Les darreres setmanes m’ha tocat parlar amb persones, especialment dones, lligades a la violència domèstica. Als maltractaments. Víctimes i expertes en combatre-la. O, si més no, en mirar de fer veure a la víctima que ho és. I que s’ha de dotar de mitjans per afrontar-la. I vèncer-la. Això vol dir, en la immensa majoria dels casos, allunyar-se de l’agressor. Trencar. Parlo de dones perquè són moltes més que els homes maltractats. De fet, per molt que algú pugui fer veure que se’l menysté o se’l provoca amb actituds o paraules, no entendré mai que això pugui dur a la violència física. Abans hi ha la separació. La distància. De fet, en la suposada virilitat d’una bufetada, d’un insult acompanyat d’un cop, sovint s’hi amaga un immadur, un incapaç de prendre decisions, de gestionar sol la seva vida. Un masclista sense miraments. La violència de gènere és una de les qüestions que més em colpeix. Però avui no volia parlar ni de víctimes ni d’agressors. Si no d’un apunt que em van fer les educadores socials. De mitjana, una dona triga cinc anys entre veure que és una maltractada i prendre la decisió definitiva. Sincerament, entre tots hauríem d’aconseguir que el termini cada vegada sia més curt.
Que quedi clar el respecte que sento per totes aquelles persones que decideixen acudir a les cerimònies religioses. A totes i cadascuna d’elles. No seré jo qui digui que no hi vaig mai. Però no és ara el que omple més el meu temps. Ni ara ni mai. Dit això, deixeu-me discretament i tímida adreçar-me als feligresos de Canillo. A les padrines i als padrins. I a mossèn Ramon. Aquestes línies arriben tard, però no volia deixar d’escriure-les. Unes i altres, creguin-me de debò: que no puguin anar a missa a Sant Serni no és cap daltabaix. Al contrari. Un acte religiós, al cap i a la fi, es pot celebrar on s’escaigui. La fe es du dins. Entenc que un funeral o una comunió… en un lloc que no sia l’església… pot fer mal d’ulls. Sí. D’acord. Però Sant Serni serà més valuós ara. Una cosa és sospitar que al subsòl hi pot haver restes antiquíssimes. L’altra que es pugui documentar. Encara més: si no fos per falta de pressupost, lluny de tapar res, s’hauria de continuar excavant. Reescriure la història és molt més important que una homilia. De misses se’n fan cada dia. D’investigacions arqueològiques, no. És comprensible, oi? Perquè no són vostès els primers a demanar que ho volen conèixer tot de la parròquia?
Aviat Sant Serni tornarà a ser Sant Serni. Caldrà esperar força temps més per saber quina part de la història ens expliquen els ossos, les pedres, els pocs artilugis que s’han trobat furgant en el subsòl de l’església parroquial de Canillo. Veient aquells clots que els arqueòlegs van fer a la historia, hom no pot res més que pensar com d’ignorants en som, del nostre passat. Quantes coses ens resten, encara, per saber. I quanta feina que es podria fer per conèixer més i millor l’entorn on fem vida. On alguns han nascut. On d’altres s’han criat. Veient aquell munt de pedres apilades a l’exterior del temple o olorant la humitat que segons com desprenia la terra remoguda sobre la qual es tornarà a instal·lar el soler un no pot fer res més, en certa manera, que abocar-se a descobrir més coses. A aprendre. A voler saber. Més enllà del treball científic que la descoberta obliga a fer –descoberta més que notable, per cert– quan un veu les entranyes de la història, de qualsevol història, no hi ha altra cosa que no poder entendre aquells que, a voltes, acaben renegant del seu passat. Conèixer-lo, entendre’l, és la millor forma de viure el present i saber encarar el futur. Coneixerem una mica més Canillo.
Abans de continuar pitjant tecles deixint-me aclarir una cosa: crec fermament que la immensa majoria dels integrants del cos de bombers d’Andorra són honestos i professionals. A partir d’aquí, una segona consideració. Tinc clar que uns pocs presumptes bandarres han anat instrumentalitzant el col·lectiu fins a desvirtuar-lo. Sincerament, els caps visibles del sindicat majoritari els han fet més mal que bé. Perquè amb la seva egolatria, presumpta, sempre presumpta, han portat el col·lectiu a projectar una imatge mercantilista. Per la importància que té un cos com aquest, sóc el primer que defenso un grup de nivell i preparat. Qualificat i ben considerat. Però si l’Estat els dota d’uns mitjans i d’uns horaris que teòricament són els millors perquè puguin rendir com d’ells se n’espera, jo espero que si només treballen un centenar de dies, a tot estirar, la resta facin el que calgui perquè en les jornades laborals puguin estar a punt per qualsevol eventualitat. És a dir: no voldria veure bombers fent de pintor ni de paleta ni d’instructor de submarinisme en les hores que tenen per reposar perquè l’Estat els ha facilitat un torn adequat, suposadament, perquè rendeixin plenament.