Admeto que tinc massa facilitat per estar connectat. I, potser, massa motius per connectar-me. I, en canvi, sóc massa poc procliu a poder desconnectar. De la feina o del que sia. Parlo d’aquestes connexions o desconnexions que ens fan o ens deixen de fer ballar el paraigües. Fins i tot dormint crec que a voltes barrino. I quan em sembla que en tinc prou… O escric. O llegeixo quelcom que no tingui a veure amb la connexió. O em poso a la cuina. Mirin: ara en surto. Una coseta ben simple però que queda prou bé. Pedres de xocolata i cereals. Agafin 200 grams de xocolata per fondre i fonguin-te-la al bany maria. Posin en algun estri per triturar (sense passar-se alhora de pitjar l’accelerador) 25 grams de nous, 35 d’avellanes i 100 de cereals. D’aquests que hom barreja amb la llet per esmorzar. Barregin-ho tot plegat. Que quedi ben impregnat de xocolata. Després, amb una cullera de postres, facin com petites muntanyetes, petits pilons de la barreja obtinguda, en una safata i posin-ho unes quantes hores a la nevera. Prou estona com perquè la muntanyeta agafi duresa. Tindran un succedani de bombó d’allò més bo. I potser els haurà servit per desconnectar una estona. O, com a mínim, ho hauran intentat.
De la loteria no n’he estat mai devot. De petit, la meva timidesa arribava a límits insospitats quan s’acostava el 22 de desembre i el club esportiu o les entitats de què formava part ens feien vendre participacions. Era tot un mal de cap. Avui és diferent. Ja no em toca vendre participacions. Crec que, per a aquest menester, la timidesa perduraria. Sobretot, però, el que és diferent és que un d’aquells clubs avui està de festa. I ha repartit festa. Festa, sort i diners. Al poble on vaig néixer hi ha alegria desfermada. Il·lusió desbocada. L’administració de loteria del poble ha repartit uns 15 milions d’euros. Una bona pila de dècims del 10.104 han estat tocats per la sort i la cantarella dels nens de Sant Ildefons. Un tercer premi. I el Club Bàsquet Vilatorrada (Sant Joan de Vilatorrada) a través de participacions d’1,20 euros haurà distribuït molts diners. També l’escola Verge del Pilar de Manresa. I alguns agraciats més que hauran passat per la finestreta de cal Gamisans. Les festes seran una mica més folgades en algunes llars del poble. I ma mare es podrà fer implantar el queixal que pretenia. Havia comprat una butlleta. Tres mil euros. El millor: la sensació de sentir-se afortunada.
Nadal ja és aquí. I amb ell, i des de fa dies, la febre consumista. Febre malgrat la crisi. Consumista malgrat tot. Però una mica menys, diu tothom. En global potser sí. En particular sempre hi ha qui estira més el braç que la màniga. La crisi és global. Però encara hi ha qui no l’ha notada. Això sembla clar. També és clar que no volia pas parlar d’això. Escriure de la crisi. De la febre nadalenca. No són, aquests, dies que em treguin de polleguera. Que em facin embogir. No són dies d’especial satisfacció ni res de tot plegat. No ho són ara ni ho han estat mai. No és una època que m’agradi especialment. De nen, o quan hi ha nens a l’entorn, ho admeto, potser és diferent. La màgia. La il·lusió… Però el que no entendré mai és aquesta necessitat que semblen tenir alguns que aquests dies hi ha d’haver felicitat a dojo. Alegria a cabassos. Hipocresia, és el que hi ha. Perquè si el que compta és estar aparentment bé quatre dies per poder fer el cafre els tres-cents dies restants no val gens la pena que sigui Nadal. O, si ho volen, val més que aquest suposat esperit nadalenc prevalgui la resta de l’any i els quatre que vénen ara que ens serveixin per reflexionar. Per fer balanç. I per encarar nous reptes si és el cas.
màniga i qui en no veure reduït ni un sol euro el seu poder adquisitiu tiba de veta com aquell qui no passa res
Ho escrivia. Hi ha estranyes circumstàncies que d’estranyes no en tenen res. Que són circumstàncies de la vida. I que les cal afrontar. De la vida se n’ha de parlar amb normalitat. Amb naturalitat. Sense temors. Com la vida mateixa. Cal posar-s’hi de cara i mirar de saber-la combatre. A voltes ballar-hi un vals. O un llatí. Més sensual. Més enganxatós. En altres ocasions, sense perdre-hi la cara, cal fer veure que tan sols es mira de reüll. Però sempre sabent el què. Assumint les circumstàncies. Aquesta és l’única manera de vèncer-les. En parlava arran d’un suïcidi. Una mala cosa. Un fet rebutjable. Una circumstància estranya. Mirin: fa dotze anys vaig patir un suïcidi a casa. El meu germà. Penjat d’un arbre a Montserrat. Encara recordo algun familiar que, just quan ens comunicaven la troballa, el primer que va gosar dir va ser: “Val més que diguem que ha estat un accident de trànsit.” És clar, un accident era menys estrany. Però suposava voler amagar el cap sota l’ala. Falsejar inútilment la realitat. Ni cal situar accidents de circulació on hi ha suïcidis ni rams de flors a tocar l’arbre que va suportar la corda. I això també va passar. La vida és plena de circumstàncies… que cal viure.
