La política és inescrutable. I l’andorrana, ratlla la parapsicologia. Els estranys companys de viatge ja no ens estranyen. Adellach i Mora, querellada i querellant a causa del forn, poden anar plegades a la llista de CR. Enric Dolsa cada cop s’acosta més a les tesis del PS. L’enfant terrible de la legislatura, Eusebi Nomem, no té partit, grup o grupuscle que l’aculli. Joan Gabriel, pare de CR, pot quedar-se’n fora. Però si ens remuntem a la legislatura del 94-97 la cosa ja és per llogar-hi cadires. Busquem-ne alguns exemples sense estendre’ns massa en la sopa de lletres de les sigles. Gilbert Saboya donava suport al govern Ribas i s’oposava al govern Forné. Estanislau Sangrà s’oposava a Ribas i donava suport a Forné. Ara tots dos impulsen el PRA, Forné els secunda i els socis naturals, els militants del PLA dubten a apuntar-s’hi. Jordi Cinca, era el dofí de Jaume Bartumeu, i Antoni Martí el nen prodigi liberal. Ara tots dos preparen un nou projecte independent, que, depèn com vagin les coses, pot acabar integrat al PRA. Bartumeu i Rosa Ferrer feien un tàndem indissoluble, ara amb més esquerdes que el turó de la Peira. Sempre hi ha alguna excepció que confirma la regla. Josep Dalleres era síndic. I ara també. Al costat de tot això, la política italiana amb fronts comuns per a tots els gustos, és diàfana. Tots ells han evolucionat políticament i han contribuït a la mort d’uns partits i la creació de nous, sense gaires canvis ideològics més enllà de les persones. I mentre el PS desfulla la margarida electoral, nodrit per un bon nombre d’arribistes, el centredreta –per anomenar d’alguna manera el poti-poti– juga amb tensió el joc de les cadires. Vigilant no quedar-se fora de joc però observant qui seu on. Perquè a molts mesos de les eleccions ningú vol retratar-se amb segons qui, tot i que poden acabar fent-se totes les fotos del món i abraçades en campanya. ‘El projecte està per sobre de les persones’, sentirem dir, tot i que amb prou feines i per molt que llegim amb atenció els programes electorals, serem capaços de trobar les cinc diferències entre un projecte i el del costat. I, si no, tot serà culpa de la llei electoral que ‘ens obliga a sumar’.
Internet ens ha canviat. Els missatges de qualsevol emissor poden tenir abast global. El vídeo d’un adolescent obté en dies milions de visitants. La fotografia de mòbil del testimoni presencial d’un accident es cola el mateix dia a les portades de tots els diaris digitals i, l’endemà, als escrits. Un infant a través del Facebook o de qualsevol xarxa social trasllada informació, innòcua i no, a centenars de persones, una informació que, des del mateix moment que la penja, deixa de controlar. El blocaire, un ciutadà desconegut, pot esdevenir referent. “Internet democratitza el món”, afirmen els defensors acèrrims de la globalització digital. Però la tecnologia no és, per si sola, ni bona ni dolenta. Depèn de l’ús. La mateixa eina que dóna veu als ciutadans que pateixen règims totalitaris serveix a les potents maquinàries governamentals per manipular en sentit contrari. Els moviments ultres i/o xenòfobs tenen en Internet una eina molt potent de proselitisme. “La tecnologia no determina la societat, la plasma”, ho resumeix el teòric Manuel Castells. I en el nostre cas, Internet és un bon aparador. El web del Diari exemplifica les possibilitats que la interactivitat permet. Molts usuaris hi deixen el seu parer. Ho fan, majoritàriament, des de l’anonimat, però també, majoritàriament, amb respecte. També els perfils al Facebook permeten el debat més enllà d’aspectes purament personals i, en aquest cas i llevat d’algun troll, donant la cara. I els blocs de tot tipus i temàtiques. Però també hem tingut altres exemples del que pot ser-ne un ús esbiaixat. El portal Tamarrolandia, ara clausurat, s’havia convertit en un bloc de referència, especialment, gràcies a la calúmnia, molt més morbosa que algunes de les reflexions interessants que contenia. Els posts, molt crítics amb els liberals, desapareixen amb el nou govern i el portal continua agònicament durant mesos, però monopolitzat pels antisocialdemòcrates amb els mateixos arguments: insults i falsedats. I en un país aficionat als anònims, la xarxa brinda també una oportunitat única per amenaçar amb covardia. La periodista Noemí Rodríguez ho pateix en pell pròpia, com descrivia en la columna d’ahir. La tecnologia no en té la culpa, però permet les coaccions de miserables i tarats.
