La figura dels coprínceps fa a Andorra única. Cap altre estat del món té un sistema ni tan sols comparable, un model que podria, fins i tot, exportar-se a territoris objecte de conflicte, un conflicte com el que, en el segle XIII, van mantenir el bisbe d’Urgell i el comte de Foix. Vuit-cents anys de coprincipat van ser refermats pel poble andorrà en la Constitució, com en el seu moment a Espanya, i també amb l’aprovació de la carta magna, es va reinstaurar la monarquia. En cap cas hi va haver grans debats de fons. Entre el feudalisme andorrà o la continuació de la dictadura franquista la sobirania nacional i la democràcia no tenien preu. Cap veu va defensar amb fermesa l’opció de la república andorrana. La gran reforma que va suposar la Constitució va ser impulsada per una elit política que sempre va tenir molt clara la necessitat de mantenir una fórmula centenària, garant de la independència d’un petit territori enclavat als Pirineus entre dos gegants
La fórmula no és però ni molt menys perfecta. Als peatges derivats de la pertanyença a l’església d’un dels caps d’estat s’ha de sumar la indiferència de l’Elisi, que sembla plantejar-se Andorra com un títol nobiliari que penja del president francès, un president que actua com a fre de la tendència invasiva del Quai d’Orsay, però que, en cas de conflicte d’interessos bilateral, actua més com a part que com a àrbitre. La pèssima gestió que va realitzar de la crisi dels paradisos fiscals, per legitimitat que pogués estar en les demandes i crítiques, va evidenciar el nul grau de compromís amb Andorra. I, aquesta actitud, difícilment provoca l’entusiasme entre la població. La cada cop més gran distància amb el copríncep episcopal de part de la població, per la impossibilitat de separar dogma i política, també s’ha fet extensiva a Sarkozy i la institució que representa. L’exotisme que per a ell suposa ser cap d’estat, i això que li toca passejar-se per mig mon de DOM-TOM en DOM-TOM, és inversament proporcional a la durada de la seva visita de metge. Si el viatge ha de demostrar el nivell de la relació entre Andorra i el copríncep, no podrem fer més que concloure que si el cap d’estat ha tingut la deferència de dedicar-nos unes hores del seu mandat (concretament tres) és un gran èxit del govern, de la diplomàcia andorrana i, per extensió, del poble andorrà. I que, per això, és mereixedor de tots els més grans honors. I si el Manual Digest o el Politar andorrà recomana tancar les botigues, les oficines. les indústries i les administracions doncs fem-ho. Així s’ha fet sempre i així serà, mani qui mani.
Porto trenta set anys vivint aquí. M’he considerat un més quasi sempre però també m’han fet sentir estranger. Afortunadament els menys i poques vegades, però ho recordo. I no m’he fet andorrà. Sempre tindré temps. Quan de manera constant es dubta de la independència dels periodistes, poder-te plantar davant el polític de torn i dir-li que tens tan interès amb que guanyi un o altre partit que no t’has fet ni tan sols andorrà és un petit luxe. Sé que ho acabaré sent. No puc sentir-me d’enlloc més. I és el lloc on he decidit viure i criar els meus fills. I també sé que, segurament, quan em decideixi ja no serà un acte d’interès, ser andorrà ja no serà un privilegi. És probable que quan em decideixi sigui un acte de militància.
Hi deu haver també una espurna de ressentiment, un pessic de mandra i molt respecte per la legalitat. Demà mateix podria anar a l’ambaixada espanyola i renunciar a la nacionalitat que m’ha acollit durant quaranta anys. Al cap d’uns dies podria entrar per la mateixa porta i recuperar el passaport comunitari. Tan fàcil com això i sense que ningú, ni institucions ni ciutadans, estigui disposat a fer complir el precepte constitucional de la doble nacionalitat. Tothom mira cap a una altra banda. Perquè la majoria de la gent, quan arribi el moment, està disposada a tirar d’aquesta via perquè els seus fills puguin treballar, estudiar o residir fora. I mentre ens obsessionem creient que la doble nacionalitat és un problema per la identitat nacional –podria ser-ho- tenim indicis i constàncies que molts coneguts es passen pel folre la prohibició. Això si, ningú gosa parlar-ne massa. La caixa de Pandora quan s’obri pot acabar esquitxant mig país. I llavors optem per no acabar parlant i debatent els temes importants. Perpetuem la hipocresia perquè cap polític s’atreveix a defensar en eleccions l’eliminació de la Constitució de la prohibició expressa de la doble nacionalitat. Com si les Constitucions no s’haguessin d’amotllar a les necessitats i canvis socials.
