Ai, les presses!
Encara no va caure mig pam de neu i ja va semblar que aquesta seria una temporada d’escàndol. Un bé de Déu de la climatologia. I de l’or blanc. Que havia de ser més or i més blanc que mai. I les estacions, algunes, van córrer a obrir unes quantes pistes. Es donaven les condicions. Encara que fossin les mínimes condicions. Era clar. Deien, els responsables de les estacions, que obrir ben aviat permetia generar optimisme. Il·lusió. Mantenir viu el caliu que havia deixat l’hivern anterior. El bon regust de boca. Van pujar les temperatures i aquelles incipients bones condicions van desaparèixer de cop. El blanc va tornar a ser verd. O aquell groguenc que només la tardor genera. I ara ha arribat el pont de la Puríssima. I a les pistes no hi ha ni la neu que hom esperava a principi de novembre que ara hi podria haver hagut si s’haguessin mantingut aquelles condicions ni els esquiadors que l’economia del país voldria. Una cosa i l’altra són objectives. La neu és justeta. El nombre d’esquiadors, també. I si fa quatre dies tot eren presses exagerades per generar optimisme ara amb la mateixa velocitat es venen dosis de pessimisme. Sempre d’un extrem a l’altre. Sempre obviant que hi ha d’haver un punt mig.
