Les mil i una

Estic enutjat. Que és un verb més fi que dir que estic emprenyat. Que també ho estic. Ja els adverteixo que per norma general els parlaré poc de la meva feina. Del rerefons de la feina, per ser més exactes. No té cap interès, de veritat. Només en algunes ocasions. Llavors potser sí. Però és que tinc ganes de treure del pap tot allò que l’omple aquest exercici d’(in)transparència que de vegades sembla voler fer el Govern que es lleva aviat i s’adorm tard. I més que (in)transparència… potser caldria parlar d’una altra cosa. Molt més perillosa. Que cal témer més. O, almenys, a mi m’ho sembla. Aquesta dual manera d’interpretar les coses. D’analitzar-les. D’executar-les. De dur-les a terme. Només hi ha blanc o negre. O sia: o estàs amb ells o en contra d’ells. I en funció del cantó on estàs (o on et situen!) et miren amb més bona cara o amb cara… De fàstic. Sí senyor. És que sembla que els surtin serps per la boca. Del primer a l’últim. Deu ser que quan entres a la casa gran, quan et donen un bastó de comandament (ni que sigui per supervisar la recollida de caques de gos!), et transforma. I llavors entres a formar part d’una mena d’engranatge únic. I tots semblen tallats pel mateix patró. I fan una por…