Les mil i una

Escriure. Opinar. Dir-hi la meva. Sense embuts. Amb poques manies. Mostrar-me tal com sóc. Amb poques paraules. Amb mil i una lletres (1.001 caràcters, sense espais) cada dia. És el repte d’aquesta finestra. D’aquest bloc, que en diuen en aquest món de les noves tecnologies. O de les tecnologies. Que cada vegada són menys noves. Però més globals. Més assequibles. I, per tant, ens fan més iguals. Mil i una lletres per parlar de qualsevol cosa. De tot i de res. De la vida. La meva. La seva. Del dia a dia. Del passat, del futur. De fets poc transcendents. O de la notícia del dia. De les penúries i les alegries de la jornada. Escric per ser llegit. Ho he dit més d’una vegada. Però sovint, molt més sovint del que transcendeix, escric per teixir amb paraules els meus sentiments. Els meus neguits. Per deixar constància sobre el paper –virtual en aquest cas­– d’allò que m’amoïna. I del que em fa vibrar. Del que m’aterra o del que em permet caminar. Escric per despullar-me. I escrivint, també, he combatut la meva timidesa. Escric el que penso. Però no només sóc el que escric. Avui hi poso el fonament, la primera pedra. Les primeres mil i una lletres d’un bloc escrit amb més cor que cap. I sempre amb honestedat.