La figura dels coprínceps fa a Andorra única. Cap altre estat del món té un sistema ni tan sols comparable, un model que podria, fins i tot, exportar-se a territoris objecte de conflicte, un conflicte com el que, en el segle XIII, van mantenir el bisbe d’Urgell i el comte de Foix. Vuit-cents anys de coprincipat van ser refermats pel poble andorrà en la Constitució, com en el seu moment a Espanya, i també amb l’aprovació de la carta magna, es va reinstaurar la monarquia. En cap cas hi va haver grans debats de fons. Entre el feudalisme andorrà o la continuació de la dictadura franquista la sobirania nacional i la democràcia no tenien preu. Cap veu va defensar amb fermesa l’opció de la república andorrana. La gran reforma que va suposar la Constitució va ser impulsada per una elit política que sempre va tenir molt clara la necessitat de mantenir una fórmula centenària, garant de la independència d’un petit territori enclavat als Pirineus entre dos gegants
La fórmula no és però ni molt menys perfecta. Als peatges derivats de la pertanyença a l’església d’un dels caps d’estat s’ha de sumar la indiferència de l’Elisi, que sembla plantejar-se Andorra com un títol nobiliari que penja del president francès, un president que actua com a fre de la tendència invasiva del Quai d’Orsay, però que, en cas de conflicte d’interessos bilateral, actua més com a part que com a àrbitre. La pèssima gestió que va realitzar de la crisi dels paradisos fiscals, per legitimitat que pogués estar en les demandes i crítiques, va evidenciar el nul grau de compromís amb Andorra. I, aquesta actitud, difícilment provoca l’entusiasme entre la població. La cada cop més gran distància amb el copríncep episcopal de part de la població, per la impossibilitat de separar dogma i política, també s’ha fet extensiva a Sarkozy i la institució que representa. L’exotisme que per a ell suposa ser cap d’estat, i això que li toca passejar-se per mig mon de DOM-TOM en DOM-TOM, és inversament proporcional a la durada de la seva visita de metge. Si el viatge ha de demostrar el nivell de la relació entre Andorra i el copríncep, no podrem fer més que concloure que si el cap d’estat ha tingut la deferència de dedicar-nos unes hores del seu mandat (concretament tres) és un gran èxit del govern, de la diplomàcia andorrana i, per extensió, del poble andorrà. I que, per això, és mereixedor de tots els més grans honors. I si el Manual Digest o el Politar andorrà recomana tancar les botigues, les oficines. les indústries i les administracions doncs fem-ho. Així s’ha fet sempre i així serà, mani qui mani.
Porto trenta set anys vivint aquí. M’he considerat un més quasi sempre però també m’han fet sentir estranger. Afortunadament els menys i poques vegades, però ho recordo. I no m’he fet andorrà. Sempre tindré temps. Quan de manera constant es dubta de la independència dels periodistes, poder-te plantar davant el polític de torn i dir-li que tens tan interès amb que guanyi un o altre partit que no t’has fet ni tan sols andorrà és un petit luxe. Sé que ho acabaré sent. No puc sentir-me d’enlloc més. I és el lloc on he decidit viure i criar els meus fills. I també sé que, segurament, quan em decideixi ja no serà un acte d’interès, ser andorrà ja no serà un privilegi. És probable que quan em decideixi sigui un acte de militància.
Hi deu haver també una espurna de ressentiment, un pessic de mandra i molt respecte per la legalitat. Demà mateix podria anar a l’ambaixada espanyola i renunciar a la nacionalitat que m’ha acollit durant quaranta anys. Al cap d’uns dies podria entrar per la mateixa porta i recuperar el passaport comunitari. Tan fàcil com això i sense que ningú, ni institucions ni ciutadans, estigui disposat a fer complir el precepte constitucional de la doble nacionalitat. Tothom mira cap a una altra banda. Perquè la majoria de la gent, quan arribi el moment, està disposada a tirar d’aquesta via perquè els seus fills puguin treballar, estudiar o residir fora. I mentre ens obsessionem creient que la doble nacionalitat és un problema per la identitat nacional –podria ser-ho- tenim indicis i constàncies que molts coneguts es passen pel folre la prohibició. Això si, ningú gosa parlar-ne massa. La caixa de Pandora quan s’obri pot acabar esquitxant mig país. I llavors optem per no acabar parlant i debatent els temes importants. Perpetuem la hipocresia perquè cap polític s’atreveix a defensar en eleccions l’eliminació de la Constitució de la prohibició expressa de la doble nacionalitat. Com si les Constitucions no s’haguessin d’amotllar a les necessitats i canvis socials.