Duty Free

L’Andorra que coneixem té els dies comptats. La pròxima dècada serà la del canvi de model i no precisament a millor. El sistema és al límit. Les administracions no ingressen prou per assumir els compromisos contrets: de personal, d’inversions imprescindibles i serveis. Mentre que la política social era pràcticament inexistent, el ciutadà, independentment del seu nivell de renda, pagava una part ínfima del cost dels serveis que rebia i el Govern, els comuns i les parapúbliques no paraven de contractar i contractar. I ara, prop del col·lapse financer i amb advertiments clars dels bancs sobre el tall de les línies de crèdit, toca fer grans replantejaments i exigir als electes l’altura de mires i la valentia que ells mateixos o els seus antecessors no han tingut fins ara.
Els que han dut les regnes del país en els darrer vint anys han dissenyat un país inviable. I el malalt no es cura amb antibiòtics o analgèsics sinó que caldrà cirugia. Tothom és conscient que l’administració és massa gran però ni el PS o CR, que es reparteixen els governs nacional i comunals i les quotes de responsabilitat, no semblen disposats a assumir el cost electoral de reduir la funció pública. Només això –el redimensionament del sector públic- ja fa imprescindible un pacte d’estat tant de les tres formacions polítiques com dels agents socials. Però és i serà més fàcil reduir inversions, pujar la pressió fiscal, fer pagar més per les guarderies i activitats o pels aparcaments. Però això, a més de reduir la renda disponible dels ciutadans, només és un pedaç.
Per cert, bon any.