Ajustaments
És moment de grans plantejaments, de valentia política, d’afrontar els problemes de cara. Ens hem fartat de recordar que la crisi és una oportunitat, però no hi ha voluntat d’aprofitar-la per a revisar els dèficits. La recessió, més matinera i més intensa a Andorra, ha evidenciat que el model és al límit del col·lapse. I, per evitar sorpreses majúscules a curt termini, és imprescindible actuar amb celeritat i mà de ferro. I això, lamentablement, és sinònim de sacrificis, d’estrenyer-se el cinturó tots plegats.
I tots plegats vol dir tots. Pretendre arreglar els problemes amb que el Govern recapti més impostos i que els comuns entrin en el repartiment dels pastís és allargar agonies. Hores d’ara no hi ha marge per grans increments de la pressió fiscal sobre les empreses. Si l’augment de l’IVA a Espanya ens ha donat algun marge, no ens el podem carregar. Clar que hi ha opcions perquè el Govern ingressi més amb impostos sobre rendiments o sobre els no residents, però no pot pretendre compensar amb aquesta via els 100 i escaig milions de dèficit estructural. El problema més greu d’Andorra no és el deute. Correctament finançat hauria de ser totalment assumible i se situaria en relació al PIB al nivell de molts estats de la zona euro. On hi ha realment el problema és en el desequilibri entre ingressos i despeses. Tot i la baixa xifra d’inversió de les administracions, es continuen acumulant deutes. I això només se soluciona amb un ajustament del sector públic. Mentre Espanya ens mostra en el nostre propi territori i amb l’escola de la Massana el canvi de polítiques, un simple gest al costat del que espera als seus propis funcionaris, aquí ens obsessionem per mantenir un estat hiperdescentralitzat i duplicat, amb vuit polítiques culturals o turístiques, amb una administració inflada amb prop de 5.000 treballadors. Aquí caldran sacrificis, esperem que el menys traumàtics possibles, com també els hauran de fer els altres ciutadans que, no només hauran de pagar més pels serveis, sinó que hauran d’acudir al sector privat per rebre’n molts dels que ara ofereixen els comuns. El que s’ha de vetllar és que cap ciutadà es quedarà sense serveis bàsics pel seu cost. Aquí ha d’intervenir-hi l’estat. Però ara caldrà veure realment la responsabilitat dels partits que, com més tenen a perdre, menys responsables es tornen. Per què si no ApC que al Consell és el més beligerant amb la dimensió del sector públic, arruga el morro a Encamp quan el comú comença a prescindir d’eventuals? Pot ser perquè comença a olorar la victòria?