amb qui havies anat a classe, o amb qui havies sortit de festa, gent que era molt amiga teva, o que era amiga d’amics, podia haver estat la xicota d’un dels de la teva colla, o un xicot teu, o la noia que va sortir després de tu amb aquell mateix xicot. I un dia qualsevol, quan no penses en ells, te’ls trobes pel carrer, o en el supermercat, potser et presenten la seva parella d’aquell moment, potser empenyen un cotxet amb un nen i en duen un altre de la mà. I en algun moment de la conversa, mentre mires aquella noia que feia anys que no veies, mentre mires aquell noi que feia anys que no veies, valores, sense dir res, com el temps ha afectat el seu aspecte, la seva actitud, la seva situació, i saps que ell o ella està fent el mateix amb tu.
L’altre dia em vaig creuar amb una noia a qui feia anys que no veia. Caminàvem en direcció oposada per la mateixa vorera. Estàvem a punt de passar l’una al costat de l’altra. Ella va provar de fer veure que no m’havia conegut, va provar de passar desapercebuda, va provar que jo no la reconegués. I vaig decidir respectar-ho i passar pel seu costat com si res. La recordava amb pantalons ajustats i botes de taló, la recordava sent una de les noies més atractives de la festa, la recordava rient mentre m’explicava divertides anècdotes de la seva vida glamurosa en la ciutat. Però havia canviat. Ens vam creuar en un carrer qualsevol d’aquella ciutat de la qual ella sempre parlava. El seu aspecte era un altre, vestia diferent, tenia una figura diferent. L’acompanyava un noi. No era aquell noi del qual ella havia estat tan enamorada. Vaig respectar les seves ganes de no aturar-se a saludar-me perquè ella sabia que jo la recordava d’una altra manera i potser volia que la recordés d’aquella manera. Potser preferia que no la reconegués. Per què? Perquè el futur és incert i les nostres vides canvien i les expectatives que teníem no sempre es compleixen i no tenim ganes de trobar-nos amb gent del passat que ens ho recordi, no tenim ganes d’arriscar-nos que ells ens jutgin. Qui ha sortit guanyador? Qui ha fracassat? Potser sabem què és perdre i què és guanyar?
L’entorn natural és un actiu. Per als qui gestionen aquest actiu no sempre és fàcil trobar un equilibri entre la necessitat d’obtenir-ne un rendiment i el risc de massificar-lo. Fa uns dies em feien cinc cèntims d’una sortida a Lanzarote. Enmig de l’explicació, l’amiga es va aturar, es va posar a riure i em va detallar un dels moments més impactants del viatge. Una excursió al parc de Timanfaya.
Eren tres, anaven en cotxe. Van entrar per la carretera que passa pel mig del parc. Arribat el moment van pagar un import per persona, van aparcar el cotxe i els van pujar a un bus. Un cop ple, va arrencar. Una filera de busos, composada pels del parc i pels dels grups que ja arribaven empaquetats dins d’aquest mitjà, desfilava per una carretera estreta. S’aturava un bus, s’aturaven tots. Al seu bus hi havia el conductor i un CD que donava les explicacions en tres idiomes. De tant en tant el bus s’aturava, però no sabien si era perquè el bus del davant s’aturava, o si perquè estaven en el lloc que el CD havia descrit quinze minuts abans en algun dels tres idiomes. Miraven per la finestra i no sabien cap on mirar. El trajecte en bus va acabar. Un pàrquing, un restaurant i una botiga de records. Un forat a terra. Un treballador del parc amb brins d’herba seca a la mà. Passaven els grups i l’home tirava els brins al forat, i els brins s’encenien. Després els feien posar davant d’un tub encaixat en el sòl. Un altre empleat hi tirava aigua. Els feien comptar fins a tres i el tub l’escopia fent un efecte guèiser. I aleshores va arribar el gran moment. Ara els conduirien cap a “ la font de calor”. I la font de calor era una graella gegant on un empleat rostia pits de pollastre. Una manera d’il·lustrar la temperatura de la terra per als no amants de la ciència. Els tres amics, amb la roba fumada, van decidir tornar-se’n. Un grup acabava d’arribar. Van baixar del bus; “Vinga, tots en fila i tanquem els ulls molt fort!” – els va dir la seva guia. “I ara, obrin els ulls! Oi que sembla que estem a la lluna?” – va exclamar a uns metres de l’home que rostia pollastre. Sens dubte, un comentari molt escaient. El paisatge valia la pena –em va comentar l’amiga– però hauria estat millor no entrar-hi i veure l’entorn des de la carretera.
Fa un mes que el núvol de cendra és el malson dels viatgers, diuen que els propers mesos ho continuarà sent. Estic fora. He d’agafar un vol cap a Barcelona. Faig la cua per facturar. L’embarcament serà per la porta 16 a les 16.50 h. Abans que la maleta desaparegui per la cinta pregunto si hi ha problemes a Barcelona. No hi ha novetats, segueixi. Supero el control de seguretat. Deu minuts després, en els panells que informen sobre l’estat dels vols, es disparen alertes en vermell. El meu vol queda ajornat fins l’endemà a les 6.30 h. Ser de matinada a l’aeroport no sembla un bon pla. Reservo una habitació i em disposo a recuperar la maleta. Dues treballadores de la companyia amb qui volo la fan petar darrere un taulell. M’escolten com si dirigir-me a elles estigués fora de lloc, com si la seva conversa fos més important que l’ajut que, com a clienta i com a persona, em poguessin oferir. La maleta no me la poden donar, el meu vol sortirà demà a les 6.30. Adéu. Insisteixo. Per recuperar la maleta hauries de cancel·lar el bitllet. D’acord. N’estàs segura? –em pregunta com si li acabés d’oferir el meu cos per fer un experiment científic. Sí. N’estàs segura? Aleshores em dirigeix a la taquilla del costat i em trobo una dona amable que em fa saber que, sense cost, puc canviar el meu bitllet pel vol de l’endemà a la tarda, que, si em cal, em faciliten hotel, i la maleta me la donaran al pis de baix. Baixo. Un altre cop el noi que hi ha darrere el taulell és del primer grup, dels que fan servir el seu lloc per compensar vés a saber quines mancances. No em pot donar la maleta. Necessitarien almenys dues hores per trobar-la. Adéu. Fins demà. Li recordo amb contundència que he anul·lat el bitllet, que no sé quan volaré –no és cosa seva–, que m’ha de donar la maleta. Agafa el telèfon. D’aquí a un moment sortirà per la cinta 24. Dos minuts després la maleta surt per la cinta 24. Segurament aquella nit de dissabte més d’un o d’una va dormir unes poques hores sense saber que podia recuperar les seves coses i volar a la tarda sense cost, perquè alguns no tan sols no fan la seva feina, sinó que utilitzen la seva pobra posició –i segons la perspectiva que tinguis d’allò que som, totes les posicions ho són– per actuar com a raquítics semidéus.