Estic rumiant-me molt seriosament si voto i a qui en les eleccions de la CASS. Les propostes que he llegit m’han semblat pràcticament totes iguals. Per tant si no trio pel programa, ho hauré de fer per la credibilitat i trajectòria professional del candidat. I aquí tampoc se’m soluciona el problema. La majoria no els conec de res. Més enllà del que pugui anar preguntant, si voto serà gairebé a cegues, més guiat per criteris de simpatia que no pas per certeses sobre les capacitats per ocupar una plaça al Consell d’administració en representació dels assalariats.
Onze opcions haurien de ser més que suficients per poder triar. Ara bé, té sentit que el 80 per cent dels candidats siguin funcionaris quan aquests venen a significar el 10 per cent del cens electoral? I són conscients de la seva posició de privilegi respecte la resta d’assalariats. El que em garanteixi poder cobrar en el moment de jubilar-me el 70 per cent del la mitjana anual del meu darrer sou o el 100 per cent de les baixes des del primer dia a canvi d’un petit percentatge del meu salari, pot comptar amb el meu suport. Segons els criteris de justícia universal, si aquestes condicions són bones pels servidors de la funció pública, també ho haurien de ser per la resta de mortals. Ben pensat, pot ser que no hi compti perquè tant jo com ells sabem que això és inassumible i tan ells com jo hauríem de saber que les pensions compromeses dels funcionaris –amb un cost estimat de més de 200 milions d’euros pel Govern- també són inassumibles.
La PIME va fletar a principi de mes un autobús. Objectiu: mostrar a la premsa i als polítics l’Andorra que veuen els turistes. En un recorregut de dues hores i mitja de punta a punta, de la frontera del riu Runer fins al Pas, no cal tenir els ulls molt oberts per constatar la percepció que se’n duu el visitant. Una senyalització pèssima, trams urbans degradats, edificis de fort impacte visual en plena muntanya, trànsit caòtic, brutícia…Aquesta és la imatge externa.
I la imatge que se’n emporten de nosaltres?. Tothom en pot tenir una idea. Sense voler teoritzar molt al respecte proposo una altra experiència similar i complementària. Tot i que, en aquest cas, ha de ser d’incògnit. Un viatge en clípol -la companyia és indiferent- també explica més d’una cosa de que com rebem als turistes o com ens tractem a nosaltres mateixos. La senyalització i informació sobre les rutes és en moltes parades justeta. En d’altres, no n’hi ha. Mentre esperes a vegades es pot seure, en d’altres has d’estar en plena vorera alterant el pas dels vianants. El bus arriba. Pot ser blau, vermell o groc. Pot ser gran, mitjà o petit. El mateix trajecte pot costar 1,20 o 1,40 en funció de la companyia. Els abonaments, per fer-ho encara més fàcil, serveixen per a una única companyia. Un cop a dins, tampoc és que se’ls hi posi molt fàcil. La majoria d’usuaris sembla posar-se molt nerviosa quan algun turista fa al xofer més preguntes del compte. De fet, alguns dels conductors –afortunadament hi ha de tot- no semblen tenir molt més autocontrol.
Seure tampoc és fàcil. Molts dels viatgers tenen al·lèrgia a compartir seient. Amb el clípol mig buit has de demanar permís per poder ocupar el lloc que acabes de pagar. Et trobes que mentre el seient del costat de la finestra està buit, el del passadís està ple. Hi ha altres mètodes tan o més subtils per deixar clar que no vols companyia. Seus al seient de la finestra, però col·loques algun objecte a l’altre. Les dones ho tenen fàcil: la bossa de mà. Els homes s’ho han de currar una mica més. Conclusió. Si continues pensant que no té sentit estar de peu mentre hi ha llocs buits, has de demanar-ho. I si la gent no vol ni compartir seient, menys encara cedir-lo a algú que el necessiti més. Sigui coix, embarassada o vell. Millor mirar cap a una altra banda.
Més qüestions curioses. La música o la ràdio ha de ser al gust del xofer. No es concep com un element més per fer agradable el trajecte. I baixar tampoc es fàcil. La pèssima senyalització de la parades fa que qualsevol que no conegui amb detall la ruta, acabi baixant o abans o després d’on toca. El retard també pot ser causat per la varietat de mètodes per sol·licitar al conductor que pari. En cada model de bus, maniobra diferent. Als vermells i blancs de tota la vida, trobar l’interruptor és una odissea. Altres no tenen timbre. Si vols baixar, has de dir-li al xofer, però a crits perquè se surt pel darrera. Tot plegat, un excel·lent reflex de la nostra idiosincràcia.